Deliri eurovisiu

Quan el Sr.Buenafuente va començar a fer negoci amb la seva suposada condició de xarnego, va deixar d’interessar-me. Potser també hi va contribuir l’excés de gràcia que feia brollar, de bon rotllu, per arreu. Algú que arriba a ser tant omnipresent i tant de la brometa, acaba resultant-me rematadament pesat. A tot això se li ha d’afegir el fet que no sintonitzo La Sexta. Mai he pogut i, per tant, mai l’he vist. És a dir, que fa molt de temps que li havia perdut la pista.

No fa pas massa, però, que vaig anar a sopar a casa uns amics. El nano va començar a cantar la cançó del Chikiliquatre. El pare ho va intentar tallar al més pur estil Uribarri: vinga, rei, passa a dormir. Ràpid!. L’endemà vaig cercar a internet el video. Em va sobtar el que va arribar a violentar al meu amic que la seva criatura enfilés per aquesta mena de gustos. La meva dona reia i animava el nano i el meu amic més emprenyat. Vaig recordar la meva mare, quan em deia que no podia sortir de casa sense afaitar. Jo li deia “i perquè no?” i la resposta sempre sempre fou “que pensarà la gent de l’educació que t’han donat els teus pares”. La conversa seguia una mica més, i a mesura que vaig fer-me més gran, el final va anar pujant també de to. Ja li arribarà això al meu amic. Jo me n’encarregaré.

Vaig quedar-me una bona estona mirant això de l’Eurovisión. Mai hi havia invertit tant de temps. Ara, no m’estranya que Europa sencera entri en crisi. Si el bo i millor de les televisions “europees” han optat pel model Lloret de Mar, és ben clara la decadència d’Europa. És l’Europa que aposta pel síndrome de Dawn.

En Chikiliquatre no fou la cosa més repulsiva en tal context. Una mostra de subproducte, però no el més fètid de tots. Àdhuc el mateix Uribarri el vaig trobar graciós. Els seus comentaris eren encertats i amb molta mala llet. Se’n fotia del mort i del qui el vetlla i no vaig entendre-ho del tot fins que van començar les votacions. Va ser aleshores que va sentenciar que guanyaria Rússia. (Per cert, quina bírria!). I la va clavar. No únicament predient el resultat final. No!. Pràcticament el total dels punts que cada país anava repartint de tres en tres. Ell tenia clar que en aquest context Espanya no te res a fer. Presentis un subhumà, presentis la seva admirada Massiel. “Que tiempos aquellos!”.

L’Europa de les televisions traspua l’encartonament polític. És la Europa del botellón –ampollota?-, hortera a més no poder i d’encefalograma pla. La vella Europa, la màquina de civilitzar, no pinta un rave. Només li queda intacte el dret a bramar –“Ahora le toca el turno a Azerbaijan: mucha pluma en la escenografia, mucha pluma en el escenario”-. És un reducte insignificant.

En aquest context els catalans hem de cercar les complicitats amb les pedres. Amb qui sigui però lluny. I fer negoci amb la televisió escombraria. La televisió més detestable és la feta per ments catalanes -però que molt progres. I és això el que ha passat en darrer terme. Abans de que arribi el desastre, com a mínim, fem el negoci.

Això que en diem Europa és molt més CE que UE. Culturament, a la vista del que ens presenten les televisions, és de valor zero. Creativitat zero. Patró Lloret de Mar o S’Arenal: vergona al·liena de trobar-t’ho prop de casa. El pols de la Unió són els interessos. A banda dels econòmics, la resta interessa entre poc o res. Així s’entén l’amor encara resident de les ex repúbliques soviètiques vers Rússia. O com floreix Escandinavia. O el paperot que acostuma fer Andorra, així que pot. O Espanya, que sempre se la disputen els perfils més baixos de la competició.

Eurovisió és la imatge més sonada d’aquesta Europa que irromp amb la força d’una cabra. Aquella que només te la trobes davant d'una desfilada de la Legión o fent el numeret de l’escala. Dirigida per funcionaris, mentalment anquilosats i tenint la renúncia per bandera. Això és el que vaig veure dissabte per televisió. Això és el que es porta i això, sens dubte, és el que ha de venir. I Espanya “ha sabido estar a la altura combinando la calidad con el sentido del humor”.

Espanya té dificultats per interpretar el món que arriba. Va voler ser més 2.0. que ningú i va quedar poc més que ortopèdica. Va pensar amb internet en termes de joguina, quan en realitat pot ser un arma letal. A Espanya li ve molt gros assumir llibertat i competència. Ho accepta quan pensa que va de broma o és quelcom que passa en algun somni desafortunat. Encara ha de fer el trajecte cap a Europa, en patera.

I el vell continent que vigili. Fa dies que també perd pistonada. Per més focs d’artifici, lluentons i festetes que obsequiï a la seva ciutadania, el món segueix corrent. I em costa molt i molt de creure que en aquest món tant obert acabi liderat per un interès que no sigui el mèrit propi. La casualitat, la xamba, la sort desproporcionada, la genialitat puntual no són res si no van acompanyades de treball, esforç i autocrítica. Coses que ara mateix ni Espanya ni Europa en conjunt estan disposades a fer. Sort en tenim de la globalització. És el futur de Catalunya, sempre que demostrem amb fets que no ens han espanyolitzat del tot.