Dia de la "Virken" Maria

Ahir fou la Mare de Déu d’agost. L’església del poble on sóc celebrà el seu trentè aniversari. Trobo que és un bon motiu per veure que s’hi fa. La institució de l’Església ha estat sempre una peça clau en els moments més delicats. Sempre ha estat al costat del país. Clar que també hi ha hagut una versió espanyola que va fer els seu agost al costat del franquisme. Però l’Esglèsia catalana sempre ha estat molt sensible amb la nació.

Potser ara s’estila un pensament anticlerical. Amb la mateixa reflexió profunda que pot donar-se amb l’antiamericanisme o l’anticatalanisme. A mi em sembla francament ridícul. Com el debat sobre les arrels cristianes d’Europa, que en alguna ocasió n’he parlat per aquí molt més civilitzadament o en d’altres bandes, encara que sigui de forma troglodita.

El dia que l’Església perdi la partida a casa nostra, estic segur que a Catalunya –o a Mallorca- li començarà a ballar un dels seus pilars més importants. Moltes vegades no sabem el valor de les coses fins que les perdem.

La meva vida religiosa sempre ha estat més aviat escassa. Per no dir nul·la. En canvi, m’agradaria que fos tot el contrari. Tenir una mica de fe o una cultura religiosa més ferma, penso que em faria molt de bé. Els temps en el quals anava a missa, per obligació, queden lluny. Sempre van ser una motiu d’avorriment esclatant. Sempre s’em va fer una muntanya de les grosses intentar treure l’entrellat d’un sermó.

Ahir, doncs, vaig decidir anar a missa de dotze. La primera sensació fou d’alegria, perquè era feta en mallorquí. Vaig pensar: anem bé, molt bé. Un cor d’afeccionats feia unes interpretacions molt boniques. Vaig pensar: carambes, la de galls que havia arribat a sentir jo!. Anem molt bé, doncs. A la fi d’un dels càntics, per obra d’algun d’aquests misteris mai revelats i que s’expliquen només a cop de posar-hi molta fe, el capellà va enfilar en espanyol.

L’oficiant, jove, per acabar-ho d’adobar va llegir de dalt a baix el sermó enfundat en plàstic, com una d’aquelles xuletes però de gran format que caracteritzen en Montilla. No va treure l’ull del paper i no va ser bo per improvisar ni una de les obvietats que oscil·laven entre el dia que era ahir -de la “Virken Maria” que en deia ell- i els trenta anys d’aquella parròquia. La combinació entre totxos i fe cristiana em va semblar d’allò més patètica. I aquest anar botant de l’espanyol al mallorquí, molt ridícul. M’ha semblat un símptoma de renúncia en una de les tasques que també són pròpies a la sagrada institució com és el de ser sensible amb la cultura pròpia d’allí on es mou.

Em va passar que en les estones en que s'oficiava en mallorquí, l’atenció s’em despertava. Però en fer-ho en castellà, tot i l'accent tant mallorquinot, em transportava a l’època en que jo anava a missa regularment. Només se celebraven en castellà molt tancat i on vaig sentir coses tant summament transcendentals com ara el perquè del “acojonamiento de los empresarios”. Temps semblants al del Nodo, vaja. Va ser així que vaig tenir motius per invertir la meva fe en coses potser més terrenals però més racionals.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò setena: El vil lingüisme

Una de les coses més desquiciants per un català a Mallorca és l’actitud que fan anar els mallorquins amb “sa llengo”. És d’una sobirana deixadesa. I es desquiciant per què sempre sempre sempre passa igual.

Quan t’adreces a un parlant mallorquí amb el teu català del Principat, la resposta és en castellà. Ni el bon dia et respecten. Jo sempre he insistit en que “sé xerrar en mallorquí”. I res. Hi ha un resort molt interioritzat en l’ànima dels mallorquins que tossudament els fa continuar castellanament. És un fenomen que a dia d’avui encara no hi he trobat resposta satisfactòria. M’hi he familiaritzat, que consti. I m’he passat a “l’amo!, perquè putes me xerrau en foraster”?. Aquesta forma de vil lingüisme és de les coses que més m’encenen dels mallorquins, ho confesso. Com això de fer les misses amb aquestes macedònies i tant poc sentides.