dilluns, d’abril 14, 2008

Estimar València

Ja hem tornat de València. Una agradable estada, asoleiadeta i vivificant. Una agenda molt ben orquestrada, que no vaig poder acabar-la. Em vaig deixar una visita a l’Albufera i la casa de Joan Fuster, a Sueca.

A més de rondar per València ciutat, que és un lloc molt recomanable, vam fer trobades molt productives. Aquesta ciutat té un casc antic preciós, entranyable. Molt ben cuidat i mantingut. I té una part nova que emergeix amb una empenta que cal visitar i comprendre.

La primera trobada fou amb el conseller de la Generalitat de Inmigración y Ciudadanía, el Sr. Rafael Blasco. Algú l’ha qualificat com “el secret de València”. I això no s’entén fins que no descobreixes que és el conseller amb més trajectòria de la Generalitat valenciana. Vull dir que ha exercit d’honorable primer amb socialistes i ara amb peperos. Un home clau per fer guanyar les campanyes, de qui sigui. Una persona complexa, de raça política molt consistent i gestor magnífic de les contradiccions que pot avocar tant de pragmatisme. Gràcies a ell, també, TV3 va poder emetre al País Valencià. Tot un cas.

Blasco parla sense embuts i sense por. Posa les coses al seu lloc. És amable i fi. Però diu les coses tal com segurament són. Tal i com la beneiteria principatina molts cops no deixa veure ni vol sentir. Aporta les claus de perquè avui el PP representa majoria absoluta: perquè entra magníficament en sectors clarament de classe treballadora, populars. Remena les cireres en feus on el manual diu que són exclusivament d’esquerres. Parla de’n Zaplana o de na Rita Barberà. Del primer en lloa la intel·ligència i de la batlesa la seva capacitat de sintonitzar amb el votants. De fet és en Zaplana qui, acabat d’aterrar de Múrcia, el fitxa per poder entrar directament al cor de la societat valenciana. En Blasco va ser un dels artífexs de la victòria socialista i arquitecte de l’edifici legislatiu que va arrencar amb la presidència d’en Lerma. Comptar amb un element com en Blasco és tenir en Ronaldinho –de la primera època, és clar. I l’havies sentit anomenar gaire?. Un perfecte geni. Educat, camaleònic, ara preocupat per la immigració, pel nacionalisme hídric i per l’ofec econòmic al qual sotmet l’administració de l’estat al País València. Un personatge ple de raons, predisposat a la discussió civilitzada. Apunta als assumptes de naturalesa econòmica per fomentar l’acostament entre catalans i valencians. Apunta en la mateixa direcció que després faran els demés, gent del Bloc o n’Eliseu Climent.

Probablement sota el paraigües PP hi ha molta més teca que el clixé. Les coses tenen bastant més complexitat que el blanc o el negre. Vaja, com ha passat a casa nostra. Si CiU fos estrictament de dretes o estrictament nacionalista o estrictament partit de botiguers mai hagués tocat la majoria absoluta. Ara, certament costa d’admetre la transversalitat del PP. La pressió de la brunete d’esquerres és tal que costa d’imaginar determinada casuística. Un cas semblant al PP balear. Ni les illes ni València van tenir el seu Pujol. I el seu producte el va recollir el PP.

L'endemà vam tenir una llarga llarga conversa amb tres persones que van dur el Bloc a les portes d’aconseguir el 5%, necessari per poder entrar a les Corts Valencianes. Tots tres han passat a millor vida que la política. Tenen una visió crítica, interessant, del País Valencià. I a parer meu, els manca tres coses fonamentals: resistència del corredor de fons, manca de complicitat amb altres visions semblants del país i, sospito, que poca complicitat fora de València.

La diagnosi d’ells i la de n’Eliseu són clavades. Ara, ni els uns ni els altres els veuràs asseguts a la mateixa taula. Un cas clínic i ben català. Aquesta gent del Bloc és molt vàlida. Fan reflexions intel·ligents i critiquen des del desencant la darrera política d’aliances que ha dut el partit. S’han aliat amb Izquierda Unida i han anat de pet al desastre. Aquí també cal fer notar el paper d’ERC al País Valencià. En un univers de vots nacionalistes tant escàs, que coi hi fa ERC?. Esquarterar el panorama, ja de per si inexistent. Al Bloc se li obre un panorama fosc com el sutge. I, des del punt de vista nacionalista, aboca agrament al desencant.

Ells i n’Eliseu parlen de l’alt grau de coneixement del valencià. Tot un èxit. Aquesta lectura del panorama no he lograt encara desxifrar-la. A Valencia ciutat aquest coneixement, si corre per alguna banda, ha de ser en la intimitat. Els del Bloc penso que ho diuen per no deprimir-se encara més. I n’Eliseu perquè sap què cal dir a qualsevol tropa catalaneta que tingui a bé fer una excursió fins a casa seva.

Eliseu Climent és una institució catalana a València. És un valencià amb catalanitat/valencianitat conscient. L’únic cas semblant que jo conec i que et fa sentir el parentiu, tant remot com proper. Ens va mostrar un dels seus projectes més emblemàtics, l’edifici octubre. Tota una joia. Allí va encetar una extensa xerrada.

Va fer un repàs, molt condensat, de la història política moderna del País Valencià. Com s’ha arribat al punt que és ara València. Com es va anar tramant la política, com es va dilapidar tot l’actiu nacionalista que inicialment era a la banda socialista i com avui el PP campa tant ferm pel territori.

València va bé, econòmicament molt bé. I els catalans només mirem al nord, cap a França. Caldria aprofitar l’embranzida que viu el País Valencià, per relligar la nació. Políticament qualsevol estratègia és morta abans de començar. En canvi, ara mateix, l’economia és un escenari on catalans i valencians funcionem la mar de bé. Perquè no aprofitar-ho?. Perquè els catalans no decidiu intervenir més al País Valencià?. De forma coordinada, això sí.

N’Eliseu insufla vitamina cap a l’esperit necessitat. Hom surt alleugerit i amb tots els pecats purgats. Eliseu diu que els valencians “han de matar el pare”, cas ja descrit per en Freud. I esclata en rialles. Li ha tocat viure temps molt difícils i els explica amb una energia tan positiva que fa fredar. Parla de l’època quan li arribaven torrons per Nadal que eren bombes de fabricació casolana. Un sisè sentit li feia no obrir el paquet. Ho diu rient, tot i que la situació en realitat havia de ser dramàtica. La llibreria Tres i Quatre va patir uns quants atemptats. Avui això està superat, remarca. Ara, en veure el nostre regal, el primer que li va suggerir fou novament un paquet bomba. I per si de cas va deixar anar: perquè no me l’obres tu?.

6 comentaris:

Joan ha dit...

I si hi ha un grup de valencians que volen ser militants d'ERPV en comptes d'altres partits, què hem de fer? Prohibir-ho?

Jo crec que ERC-ERPV té tot el dret a existir al País Valencià i a presentar-se a les eleccions. Després la gent que triï el vulgui, que ja és grandeta.

Anònim ha dit...

ERC al PV i a les Illes . Balanç del resultat per al nacionalisme valencià i illenc.

El dret el tenen.La prova es que l'exerceixen. Però juntament amb el seu dret tothom té el dret a opinara sobre els efectes, incoherents amb el seu discurs d'"unitat".

La seva candidatura, separada sempre, marginal sempre, ha recollit uns minsos vots, però sent molt baixos, han estat els vots que han faltat per a superar uns mínims massa exagerats per a entrar al Parlament del Pais Valencià, dues vegades, o a l'Ajuntament de la ciutat de València.

Aquestes són les consequències de l'exercici d'un dret per part d'unes persones i d'un partit que es proclama pancatalanista, independentista i no se sap quantes coses més, però de moment, el que aconsegueix, es impedir, amb la seva aïllada presència electoral al Pais Valencià, que a les institucions hi pugui arribar algun representant del nacionalisme valencià transversal.

A més dels drets, que ningú ha questionat mai, estan les consequències, Ben desastroses, per cert.

Es un altre exemple de les geoestratègies de la direccio sortint d'ERC que, quina casualitat, sempre, sempre, han anat a favor del Psoe.

Al Pais Valencià, a Catalunya i a les Illes.

Casualitat, repetidament....diuen els llibres que no es casualitat.

I aixi estem.

Cordialment,

Andreu

Dessmond ha dit...

Joan,
Parlo de prohibicions? O de passar gana?.

Andreu,
Doncs això. Estic molt d'acord. Tothom és lliure de fer el que li sembli. Només faltaria.

Elies ha dit...

Interessantíssima crònica, Dessmond. Gràcies! És una visió ponderada de la complexitat valenciana a la que normalment no hi tenim accés. O hi accedim des d'un grau de militància excessiu per entendre més coses.

Un indígena ha dit...

Molt bo, Dessmond. Davant del panorama informatiu d'ocultació del que passa arreu dels Països Catalans, un escrit com aquest resulta doblement interessant.

Dessmond ha dit...

Elies,
Celebro que t'hagi agradat. Sé que tu també tens una bona relació amb el País Valencià i per això valoro encara més les teves paraules.

Indígena,
T'agraeixo molt el teu comentari. Estic content que el trobis oportú.
A veure quan el Grup Hayek decideix passa per Eivissa!