Els amics, versió espanyola

A Espanya es fa ús i abús del llenguatge i la gesticulació. Madrid, com no podria ser d’altra forma, n’és la capital. Allí, el segon cop que topes amb el mateix paio, quan li vas a dir bon dia, se t’abraona i t’obsequia amb unes abraçades que arriben a ser incòmodes. En aquest segon cop ja et dispensa un tracte d’amic de tota la vida. I no és més que una simple entabanada.

Una manera de fer tan superficial a vegades sobta, quan te la mires catalanament. Aquí potser costa d’endinyar aquests cops de braç i aquestes maganyes si no tractes en clau d’amistat, de coneixença amb afecte, de veritable estimació. Altrament, la cosa resulta ser més formal i freda. Però el tracte dispensat deixa llegir clarament per on van els tiros de les relacions.

En el seu dia a mi em va sobtar molt que determinada argumentació política aterrés en el buit més feréstec. Que allò fos talment com picar en ferro fred. Fins i tot arribant al cas d’incomplir la llei, el pacte o la paraula donada.

Però a partir d’un cert moment encara va ser més escandalosa la forma per on podia produir-se un canvi radical de tendència en el resultat: a base d’exhibir això tan proxeneta del “gobierno amigo”. És el discurs de l’antidemocràcia. Vota’m a mi perquè jo sóc amic d’aquests que manen tant. La resta no hi té res a fer, per més que hi hagi una llei, pacte o paraula donada. Exactament el mateix que passa al ram de la construcció. Un bon dia t’arriba un patriarca que t’assegura que, si el contractes a ell, mai més et robaran. I el gitano compleix.

Això del “gobierno amigo” ja no recordo ni com va començar. Gaudeix ja tal pàtina de normalitat que no causa ni vergonya ni escàndol. Fer anar les coses a cop d’amic fins no fa massa es feia d’amagat. Per què tothom pensava que era lleig. O que era una altra cosa de la gent de dretes. O molt català. Per tant, denunciable.

Quan en Maragall va tenir un problema gros per resoldre, com ara El Carmel, el primer que li va venir a la barretina va ser a veure de quin amic podia tirar. Va fer dos cops de cap. Entre els amics que li volten per Europa i el govern també amic, va recaptar mentalment 200 milions de dòlars. Pim pam.

Quan apunten les flaires electorals és cada cop més freqüent –i normal- lluir la por a la dreta i la condició d’amic preferent davant el govern amic. Sense manies, a pit descobert. Com ho fan els millors clans calabresos o a Rússia.

Al final s’ha perdut la vergonya més elemental. Per esgarrapar un vot miserable s’hi val tot. Prescindir de la democràcia i optar directament per l’amiguisme. La llei, el pacte o la paraula donada han perdut qualsevol valor. No és d’estranyar, doncs, que quan escoltes determinada xerrameca política sents aquesta mena d’abraçada tan espanyola i de postís. Aquestes encaixades tan sentides no condueixen absolutament a res. Mes que fer-te sentir incòmode. Aquesta mena de fer amics és simplement repugnant. I és un drama que això s’hagi convertit en moneda de curs legal a Catalunya. Això si que és sentir el pes de la pitjor espanyolització.