dijous, de juny 26, 2008

Raimon Galí, un mestre

Estic llegint el llibre de les memòries d’en Jordi Pujol. A estones. L’he d’agafar quan puc, però em sap molt greu el moment que l’he de deixar. És una lectura que m’interessa molt i que, a més, vaig intercalar amb el llibre dedicat a en Benet.

Crec que aquest llibre és important. D’una importància similar al d’en López Tena, “Catalunya sota Espanya”. Tot i que són dues obres que en principi no tenen massa a veure, el que els atorga un gran valor per a mi és la seva vista panoràmica. A vegades llegeixes coses que suposadament han de ser reveladores. Expliquen un fet. I prou. No hi ha res més que això. No hi veus els mecanismes que condueixen al fet. No hi ha anàlisi que faci entenedora la historia relatada. No tens l’amplitud suficient per entendre de que coi esta parlant.

En el seu moment, el llibre d’en López Tena em va servir per entendre moltes coses que sempre m’havien pul·lulat pel cap i que podien quedar erràticament així, per sempre més. Aquest llibre les va connectar i les hi va donar sentit. Cas del nacionalisme espanyol actual, tan histèric i primari. El llibre dona les claus, sense ser-ne el propòsit.

Aquest d’en Pujol hi ha un tros dedicat a la cerca dels mestres. (Qui coi busca un mestre, avui?). Parla d’en Raimon Galí i de la impressió que li fa la ponència fundacional del grup CC. En Galí considera que del desastre de la guerra civil tots se n’han de fer solidaris. Tots. Si els catalans la van perdre, fou perquè les coses no s’havien fet correctament. Fenomen que arrenca d’abans i que atribueix al fet d’haver deixat pel camí els “ideals potents de l’esperit”.

En Raimon Galí és una de les persones que també va posar ànima a la Fundació Relleu. Jo l’havia sentit parlar en diferents ocasions sobre conceptes infreqüents, com ara aquests dels ideals de l’esperit, l’honorabilitat, el compromís, l’exigència. Quan volia sorprendre algú el convidava a anar escoltar alguna de les seves xerrades. I la sorpresa es produïa, perquè els discursos d’en Galí són, més que d’un altre temps, d’una altra mentalitat. De la missa jo me’n perdia la meitat. Però el que més admiració em produïa era veure aquella persona tan gran, destil·lant tanta energia.

En alguna ocasió, després d’una llarga estona de xerrada seva, li havia dit: Sr. Galí, se n’adona que vostè parla per a quatre gats?. El més collonut de tot és el somriure que dibuixava, en comptes de provocar-li una reacció negativa. Em meravellava la força interior que irradiava. I després, encara ho incorporava ell mateix en posteriors discursos: tot això que dic i que només interessa als quatre gats que avui som aquí...

Rarament la gent que vaig portar repetia. Hi havia un abisme mental, difícil de superar, en tot allò que feia el GEN. Jo mateix feia un esforç titànic per repetir. Dedicaven molt de temps a la reflexió, a filosofar, a discutir molt saberudament mentre el món corria.

De totes formes, allí hi vaig conèixer gent molt interessant. La que després va intentar posar al dia tot el discurs que aquest i d’altres “mestres” els proporcionava i que ho fan a través de la Fundació Relleu. Un exemple n’és aquest Curs d’Estiu. Tota aquesta herència resulta així molt més interessant i actual.

Em quedo parat de la quantitat de gent que va sentir la influència d’en Raimon Galí. Moltes generacions, en moments molt diversos. Potser és ara que començo a saber valorar millor la magnitud d’aquest personatge. Potser és això que li atorga la condició de “mestre” i que no he sabut entendre fins avui.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No en seé gairebé res. Del seu pare, Alexandre, sí, en temes de llengua i de renovació pedagògica.

On són els mestres d'ara? Uf, bona pregunta.

Les memòries del Pujol me les ha robades el sogre. La Josefina diu que valen molt la pena. Vejam...

Dessmond ha dit...

Marc,
Jo no ens sabia res de n'Alexandre Galí, fins que es van publicar les memòries.
Pel que fa a les d'en Pujol, ja li pots dir al sogre que s'afanyi. Estan molt bé. Hi ha un capítol dedicat a Extremadura, Andalusia i Castella sorprenent. En fi, que tambés estic per les beceroles.

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Et recomano, quan puguis, llegir el "Recalada" d'en Raimon Galí. És un dels meus llibres "tòtem", i la relectura, cada dos o tres anys, simultània, de la "Incerta Glòria" d'en Joan Sales i el "Recalada" d'en Gali, em reconforta més que 30 dies a un balneari,............o a un hotel a l'Orient Mitjà, .. amb bieloruses o altres eslaves.

En Galí sempre estigué dedicat a la formació, en valors, profunds, nuclears, de jovent que podria arribar a ser líder. I això no es fa en actes de masses, naturalment.

La influència en el jove Pujol va ser notable, i reconeguda pel President sempre. Les primeres obres escrites de Jordi Pujol (les que a mí més m'agraden,) recullen parcialment aquestes bones influències.

I les tesis -argumentades i crec que realistes i reals - d'en Sales i d'en Galí, ja des dels Quaderns d'Exili, de la debilitat catalana interior com a factor també important en l'ensulsiada que va estar a punt de destruir-nos com a poble, són l'argument que va dur a la creació ex-novo, per part d'en Jordi Pujol i de la gent mes propera, d'un nou partit, d'una nova força política, com CDC, que no fos hereva de res, ni del bó, ni del menys bó, ni del dolent ni de la inacció, que havien tingut altres forces polítiques catalanistes i nacionalistes fins el 1939. Ex-novo.

Gran decisió estratègica. I no era còmode.
El més facil, per a Jordi Pujol, personalment, si aquesta hagues estat la seva finalitat, al taradofranquisme i a la transició, hauria estat acceptar les ofertes de totes les forces polítiques catalanistes de la clandestinitat per a encapçalar-les. (Des d'UDC fins el Psuc, passant, absolutament, per tots els graus intermitjos.)

I no ho va fer. Gran decisió estratègica. Per a Catalunya.

I part del mèrit, indirectament però significativa, els hi correspon a Joan Sales, Raimon Galí i Josep Benet.

Pero la decisió, i per tant la responsabilitat en l'encert, va ser de la troika convergent, JordiPujol&Soley, i amb el suport, en alguna ocassió, de la 4a membre del Comitè Central Convergent, Marta Ferrusola.

Cordialment,
Andreu

Trina Milan ha dit...

Tots els mestres catalans coneixem Alexandre Galí, referent de l'escola de la república, i d'una forma d'entendre l'educació que caldria recuperar. Els mestres hi són, tots, a la feina, entomant els canvis radicals que la societat genera i que arriben a l'escola sense avís. On és el reconeixement a una tasca dura i difícil? on és la revisió del sistema des de la formació inicial fins a l'organització del sistema amb els recursos necessaris? on és el compromís dels pares i mares amb l'educació dels seus fills? Hi ha masses desapareguts en aquest tema...
salut