Altra mena de perdó i somiar

Hi ha motius i motius per haver de demanar perdó. En l’acte de confessió s’estableix un un pacte entre el més enllà i la vida terrenal, que acaba amb una quota de penitència i l’obtenció del perdó. Fins el proper pecat.

Així com queda clar i ben establert en la relació entre Déu i el gènere humà, no passa el mateix quan el fet es ventila en termes absolutament mundans. Les persones no tenen massa clar quan cal recórrer a la demanda de perdó o com s’han de purgar els pecats per tal d’assolir-lo.

De pecat n’hi ha a casa nostra. Ara, qui n’hauria d’assumir la penitència corresponent, no. Per això no hi ha qui entomi un mea culpa. Excepte n’Àngel Colom, home de principis cristians i transcendents. Així que va tornar, de seguida va demanar perdó al poble de Catalunya. I la part d’aquest país que jo represento, en exclusiva, ja li ha concedit abastament.

El passat dijous vam seure a taula amb ell, en el quart sopar que organitza aquest blog. Va ser una xerrada que va discórrer amb molta fluïdesa perquè en Colom convida a la discussió civilitzada. La seva missió de recomposar lligams entre les dues ribes del nacionalisme ha de ser una mena de penitència, que sens dubte li servirà per purgar qualsevol pecat que tingui reconegut o no. La feina que li ve al damunt he de suposar que és titànica.

En Colom va resultar un personatge molt complert. Jo sempre el tenia associat amb una veta marcada excessivament per la rauxa. Pare de “La Crida” i després capità de la nova ERC són dues llambregades que apunten cap aquesta teoria. Però aquests darrers anys, que ha estat vivint al Marroc, l’han transformat en un home totalment nou.

En Colom té una idea de país molt clara, on hi ha computat l’efecte de la immigració. Ell coneix molt bé aquella que ens arriba del món àrab, per exemple. Tot i no ser de ciències, ha fet els seus números que li mostren un resultat descaradament insuficient. Deu anys de parelles lingüístiques suposen l’equivalent al que ens aterra en dos mesos per aquest fenomen. Com es cobreix la resta, que és abrumadorament superior?.

Podem recomposar –o no- el pont nacionalista. Però servirà de ben poc si no hi ha en paral·lel una tasca efectiva per incorporar en els referents de país a tota aquesta immigració, que caldria convertir-la en una magnífica oportunitat positiva per a Catalunya.

Ja hi ha qui també ha fet els seus comptes sobre aquests nouvinguts. Ja hi ha qui està fent inversions quantioses des de fa temps. Ja hi ha qui espera recollir un guany immediat, sense tenir present cap altra cosa que no sigui captar el vot. Aquesta visió política, amb mentalitat d’especulador salvatge, pot resultar nefasta per a Catalunya. També per a Espanya, que consti.

Colom va convidar a la reflexió, sí. Però les intervencions van ser més que lluïdes. Associar Catalunya a un model d’èxit econòmic és el que podria ser la clau d’aquesta integració. Com passa, per exemple, als Estats Units. Si Catalunya no esdevé el somni fet realitat per aquesta gent, mai sentirà la necessitat d’incorporar els valors catalans com a referents propis.

La consecució del somni és, en realitat, un objectiu comú i compartit entre catalans i nouvinguts. En Colom, de moment, el que ha fet és fer-nos baixar del núvol i tocar de peus a terra. Ara no és encara l’hora de somiar, catalans.

Més sobre el sopar
http://malerudeveuret.blogspot.com/2008/07/de-sopars-blocaire-un-nou-colom-amb.html
http://cimeraextra.blogspot.com/2008/07/monsieur-colom.html
http://elies115.blogspot.com/2008/07/aquesta-nit.html
http://emci.blogspot.com/