divendres, de maig 30, 2008

Vigència del "moviment"

Una de les coses més pesades que conec és la de deixar de militar en un partit. Quan decideixes tirar la tovallola és que n’has vist de masses colors. En realitat el motiu té poc a veure amb la ideologia. Quan t’acaben els torrons no és, per exemple, per que et sobti un raig de llum que et fa veure una veritat abans desconeguda. No. És la misèria humana la que fa avorrir. Aleshores has de passar una bona temporada aguantant el brunzir rere al clatell dels pesats que vols deixar enrere. És com una mena de plaga de llagostes, que si no rosseguen més és perquè no poden. Deixar de militar a la JNC va ser una cosa així. Una mica tortuós.

També he de dir que gràcies a la JNC vaig fer grans amics, als quals els dec molt més del que ells mateixos sospiten. M’han ensenyat coses que van mes enllà del que seria l’estrictament polític. Jo diria que a ser més persona. Sempre he hagut d’agrair l’integrista convergent de la meva mare que m’hi obligués a militar. Sempre, això li ho reconec. He de dir que amb ma mare i la JNC hi estic en deute.

Després em va venir un període... de reflexió (?). No vol dir inactiu. Van venir coses que poden fer-se o no des de cap militància. Però sempre van ser pensades per encabir el màxim de gent. Per tant la idea que feia de denominador comú és el sentit de país. Allí hi podies trobar des de la mosca collonera que intenta brunzir novament rere l’orella després d’anys i panys o gent que no coneixes de res, de procedència diversa. Tornes a fer amics, la qual cosa és un negoci més que rodó.

I pam, arriba alguna proposta en ferm per tornar a militar. Quan vaig decidir fer-me d’Unió allò va ser un vesper. En tot cas, un cop avisat el meu amic de que jo havia militat al bàndol convergent, que de creient en sóc més aviat poc i la gràcia que em fa en Duran es dubtosa, tot el demés em va relliscar. Només vaig prendre en consideració la campanya de les pressions vils i baixes de la meva mare. Em va amenaçar de retirar de la meva vida les seves safates de canalons!. És el més gruixut que em poden fer, us ho asseguro. Tot i així, vaig tirar endavant. I aleshores els borinots brunzien pel davant i pel darrere. La de calamitats que em van aventurar!.

Al final vaig optar per deixar de militar a Unió. La cosa va caure pel seu propi pes i va ser molt més fàcil. Ningú em va donar la murga i la gent que hi vaig conèixer ara són bons amics. Bons bons.

Fa temps que torno a ser en via morta. Políticament parlant. He anat coneixent gent pel camí, que també m’ha generat un gran respecte i amb la qual espero fer moltes coses més en clau catalanista. Però dubto molt que torni a agafar mai més cap carnet.

Fins no fa massa no vaig entendre l’obsessió d’en Pujol per mantenir la flama de “moviment” en comptes de “partit” a Convergència. Em va caler un coi de tripartit per haver-ho de comprendre. Fins que no tinguem lligada i ben lligada la sobirania, voler jugar a fer política partidista simplement ens mata. Lentament, però ens condemna a la mort. Aquest país no el tirarà endavant els uns o els altres. Serà el dia que sapiguem entrar tots al mateix sac. I això avui es fa molt difícil. El fet d’haver militat a Unió comporta ser un tipus amb orígens foscs i stalinista, per exemple. El fet de militar en una altra banda, ves a saber el què. I el fet de no militar enlloc?. Hi ha graus i graus encara, que conviden a la disgregació.

La cosa no té massa importància, perquè jo fa dies que tinc la ració de canalons garantida. Per a mi el principal és tenir contenta ma mare. Indefinidament. Ara, puc entendre certes temptacions, vistos els grans resultats que, per exemple, els ha donat als socialistes. Atiar els fantasmes és molt productiu, sempre que no pensis en clau de país, és clar. Per fer coses d’una certa volada cal bastant més que tenir una bona estrella.

20 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

Fa temps que no llegia quelcom amb el que em sentis tant identificat.

El meu temps de militancia fa molt que es va acabar, i es va acabar perque en aquella època, la majoria que militabam (al PSUC, ves sino a on, no hi havia rés més d'organitzat) no ho feiam a favor, sino en contra...de la dictadura.

Acabada la dictadura, tothom va agafar el seu camí, però, de'n Sòcrates he aprés que cal ser critic amb el poder, a més, soc poc donat a seguir la retòrica dels partits. El meu dret a decidir, comença per mi mateix.

I en aquest "puto" pais a on vivim la "dictadura" de les executives dels partits, a cap m'hi voldrien de militant. Com em va dir una vegada en Cesc, i no mancat de raó: "acabaras votan-te a tu mateix".

Referent als canalons, he optat pel mateig que amb la militancia: M'ELS FAIG JO!!...i els faig boníssims!!.

Cordialment.

Dessmond ha dit...

josep-empordà,
Si vols que et digui, estava convençut que justament tu comprendries aquest post.
Pels comentaris que fas, t'he tingut ben present mentre el feia.
Els partits són uns mers intruments, que potser ara fan més nosa que servei. Per segons què, segur.
Un dia els hem de tastar aquests canelons!. Sóc molt perillós quan toquem aquest tema. I sino, demana-li a en Toni Ibañez!.
Salut, camarada!.

Jordi Banderer i Barenys ha dit...

Felicitats! Ja cal que els que pensem així ens anem mostrant, manifestant i coneixent, de moment.

Una font d'inspiració quan parlem de moviments (a petita escala i salvant les diferències) és el RJ: Rassemblement Jurassien.

http://fr.wikipedia.org/wiki/Rassemblement_jurassien

Aquest moviment va aconseguir condicionar (fins i tot trencar) el joc partitocràtic en els anys 60 i 70 del segle passat fins aconseguir l'autodeterminació del Jura i crear una republica i Cantó dins de la Confederació Helvètica.

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Ho entenc, ho comparteixo en bona part, però no al 100%. Es a dir, tenim un excés, molt bèstia, de sectarisme partidista, però el problema, crec, no són els partits, necessaris, com a corrents organitzats de similituds ideològiques i de visió del pais.

El problema és el sistema electoral, de llistes tancades.

On tenen la sort de tenir representació directa, per districtes, (i evidentment majoritària), el pes dels partits en la societat és molt més lleuger.

La importància és la relació directa representats (votants) /representant.

USA, Gran Bretanya, Canadà, Escòcia, Quebec, França, la Catalunya republicana dels 30, en són bons exemples, i amb algunes diferències de matís entre ells.

Els partits són realment societat civil, o ho haurien de ser.

Per que la classe política representant dels electors és una altra cosa, no necessàriament, mes aviat tot el contrari, grimpeurs dins un partit.

Als països "civilitzats" (els del sistema d'eleccio de representants per districtes", realment, passa el contrari. Al final són representants elegits diverses vegades pels electors els qui acaben manant als partits "tous", és a dir, a tots.

Un personatge com en Bill Clinton, a Catalunya, podria cobrir molts dels "formatgets" pesudoideologics actuals. Per que és en Clinton el qui es vàlid per a bona part de la ciutadania, i els partits no hi comptarien gaire.

La coherència dels sistemes està demostrada, per la realitat. Malgrat totes les teories fetes i per fer. Els llocs on tenen representants elegits directament pels votants dels districtes en que s'articula, electoralment, el pais, són els que funcionen bé.

I amb molta diferència respecte als altres (Spain, Itàlia,..)

Salutacions cordials,

Andreu

Josep-Empordà ha dit...

Totalment d'acord amb l'Andreu, però venim d'on venim. Venim d'una dictadura llarga i fosca, el dictador va morir al llit, la transició la feren personatges tardofranquistes i "domècrates" obscurs moltes vegades sortits de ves a saber on,malgrat excepcions, és clar, i el model que es va reproduir, és el dels "principios fundamentales del movimiento" cambiant-li el nom per constitució i el de "partit ùnic" per "mùltiples partits" sota control, no dels ciutadans sino de les executives dels partits...vaja, una democràcia controlada. A més, als inicis de la democràcia, hi habia una pila de partits i partidets. Algúns partits rebian els diners a cabassos...altres no... I la llei D'Hont feren la resta. Amb la perspectiva que dona el temps, es veu clarament que tot es va fer d'una manera força planificada.

I una vegada consolidat el sistema, quí és el guapo que el canvia?...perque, a l'hora de canviar-lo, tothom fa els seus càlculs, i si els nùmeros no surten, no hi ha res a canviar, que per fer-ho, cal una majoria qualificada, a més qualsevol que faci una proposta en aquest sentit, la fará a favor dels seus interessos...i a Espanya, qualsevol canvi será, sense cap dubte en contra dels nostres interessos, que d'aixó, de veus ja se'n senten.

I a Catalunya, encara més dificil, perqué segons com, hi pot haver partits que ja mai més puguin ser foragitats del govern, degut a l'extraordinariament mal repartiment de la població, en quant a quantitat i "qualitat" (dit sense connotacions peioratives).

Tothom está d'acord en que cal fer una llei electoral, però no crec que s'arribi a fer mai.

Cordialment.

bacus ha dit...

Andreu no estic d'acord amb districtes petits ja que escombren les minories, exemple les províncies o a GB amb el 35% dels vots en blair va aconseguir majoria absoluta al parlament.

Crec que tenim que anar passant dels polítics i tirar més per preguntes directes, 2 o 3 al any, i província única a tot el principat.

Això de votat tot un “programa electoral” sembla absurd ja que ningú estarà d'acord amb tot i acabes votant el mal menor, penso que seria qüestió de desglossar les preguntes importants en referèndums que és podrien acumula en un dia d'eleccions i sense tota la pesca de la campanya.

És més fàcil controlar a 5 partits des deels poders fàctics que 135 diputats o 7 milions de vots.

I a tu dessmond doncs quina joventut no se que és pitjor la teva o experimentar amb l'hedonisme i el “socialisme” ens els afters-hours. Si tothom anés extasiat tot el dia la societat seria molt millor però segurament ningú aniria a treballar.

Salut i peles.

Dessmond ha dit...

Jordi Banderer,
Interessant això que apuntes. M'ho miraré.

Andreu,
Els partits, el fet de pertànyer a un partit, fa perdre molta perspectiva.
Consti que comparteixo el que dius quant a reformar la llei electoral. Però jo no vaig per aquí.
Quan quedes marcat -pels altres- pel simple fet de militar en un cantó o altre, es perden moltes oportunitats. Si Catalunya fos sobirana, això seria suportable. Però quan no és el cas, al que estem abocats és a fraccionar la força del nacionalisme.
Militar, haver militat, genera un prejudicis que fan riure per no plorar. Convida a anar a la teva, sense escoltar masses raons.

Josep-Empordà,
El tema de la llei electoral serà etern. Com el del dèficit o aquest coi de trasvassament que no acaba d'arribar, encara que estigui més que anunciat.

Bacus,
Sembles la meva dona. Quan parla de la meva joventut sempre em diu coses semblants a aquestes. Per això me l'estimo tant.
Salut i peles, sí.

Josep (sl) ha dit...

Ja ja ja, en Bacus no coneix la guanyada fama de festers de la JNC. Almenys dels col·lectius del camp de Tarragona.

Amb un nacionalisme de una nació no Estat el catalanisme ha d'anar a fer país i sumar per aconseguir el màxim d'autogovern pel seu país.
Com deia Pujol amb la metàfora (paràbola pels més creients)del tren. Anar endavant i arribar nacionalment tant lluny com és pugui.
Sobretot quan s'ha demostrat què al estat al que Catalunya pertany li va a la contra.

conec salts més més grans, mortals i creuar el trapezi sense corda en el pensament ideològic. Un que conec ha fet el salt de ERC a Unió.

Jesús Cardona ha dit...

1. El sistema de districte m'agrada més que el proporcional. Ara bé, només s'entén en llocs on no hi ha 50 administracions púliques com a Catalunya. Això de tenir ajuntaments, consells comarcals, províncies, generalitat, Govern espanyol, etc etc. ens ho hauríem de fer mirar. Paralitza molt. Jo tancaria els ajuntaments... en fi, un altre dia ho explico...

2. El país necessita les dues coses: partits sòlids i moviments. Un no és substitutiu de l'altre i un partit polític no és una colla sardanista. El que no necessitem és sectarisme i capelletes. No ens podem permetre aquests luxes. Ara, m'encanten accions com la Solidaritat Catalana o l'Assamblea de Catalunya que uneixen partits i associacions. vasos comunicants: la societat que pressiona els partits i els partits que donen lideratge i ambdós es reten comptes.

Rita ha dit...

En Pujol va tenir falles, com a humà que és i perquè governar realment no és fàcil. Però té uns valors molt sòlids i un d'ells és el sentit de moviment, en el partit i en moltes altres situacions.
Malauradament, però, penso, que actualment és un dels valors que va més baixa en general. La gent va a la seva i en els partits també. A més, els partits abans eren sinònim de lluita i sacrifici per la causa, penso. Ara, per molta gent, són un vehicle per viure bé i fer diners.

El veí de dalt ha dit...

La pregunta és: ens cal militar en algun lloc?

Dessmond ha dit...

Josep (Sl),
Completament d'acord amb la referència pujoliana. Jo també ho entenc així. Tocar de peus a terra, no fer volar coloms i anar sumant.
Sincerament no crec haver fet cap salt mortal. Passar de Convergència a Unió no és cap exercici de funambulisme. Et quedaries parat de la situació calcada que t'hi pots trobar.
Penso que fins i tot no hi ha cap mena de temeritat, en passar d'ERC a Unió. Jo conec el cas darrer. O de Convergència cap a ERC. Si et pesa més l'eix nacional, vull dir. No existeix la militància químicament pura, la que puguis trobar-te identificat al cent per cent. Sempre hi ha una porció de discrepància que has d'assumir-la. O no.

Jesus Cardona,
1. Espero que parlis del tema ajuntaments. Em sembla interessant. A veure si trobo el teu corrreu-e i et faig una proposta. Sempre digna, és clar. Penso com tu que hi ha una duplicitat administrativa aberrant.

2. Totalment d'acord. Avui sembla que ni la societat pressioni prou ni que els partits es donguin per al·ludits de res.

Rita,
En poc temps els paradigmes de moltes coses han canviat radicalment. Fins i tot la forma d'entendre la política. Està clar que s'ha de repensar. Cal veure si serem capaços, perquè cada cop s'esten més la delegació de responsabilitats. Col·lectives i individuals.

Josep (sl) ha dit...

Jo me referia no al teu cas, si al del meu amic que ha fet el salt de ERC a Unió. El salt de funambulisme l'ha fet en l'eix esquerra - dreta però no el nacional, allí esta la coherència el salt que no hauria entès seria ERC a PP o C's per ser incoherent o l'inrevés.

D'igual manera he estat parlant amb amics que hem diuen és què estic entre aquests 2. Llavors els hi dic, en aquest cas mires en base el seu programa, la persona que generi més confiança i el vot útil.

Anònim ha dit...

Moviments més que partits monolitics, es clar.

Els partits són importants. Indispensables. D'acord. Però no són "els canals", els "unics i excloents" canals de representacio politica. Millor dit, no ho haurien de ser. I en canvi ho són. I aleshores entra la mediocritat, el sectarisme, el money, el nepotisme, i s'abandona el talent.

Són els parlamentaris els qui elegeixin President. D'acord. I els regidors els qui elegeixen Alcalde. D'acord sempre que s'hagin de guanyar la representació (regidors i diputats)directament, amb els electors. I ara no se la guanyen. Es guanyen el lloc a la llista en fosques maniobres de despatxos i d'intercanvi de favors, de tonteries o no se sap. Si no tenen representació directa dels electors, ho sento, per a mi, no tenen legitimitat moral suficient per a votar presidents o alcaldes.
I aleshores, si vull, de totes totes, elecció directa de presidents i alcaldes, i, complementàriament, de diputats i de regidors que no puguin ser alcaldes ni presidents fins que es presentin directament.

Estic d'acord, Jose-Empordà, en l'origen al postsfranquisme. Pero portem 30 anys...i si per portar 30 anys seguits en una fòrmula que es dificil canviar....en portem 300 sense llibertats nacionals, i no per això abdiquem.

Posarè una hipòtesi, no un futurible. Que no concorda amb la meva opinió al respecte. En Jan Laporta, pel que sigui, decideix passar a la política directa catalanista. S'ha de fer de CDC? S'ha de fer d'ERC? S'ha de fer d'UDC? Per què s'ha de fer d'alguna "cosa", que sembla que hagi de triar, abans de buscar complicitats electorals amb votants? I ho haurà de negociar? Collons, perque ha de negociar res. Doncs, si, haurà de triar i negociar, i aleshores uns li diran traïdor, altres oportunista, altres diran que es fantàstic, i altres del paratit que trii diran que la direccio ha negociat malament. Absurd. Absurd democràticament.

O el cas de l'Elisabet Palouzie. Jo no sé ni m'interesa si era o és d'ERC o no. Però sembla que alguns li havien "promés" un lloc a la llista per a Madrid per sortir....(bé, abans de la clatellada). Però, en definitiva, després, els mateixos que havien promés van desdir-se. Calia gent de "mes confiança" (particular de l'aparell, es clar..). Absurd. O valia o no valia. Però aquest ball de la ienka, antidemocràtic, sempre en mans d'uns aparells foscos i no representantius de res ni de ningú..

A Anglaterra, a Escòcia, als països on la representació es directa per districtes, cada aspirant a líder, a a baró, o a marquesa en un segment polític, se l'ha de jugar de veritat cada 4 anys, davant dels votants. I si guanya guanya. I si perd, perd, però tampoc s'acaba el món. Si es bon gestor, potser un administració el fitxa per a gestionar.

Però la representació NOMÉS LA DONEN, o l'haurien de donar, els electors directament.

Quan s'acaba l'etapa de la Sra. Thactcher, o del Sr. Major, són els diputats electes (representants directes) els qui li retiren la confiança majoritàriament. (no cap comitè central ni nacional, ni estatal, ni executiu ampliat, ni històries). Només els qui tenen representació directa.

I, benvolgut Bacus, els districtes són els districtes. Un diputat per districte. I ja està. No es veritat que les minories quedin fora. No es veritat.

A cada districte nomes guanya 1. I perden la resta.

Per que nomes representen els qui tenen representació directa guanyada democràticament en eleccions. I no se sumen els vots dels qui guanyen ni els vots dels qui perden. Com ací no s'hauria de sumar l'abstenció per coloraines.

Si al meu districte es presentessin, per exemple, la Rut Carandell, en Carles Campuzano, l'Antoni Castells i el Joan Saura (no són els 2 darrers tant tontos de presentar-se en aquest distsricte virtual...) ara dic que votaria la Rut Carandell.Sense dubtes.

I això que molt possiblement, segur vaja, estic més a prop d'altres sigles que de les del club de la Rut. I què? Si puc votar persones concretes, triaré persones concretes, i se me'n fot el que diguin els comitès centrals, els executius ampliats o els messies de torn. Ni que sigui militant. Abans sóc ciutadà i persona lliure.

Es en aquest sentit, de la "disciplina" malentesa , on hi ha la gran diferència entre "partits" i "moviments". En Pujol, i molts d'altri, van voler fundar un partit de vell nou, sense arrels directes amb el passat, perquè no creien en "disciplines messiàniques" ni en "disciplines úniques", sinó en moviments transversals, ideològics també, però sense dogmatismes , units, això si, com les agulles en brodar, pel sentit, pel sentiment, i per la conviccio racional i personal de que Catalunya és una nació que clia reconsstruir nacionalment per a poder abordar el camí cap a l'alliberament nacional definitiu de la nostra col.lectivitat.

I la diferència, i la riquesa, rau en la diversitat i en el pluralisme, unit per finalitats nacionals comunes.

Entre en Ramon Trias Fargas, Josep M. Cullell, Jordi Pujol, Josep Pallach (mentré visqué), Miquel Coll Alentorn, Miquel Roca Junyent, Macià Alavedra, Ramon Sala i Canadell, Maria Rubies, etc., hi havia i hi ha grans diferències de tarannà, ideològiques fins i tot. I què? Van conviure la mar de bé, units per un sentit de reconstruccio nacional prioritari, i que calia ser oganitzat políticament durant una epoca.

I tots i totes elles, amb un sistema electoral per districtes, haguessin guanyat sempre, n'estic segur. No ocuparen càrrecs representatius per la gràcia del secretàri general de torn o del comitè central de torn.

I les disciplines, en un partit modern, o en un moviment, no són pas tant diferents.

Ara bé, si les disciplines dels partits són les que veiem amb la direcció actual d'E, o amb la direcció de sempre del Psc-Psoe, doncs si, son totalment diferents i oposades.

En Carretero i na Carandell generen confiança, per mèrit i capacitat seva.

La Rut, prou jove, mai ha estat, en 20 anys de fidelitat a ERC, en cap direcció d'ERC i, en canvi, de ben segur que gaudeix de més confiança d'electors , de votants, que de la majoria de membres de l'actual direccio d'E.

I per què cal que la Rut i en Carretero tinguin, sempre, fins ara, que obtenir un ok previ d'una direccio formada per gent que no se l'ha jugat mai en cap elecció, perque el sistema es de llistes tancades?

Ara, amb un sistema -al sí d'ERC- de votació directa de president i de secretari general (Chapeau ERC, chapeau), es presenten en Carretero i la Rut (amb el requisit dels avals previs) i es possible que guanyin. Per què? perque han pogut anar a coneìxer, i a fer-se conèixer de la militància, directament, sense mitjancers, i la militància, quan coneix directament, i quan pot votar directament, sense mitjancers, dificilment s'equivoca.

Hi ha massa diferència entre la vàlua, la capacitat, la fidelitat, la confiança personal, i la claredat del que volen fer, entre en Joan Carretero i la Rut Carandell, que amb la resta de les altres 3 candidatures.

L'electorat del pais, sens dubte, el mateix.

Cordialment,
Andreu

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut Andreu,

La gran dificultat per canviar el siatema de partits i l'antidemocràtica llei electoral i el que els diferencia de les successives dictadures i els 300 anys de represió borbonica contra Catalunya, és que ara, gaudeixen d'una legitimitat democràtica que aquelles no tenian.

Com diu la dita "contra Franco viviam millor" (extensiu a tot el demés antidemocràtic surgit de la Espanya castellana) perque teniam un enemic identificat, ara ja no és així. Als interessos que cohesionaben el franquisme se'ls podia discutir la legitimitat, a la merda de "dictadura de les executives dels partits" que tenim ara, no, el que fa que siguin defensades pels beneficiaris d'una manera totalment desacomplexada.

No dic que sigui impossible, però veig molt dificil arribar a majories qualificades per cambiar l'"estatuquo" actual.

Amb afecte.

Jesús Cardona ha dit...

Benvolgut Dessmond, estic obert a aquestes propostes dignes i decents. Pots trobar el correu e al blog, a dalt a la dreta. Ja preparare uns escrits sobre aixo. Un tast: l'Ajuntament de Londres, un poblet de 9 milions d'habitants, te 25 regidors. la gran urbe que es el meu poble, 12.000 habitants, n'hi ha 17. Fantastic!

Dessmond ha dit...

Veí de dalt,
Per una banda ens cal. Sens dubte. La militància aporta una experiència que no la trobes enlloc més. Es fa necessari. Ara, l'important és saber fer-ho amb més sentit de conjunt que mesquinament. Això sembla ser el més difícil de tot.

Josep (Sl),
Ok. Entensos.

Andreu,
D'acord en el que dius.
Sempre m'he demanat que hagués passat si en Josep Pallach no hagués mort sobtadament. Sempre. Probablement la Catalunya d'avui seria radicalment diferent. O s'hagués mort de pet fulminantment.

Josep-Empordà,
Certament, amb Franco no calien fer masses esforços d'abstracció per saber en quina direcció calia tirar. Tot era més fàcil, en aquest sentit.

Jesús Cardona,
Ok. T'escriuré aviat, doncs. Salut!.

Trina Milan ha dit...

Dess,
absolutament interessant aquest post. Però jo penso com el Veí, cal?...entenc la teva resposta perquè la militància est fa adquirir compromís, amics i coneixements..però a aquestes alçades d'allò que tu et queixes, de l'amiguisme, el tactisme i les mosques brunzidores, és el que preval a tots els partits i lligat amb el fet de que si vols fer feina, hauràs d'amagar el cap, ja és el final. Jo no sóc de cap partit i no per això renuncio a fer política, això és el que cal, qui n'hi hagin de totes menes de formes de fer política real...però per això estem encara aprenent a un lloc on durant tan de temps la dictadura i més endarrera, ens va deixar sense vida democràtica. Tenim molt per fer, i Internet és un dels mitjans...per això hi som, no creus?
salut

Dessmond ha dit...

Trina,
A la pregunta tant taxativa, de si cal, jo crec que la militància en un partit aporta una manera de fer que no la he trobat enlloc. Conec gent brillant professionalment, però incapaç de fer rutllar cap projecte associatiu. Hi ha una mena de rodatge que no l'he vist que el proporcioni més que els partits.
Cert això que dius: quan has cercar feina has d'amagar el cap. Però és que a la feina l'amagues també per altres motius. No únicament per l'adscripció política.
En els articles que vaig fer sobre l'abstenció una proposta que suggeria era la de militar obligatòriament una temporada. Per tal de trencar tots els tòpics, els fantasmes i aquesta misèria que ara campa tan fàcilment.
D'altra banda, també és molt cert que hi ha vida política més enllà dels partits. Això és imprescindible. Probablement la regeneració vindrà d'aqui, vista la incapacitat de fer-ho des de dins.
I molta sort en tenim d'internet. Sense aquest invent hores d'ara potser el panorama seria més depriment.
Ara entenc el teu dubte i el del Veí. Hi ha motius per pensar que no cal. Ara, també crec que cert tipus de misèries són molt pròpies del caràcter català. No hem d'oblidar que som el regne de les capelletes, de les embejes, del pensament de vol rasant.

reflexions en català (marc) ha dit...

Si gunaya Reagrupament em faré militant, i si no esperaré uns quants mesos i segons com també me'n faré. Ja ho veurem. El que m'emprenya és no poder votar dissabte.

I si mai me'n canso o em deceben, bon vent i barca nova.

Ho provaré.