Vigència del "moviment"

Una de les coses més pesades que conec és la de deixar de militar en un partit. Quan decideixes tirar la tovallola és que n’has vist de masses colors. En realitat el motiu té poc a veure amb la ideologia. Quan t’acaben els torrons no és, per exemple, per que et sobti un raig de llum que et fa veure una veritat abans desconeguda. No. És la misèria humana la que fa avorrir. Aleshores has de passar una bona temporada aguantant el brunzir rere al clatell dels pesats que vols deixar enrere. És com una mena de plaga de llagostes, que si no rosseguen més és perquè no poden. Deixar de militar a la JNC va ser una cosa així. Una mica tortuós.

També he de dir que gràcies a la JNC vaig fer grans amics, als quals els dec molt més del que ells mateixos sospiten. M’han ensenyat coses que van mes enllà del que seria l’estrictament polític. Jo diria que a ser més persona. Sempre he hagut d’agrair l’integrista convergent de la meva mare que m’hi obligués a militar. Sempre, això li ho reconec. He de dir que amb ma mare i la JNC hi estic en deute.

Després em va venir un període... de reflexió (?). No vol dir inactiu. Van venir coses que poden fer-se o no des de cap militància. Però sempre van ser pensades per encabir el màxim de gent. Per tant la idea que feia de denominador comú és el sentit de país. Allí hi podies trobar des de la mosca collonera que intenta brunzir novament rere l’orella després d’anys i panys o gent que no coneixes de res, de procedència diversa. Tornes a fer amics, la qual cosa és un negoci més que rodó.

I pam, arriba alguna proposta en ferm per tornar a militar. Quan vaig decidir fer-me d’Unió allò va ser un vesper. En tot cas, un cop avisat el meu amic de que jo havia militat al bàndol convergent, que de creient en sóc més aviat poc i la gràcia que em fa en Duran es dubtosa, tot el demés em va relliscar. Només vaig prendre en consideració la campanya de les pressions vils i baixes de la meva mare. Em va amenaçar de retirar de la meva vida les seves safates de canalons!. És el més gruixut que em poden fer, us ho asseguro. Tot i així, vaig tirar endavant. I aleshores els borinots brunzien pel davant i pel darrere. La de calamitats que em van aventurar!.

Al final vaig optar per deixar de militar a Unió. La cosa va caure pel seu propi pes i va ser molt més fàcil. Ningú em va donar la murga i la gent que hi vaig conèixer ara són bons amics. Bons bons.

Fa temps que torno a ser en via morta. Políticament parlant. He anat coneixent gent pel camí, que també m’ha generat un gran respecte i amb la qual espero fer moltes coses més en clau catalanista. Però dubto molt que torni a agafar mai més cap carnet.

Fins no fa massa no vaig entendre l’obsessió d’en Pujol per mantenir la flama de “moviment” en comptes de “partit” a Convergència. Em va caler un coi de tripartit per haver-ho de comprendre. Fins que no tinguem lligada i ben lligada la sobirania, voler jugar a fer política partidista simplement ens mata. Lentament, però ens condemna a la mort. Aquest país no el tirarà endavant els uns o els altres. Serà el dia que sapiguem entrar tots al mateix sac. I això avui es fa molt difícil. El fet d’haver militat a Unió comporta ser un tipus amb orígens foscs i stalinista, per exemple. El fet de militar en una altra banda, ves a saber el què. I el fet de no militar enlloc?. Hi ha graus i graus encara, que conviden a la disgregació.

La cosa no té massa importància, perquè jo fa dies que tinc la ració de canalons garantida. Per a mi el principal és tenir contenta ma mare. Indefinidament. Ara, puc entendre certes temptacions, vistos els grans resultats que, per exemple, els ha donat als socialistes. Atiar els fantasmes és molt productiu, sempre que no pensis en clau de país, és clar. Per fer coses d’una certa volada cal bastant més que tenir una bona estrella.