Vist com les gasten

Arriba l’hora de la veritat –relativa- i tothom lliura les signatures que avalen llurs candidatures. Els d’en Carretero n’aporten al voltant de 900. Són les que realment m’interessen.

Haver-ne d’aconseguir-ne un mínim de 507 va sorprendre a més d’un. Aquesta condició va ser fruit d’una calrada, més que la interpretació de cap reglament intern de partit. Així m’ho han fet saber per més d’una via. Jo confesso que desconec els estatuts d’ERC. Per tant no m’hi estendré massa en aquest punt.

Ara, s’ha de dir que la cosa no ha estat en sintonia amb allò que no fa pas tant de temps es pregonava orgullosament de les mans netes. Aquestes nou-centes persones ha calgut caçar-les al vol. Perquè resulta que ningú més que l’aparell pur i dur de partit no podia gaudir de la informació i estructura per anar recol·lectant aquesta quantitat respectable d’avals. No s’ha tingut accés a telèfons, adreces o el que sigui per poder dirigir-se a la militància, si no formes part de l’oficialitat. I encara menys s’ha comptat amb cap alliberat de partit per donar suport a un procés de mínims democràtics interns. Aquesta cursa a la cerca de l’aval ha calgut fer-la fora d’hores. No cal forçar gaire la imaginació per veure en quines condicions desiguals s’ha ventilat aquest tràmit. Una cosa és guanyar-se les garrofes i després invertir hores al partit i una altra és invertir totes les hores al partit per haver-te de guanyar les garrofes.

El resultat, doncs, és francament respectable pel cantó de RCat. Ara només m’assalta un nou interrogant, de cara aquest congrés. Vistes així les coses, dubto de l’afabilitat absoluta que hi ha dipositada en els milers de signatures que aporten les altres candidatures. Estic convençut que en més d’un i de dos casos hom ha accedit a recolzar una determinada opció per mor d’algun nus que pot formar-se a l’estómac quan es donen unes determinades condicions vitals. Quant sents amenaçada la teva línia de flotació pots arribar fer-ne de tots colors. Fins i tot votar per un sofà. Això no és pas criticable, sinó que gaudeix de la meva comprensió. És una reacció prou humana.

Ara, repeteixo: vistes així les coses en temo una de final, més gruixuda. Donat l’alt grau de sentit democràtic que corre, suposo que si l’aparell de partit no vol cap ensurt que faci trontollar la seva condició d’aparell, imposarà les votacions a mà alçada i ben públiques. És la millor forma de garantir amor i fidelitat a tot aquell que senti estranyes temptacions en el darrer moment. És allò de canviar el que sigui per a que no canviï res. Una interpretació molt personal, és clar. Però vist com les gasten...