Les hores d’esmorzar a València foren, també, el moment ideal per donar un cop d’ull a la premsa: El País, La Vanguardia, Las Províncias i algun altre diari que ara no recordo. La imatge del cafè fumejant, un entrepanet, mil tonteries que et serveixes al buffet i el primer raig de sol faria l’enveja de qualsevol. Vull dir que simplement relatant les coses a base de mitges veritats jo podria quedar com una persona atinada, educada, selecta. Afortunada.
Doncs, no. No t’enganyis. Ho vaig voler tastar tot com una criatura. Vaig endrapar com una perfecta truja. Confesso que em va escandalitzar aquesta incontinència. També he de dir que la meva dona i jo érem els únics al menjador de l’hotel, de bon matí. Ella, pobreta, coneix episodis encara més tristos pel que fa a la meva insaciable forma de descobrir món, pel cantó gastronòmic.
En realitat em vaig sentir com un perfecte desgraciat, tot i que la cosa no va transcendir. He de dir en minsa defensa meva que tot l’estol de matèria exposada era excel·lent. Però en fi, això no justifica res.
Un cop arribat al punt d’infelicitat per aquesta forma tan lamentable d’obrar, venia la lectura. Lectures en diagonal, titulars, ulls cap a les imatges. I veia tot allò que s’estava coent amb la presa de posició dels nous ministres. I em va semblar un altre despropòsit.
Per exemple, la ministra de defensa. Si una imatge val més que mil paraules, només podies deduir que la senyora era al punt de recollir els nebodets a la guarderia. Mai, mai gràficament una imatge ha dit menys que mil paraules. Si no feies l’esforç de mirar el peu de foto, podies pensar que era l’hora del bollycao més que una presa de possessió ministerial.
Quan penses, per exemple, que en mateixes circumstàncies en Bono va muntar una festeta amb tota la crema i nata, que vol dir passejar la Concha Velasco o l’incombustible Raphael, honradament totes les meves males humorades, la mala consciència pel meu obrar -fet en privat- volaven lluny.
Crec que ser impresentable no es justificable en cap cas ni circumstància. Però fer-ne ostentació, com a mínim, hauria de ser pecat. O penat. El que deia ahir: València em va tornar l’esma i la dignitat als porus més extraviats.
10 comentaris:
El pudor i el sentit propi del ridícul fa temps que ha volat de la classe política, sobre tot per part d'aquesta esquerra sempre superior moralment. Quan has decidit fer carrera política al preu que sigui i on sigui, veure a na Carmeta al front de l'exèrcit, sembla que ja l'hagi vist tot en aquest país. No podria haver tingut una mica de vergonya "professional" i dir-li al compañero ZP que això que li proposava no eren paraules majors? Home, que et fagin un traje a mida amb el ministeri de la vivenda perque pugui passajar rango ministerial per les catalunyes, té un pase i una lògica sociata, però al front del glorioso ejército!!!!!
Aucanada
Aucanada,
L'únic que dedueixo és que la política espanyola, amb tot el rang d'estat, també fa riure.
Crec que l'has clavat al dir que "fer-ne ostentació com a mínim hauria de ser penat." el pecat ja esta molt devaluat.
El problema, és que estem massa acostumats a aquesta ostentació i ja quasi n'estem vacunats.
En quan a l'esmorzar, sempre que no es perdin les formes a taula...cal tastar-ho tot! jajaja és de llarg el millor dels hotels! Endavant amb el turisme gastronòmic, que no només de política viu l'home.
L'ínclit César Vidal (COPE) va dir que la Chacón no sap distingir "una maceta de un tanque".
Clint,
És important saber donar mesura a les coses. A l'alta política i a les coses més domèstiques.
Menjar bé és important. És un gran plaer.
Marc,
I no m'estranyaria que fos així.
Estic espectant per veure-la a ella, (la persona) com va desenvolupant el càrrec.
Potser la imposició d´aquesta ministra sigui la prova del "algodón" per veure si els militars han entès que vol dir democràcia.
El Rei no es retira, de moment...
M'has fet riure, però també gairebé plorar per la ignomínia i mala leche de la teva entrada anterior: Estimar València.
Com voleu que a València ni tan sols us mirin a la cara quan els voleu deixar morir de sed? Jo crec que és simplement enveja. Enveja d'una regió espanyola que sense ser nacionalista antiespañola, és tan valencianista com el qual més, i que ha tingut un creixement espectacular major que el de Catalunlla. Quin curiós, altra regió governada pel pP com Madrid al capdavant del creixement i de la bona gestió. Per què seraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaà??
Si estimeu València, doneu-li aigua, carajo!
Toy Folloso,
Jo crec que és accessori que sigui ministra. Esperes que es rebotin per això?. Els militars no es casen?. Que l'ambient d'una caserna no és el que hi ha dins el ministeri de defensa, eh?.
Sinblancaporelmundo,
Em sembla que toques massa d'oïdes.
L'aigua la reparteix el govern espanyol. El Pla hidrològic no el va redactar Catalunya ni se'l va carregar Catalunya. El va fer un govern espanyol i se'l va carregar un altre.
Per cert, no te n'oblidis del paper que fan els aragonesos en tot aquest tema de l'aigua. Mira que deien abans i mira que diuen ara. El que passa és que l'anticatalanisme teu és tan ferotge que ja et conformes amb el primer que sents.
Els aragonesos son el ximples 'utils. Els de ER els usen i ells s'en deixen. Ni teniu res a fer a Val`encia, res de res.
Publica un comentari a l'entrada