dimecres, de juny 04, 2008

Els amics, versió espanyola

A Espanya es fa ús i abús del llenguatge i la gesticulació. Madrid, com no podria ser d’altra forma, n’és la capital. Allí, el segon cop que topes amb el mateix paio, quan li vas a dir bon dia, se t’abraona i t’obsequia amb unes abraçades que arriben a ser incòmodes. En aquest segon cop ja et dispensa un tracte d’amic de tota la vida. I no és més que una simple entabanada.

Una manera de fer tan superficial a vegades sobta, quan te la mires catalanament. Aquí potser costa d’endinyar aquests cops de braç i aquestes maganyes si no tractes en clau d’amistat, de coneixença amb afecte, de veritable estimació. Altrament, la cosa resulta ser més formal i freda. Però el tracte dispensat deixa llegir clarament per on van els tiros de les relacions.

En el seu dia a mi em va sobtar molt que determinada argumentació política aterrés en el buit més feréstec. Que allò fos talment com picar en ferro fred. Fins i tot arribant al cas d’incomplir la llei, el pacte o la paraula donada.

Però a partir d’un cert moment encara va ser més escandalosa la forma per on podia produir-se un canvi radical de tendència en el resultat: a base d’exhibir això tan proxeneta del “gobierno amigo”. És el discurs de l’antidemocràcia. Vota’m a mi perquè jo sóc amic d’aquests que manen tant. La resta no hi té res a fer, per més que hi hagi una llei, pacte o paraula donada. Exactament el mateix que passa al ram de la construcció. Un bon dia t’arriba un patriarca que t’assegura que, si el contractes a ell, mai més et robaran. I el gitano compleix.

Això del “gobierno amigo” ja no recordo ni com va començar. Gaudeix ja tal pàtina de normalitat que no causa ni vergonya ni escàndol. Fer anar les coses a cop d’amic fins no fa massa es feia d’amagat. Per què tothom pensava que era lleig. O que era una altra cosa de la gent de dretes. O molt català. Per tant, denunciable.

Quan en Maragall va tenir un problema gros per resoldre, com ara El Carmel, el primer que li va venir a la barretina va ser a veure de quin amic podia tirar. Va fer dos cops de cap. Entre els amics que li volten per Europa i el govern també amic, va recaptar mentalment 200 milions de dòlars. Pim pam.

Quan apunten les flaires electorals és cada cop més freqüent –i normal- lluir la por a la dreta i la condició d’amic preferent davant el govern amic. Sense manies, a pit descobert. Com ho fan els millors clans calabresos o a Rússia.

Al final s’ha perdut la vergonya més elemental. Per esgarrapar un vot miserable s’hi val tot. Prescindir de la democràcia i optar directament per l’amiguisme. La llei, el pacte o la paraula donada han perdut qualsevol valor. No és d’estranyar, doncs, que quan escoltes determinada xerrameca política sents aquesta mena d’abraçada tan espanyola i de postís. Aquestes encaixades tan sentides no condueixen absolutament a res. Mes que fer-te sentir incòmode. Aquesta mena de fer amics és simplement repugnant. I és un drama que això s’hagi convertit en moneda de curs legal a Catalunya. Això si que és sentir el pes de la pitjor espanyolització.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt encertat, el tema d'avui, Dessmond.

Certament, estar pels Madriles afecta. Poc o molt, però afecta. I quan més temps hi passes, compte, t'afecta molt més.

El Puigcercós (el K, que es va fer publicar) diputat a Madrid, quan torna a Catalunya, té tots els defectes que ja tenia abans d'anar-hi, més els que havia agafat a Madrid, i havia perdut bona part de les virtuts que tenia. Ja se sap, a les persones amb poca formació, el canvi d'entorn els afecta molt més.

El PNB, i també CDC, mai han tingut com a màxim líder a algú que hagi fet molts anys de carrera política nacionalista a Madrid. Arzallus i Pujol només van estar-hi els dos anys de la 1a. legislatura (1977-1979), i mai més.

Ni Ajuriaguerra, ni Arzallus, ni Pujol, ni els lehndakaris bascos (Ardanza, Ibarretxe), ni Artur Mas, ni Heribert Barrera,...ni Francesc Macià..ni Prat de la Riba van fer estades polítiques llargues a Madrid.

Allà s'hi envien grans polítics, grans i nacionalistes, sí, però que no retornaran per a ocupar la presidència de Catalunya o d'Euskadi.

I fan molta feina, i molt bona, decisiva, molt important, .. i tot el que vulguem afegir-hi, alguns (Cambó, Roca Junyent,...) per...però, i aquesta és la grandesa de la política sobiranista, no poden aspirar a ser number one de veritat a Catalunya.

El cas d'en Montilla (nacionalista espanyol) no ho desmenteix. No ha aconseguit, ni ho aconseguirà, ser el number one a Catalunya. Ni el Narcis Serra, després de la seva etapa madrilenya, va poder aspirar a ser el number one català.

Els sobiranistes,nacionalistes, encara menys. Qui fa molta feina a Madrid, deixa de fer-la a Catalunya.

I les prioritats, l'electorat, les vol veure molt clares.

Cordialment,

Andreu

Josep-Empordà ha dit...

Ondia Andreu, que gran que ets!!.