Anar a plaça

Avui m’he llevat prest –que vol dir aviat. I aviat, que vol dir ràpid. És una de les formes de començar el dia amb la llengua enredada, entre catalans i mallorquins-. He anat al mercat de l’Olivar, a Palma. És un dels llocs on probablement es percep millor la influència dels canvis o dels temps moderns.

Primer, perquè anar a plaça ja no es pot fer ben de matí, com havia estat costum de sempre. Ara cal esperar a quarts de nou, quan no fa ni vint anys que en aquestes hores la meva sogra –i tantes d’altres!- marxaven d’allí amb el cabàs ple. La població ha deixat de matinar, majoritàriament.

Aquest mercat no fa massa que va patir una reforma de dalt a baix. Ara és un lloc que convida a ser visitat. Cal dir que fa molt goig. Les parades llueixen alegria i bon gènere. Poc de mallorquí escrit, en general. A la banda dedicada a fruites i verdures pots fer anar el català. Allí on es ventila tot el que ve de la mar hi regna el castellà. Molt castellà. També l’alemany, però. Ara hi ha grups d’estrangers –de per arreu- que els fan voltar per les parades de peix, on ja no hi resta un bri de cosa romàntica. Ni de res remotament particular. Hi penja un trossot de tonyina sanguinolenta i decapitada. Allí, colze a colze amb les restes de la bèstia, dues turistes -l’una retrata a l’altre- decideixen fer-s’hi una foto. Quina mena de desig pot despertar un peix esventrat?. Quina mena de tacte, aquestes senyores!. Imagino que donen el mateix valor a la pobre tonyina que a qualsevol del seus fills. Hauries d’haver vist amb quina passió han començat una tanda de fotos amb aquell ser tan estimat. Quin fàstic!. Entre regalims de sang i gel que es fonia lentament, ara et deixo la meva càmera, ara me la deixes tu. I elles dues prou endiumenjades. Vull dir que no et pensis tu què... .

Deixant enrere aquestes dues pardales, he anat circulant entre parades repletes de caixes amb ratjades, gatós, molls, servioles, sípies, gambes i gambots molt vermells, lluços, anfós i molt molt molt més material. Tots ells immòbils i amb els ulls extraviats. M’ha recordat la fila que fem els catalans, justament avui. El govern espanyol decideix incomplir la llei, de forma pública i coneguda i el president de la Generalitat exhibeix una contundència de lluç a la plaça. El govern sencer podria ser qualsevol d’aquests peixos. No és més lluïda en aquestes circumstàncies la cara d’en Saura que la d’una rap completament espellada. Una caixa de sardineta fresca, amb aquells petits cossets que s’han regirat fins el darrer alè, recorda Catalunya acabada de pescar. Erràtica i indefensa. Només queda saber amb quin sofrit ens serviran.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò tercera: Trempar

Si ahir descobríem l’ús de puta/putes, avui és obligat entrar en matèria amb el verb trempar. Avanço que altre cop serà decepció per a les ments tan calentes com molt catalanes. Però cal dedicar-hi una telegràfica lliçó magistral d’estiu, perquè podem estalviar-nos la sempre molesta sensació de fer el ridícul.

Els catalans sanots acostumen a demanar verdes i fresques amanides, que probablement ja venen de la cuina preparades per endrapar. Però no. Una amanida és una cosa massa personal com per suposar que t’han encertat el punt de sal, oli i vinagre. Davant el dubte de començar a menjar, el més normal és que el cambrer demani: necessita alguna cosa més per trempar?. Mai s’ha de posar cara de pòker ni respondre coses tipus “Sí, n’Elsa Anka i la seva germana bessona. A l’estiu necessito doble racció”. Trempar vol dir simplement amanir. Així de trist.

Si el context és tot un altre i tens la necessitat de demanar coses relatives a la trempera -catalana-, aleshores cal donar joc a la paraula enravenar i derivats. En determinats jocs, de naturalesa delicada, si optes per trempar en comptes d’enravenar, el ridícul altre cop pot ser històric. Per això, perquè Catalunya prosperi correctament en el coneixement de Mallorca, penso que aquesta lliçó és tant eficaç com inprescindible.