Pensar sobiranament

A Catalunya el més fàcil que pot donar-s’hi és això de perdre el tren. Literal i metafòricament. És un fenomen que s’ha accelerat en els darrers anys. Jo tinc la sensació que ara potser és més visible. Amb els governs de CiU, en Pujol feia de tap de bassa. Que en absolut era estanc. Sempre veies aquell fil del país que s’escolava a no se pas cap a quina claveguera. Però veies la intenció de voler ser, de plantar, amb visió d’estat.

La revolta hídrica fou un dels punts febles, que van atacar la línia de flotació d’aquell govern català. Allí es va escolar un bon raig d’aquesta mena de fils que van directes a les clavegueres de la nostra debilitat. Va anar agafant una gran volada tot un moviment en contra de qualsevol iniciativa per intentar resoldre un problema que és lluny de ser conjuntural.

Rere tota aquesta tempesta hi havia moltes de les mans que avui remenen les cireres de les conselleries i al govern de Catalunya. El problema, però, segueix intacte. A canvi ens han plantat un anunci o un eslògan.

Fa temps que intento desxifrar que coi vol dir això de la “nova cultura de l’aigua”. Jo, que vinc de pagès, ni recordo quan fou que vaig aprendre abans a donar valor a l’aigua que posar-li preu. El dia que falti l’aigua!, ho he arribat des de temps immemorial. Per això trobo tan summament ridículs aquests anuncis que concentren tanta pedagogia en el fet de tancar l’aixeta. Si això no t’ho ha ensenyat ta mare a una determinada edat, dubto molt ara de l’efectivitat d’aquest anunci. Des de quan l’ascendent de l’administració és major al de ta mare?.

És aquesta manera d’entendre el fet de governar que ens fa perdre tants trens. De pensar que la ciutadania som una colla de gent amb el síndrome de Peter Pan i que amb un anunci es resolen els problemes.

El tema de l’aigua queda com sempre. Penjat. Ha plogut quatre dies i tots aquells transvasaments que s’havien de fer a corre-cuita, ara ja no calen. Sembla que suportem un govern empeltat de Sioux. Hem enfilat la vista als núvols, les orenetes ja voleien a ran de mar, sense sincronia, ja tenim el senyal de pluja sostinguda. Problema resolt.

Ja fou ridícul l’espectacle dels vaixells amunt i avall. Una riota que va donar la volta al món en més d’un sentit. I ara això del coi de canonada. Ara la reclamo com un energumen al govern d’Espanya, ara li dic que se l’emporti o m’emprenyo. Qui pot prendre’s Catalunya seriosament amb aquest concepte tan rupestre de governar?. Tenim clara la consideració que volem per aquest país?. Sabem quina mesura d’estat li cal a un país per tal que pugui obrir les aixetes?. O és que és cosa de la política adulta i no parlem, doncs, del nostre cas?.