Una empresa anomenada ERC
Tota empresa, que vulgui ser ambiciosa, ha de tenir una idea del què vol fer a la vida i un mètode que li permeti passar de la teoria a la pràctica. Tenir mètode és tant important com tenir bones idees. Si navegues per alguna pàgina web corporativa veuràs que hi ha alguna pestanya on hi diu alguna cosa tipus “Missió” i “Visió”. És aquí on s’exposa què és l’empresa i cap on vol anar. Un cas interessant és el de Johnson and Johnson. A més de ser un grup empresarial monstruós, es fixen com a fita el fer la vida de les persones més agradable. Incorporen molts codis de responsabilitat social corporativa.
Aquesta manera d’entendre un projecte és el que trobo a faltar en el cas d’Esquerra. Fa quatre dies que havien d’experimentar un creixement espectacular a base de cruspir-se CiU. Després fabricarien independentistes del no res i tot just abans d’ahir -metafòricament parlant-, havia d’arribar una nova onada d’expansió a base d’esgarrapar vots tant a socialistes com a comunistes. Tot aquest magne recorregut en menys d’una legislatura.
Crec que hi ha una manca de definició de projecte. Si vols créixer a costa de CiU, espera’t a esporgar les sigles. Deixar la paraula “esquerra” és una temeritat pel bé d’aquesta empresa. I si realment vols eixamplar el camp d’acció pel cantó esquerranós, cal que en comptes de fer-te fonedís, visualitzis la teva capacitat de lideratge en aquest terreny ideològic. Tasca que havia de ser relativament senzilla quan és gràcies a ERC que hom pot formar un govern d’esquerres. Per adobar-ho, publicitat incansablement sobre la propietat de la clau. El resultat: tall de disgestió.
Aquesta pressa, aquest poti-poti d’estratègia, aquest cremar etapes tant ràpidament, fa que traspuï la feblesa del plantejament. És la manca de projecte, de realisme i probablement l’excessiva tirada a confiar de la improvisació. Hi ha hagut un abús en el “feu-me confiança”. Com a declaració de principis polítics, és ben pobre. Posa al descobert aquesta manca sòlida de projecte, que ha de portar indefectiblement a improvisar. Més que la confiança, el que ha de prevaldre en qualsevol projecte és la solvència.
Una mostra d’improvisació va ser la candidatura de’n Carod a Madrid. Una altra, aquesta dimissió de’n Puigcercós. En cap moment s’ha tingut present que ERC vivia d’un vot que calia consolidar. En termes economicistes es podria dir que els bons resultats s’han degut a simples operacions d’especulació. “Pelotazos” polítics. Enriquiment ràpid, que normalment és molt poc productiu. I al final aquesta mena de bombolla acaba fent figa.
Estaria bé que ERC pensés en gran. Com Johnson and Johnson, que tingui sana ambició empresarial i que incorpori criteris de responsabilitat corporativa. Això no s’ha de confondre amb cap llufa tipus “som com tu”. Si realment sou com jo, us ben asseguro que mai fareu res de bo en el camp de la política. Tenir clara la meva “Missió” i “Visió” em va fer adonar ràpidament de què coi havia de fer amb la meva existència. Que espero sigui bastant més llarga que segons quina mena d’èxits.
10 comentaris:
La direcció d'Esquerra sí que té missió i visió, encara que aquesta sigui errònia i esbiaixada.
Segons diuen la seva missió és la independència i la seva visió erigir-se com la força predominant de l'esquerra a Catalunya. Malauradament, no encerten ni el missatge ni l'estratègia.
Home, a Esquerra ningú ha tingut una idea des de que van fotre fora en sis ales.
Quan algú presenta un projecte (idea no era) i una gestió bona (en Carretero) se'l carreguen, no fos cas que acabés tenint una idea.
Fa ràbia esta d'acord amb la Pilarín,però segurament acabará sent veritat que fins que no es treguin de sobre en Manelic allò no té solució.
Benvolgut amfitrió,
Per la meva formació ( o deformació, com vulguis) de tipus tècnic, sempre he vist superflu, superficial i al servei del marqueting (en el sentit més pejoratiu del terme) els mots missió i visió, que per contra, amb tant MBA, s'extenen i s'extenen...
A mi, amb la paraula PROJECTE em sobra, i les seves parts clàssiques: objectiu, objecte, abast, memòria, pressupost, etc.
Ara bé, no sóc militant de ERC però si votant. Jo tampoc veig prou clar el PROJECTE. Només l'intueixo. Crec que cal una bona purga, passar plana i endavant. Hi ha prou gent capacitatda per fer-ho. No crec que siguin, precisament, els "corrents" la solució. Són individus amb una gran formació, experiència i capacitat els que ho han de fer. Entre d'altres hi veig (no el conec) en Ridao. Cal feina, ben feta i no la cerca de reultats immediats. No suporto la pirotècnia.
Em sembla que la teva opinió és d'algú que no votarà aquest projecte, pel que si bé és legítima, no pot ser correcte: dir com voldries que fos el teu adversari és un exercici "extrany", ja que tothom el voldria colaborador però subordinat.
Ben cordialment,
L'anònim dlpo
Benvolgut anònim de la porta oberta, el mateix Pujol patia els defectes d'aquesta formació/deformació productiva i sempre va obviar el màrqueting, ... i aquí estem.
D'acord que odio el PSC i la Chacón per que no són res més que façana i màrqueting, però potser caldria comenár a usar les mateixes armes.
Molt bé per l'anònim.
D'altra banda, no deixa de tenir el seu què que després de totes les bromes amb els de la rosas s'acabi usant el mot pelotazo en contra d'esquerra.
El problema d'Esquerra no és el terme "esquerra" (mira l'obrer PSOE), ni tan sols el projecte polític, és quelcom pitjor: la dubtosa capacitat d'una part gens menystenible dels seus dirigents.
Perquè els lemes de campanya de José Zaragoza no els va fer ERC?
Dav
Personalment, crec que els problemes d'ERC són dos: la distància entre teoria i pràctica (exemplificat amb l'espanya se'ns pixa a sobre però jo dono el poder al partit que governa espanya) i la minsa (per no dir nul.la) capacitat de gestió demostrada en l'exercici del govern.
Jo també tinc formació tècnica i científica. El que m'han ensenyat és que si tú fas una hipòtesi i en la realitat no es realitza, qui està equivocat ets tú, no la realitat. El Tripartit el justificaven com a instrument per a uns determinats fins (convertir el PSC al catalanisme i, de forma més dissimulada, destruïr CiU). Com aquests fins no s'han aconseguit ni s'aconseguiran mai, ara el fi ja és el Tripartit i l'exercic del poder en si mateix.
Els arguments que per part de la gent de les JERC de Reus, de Salou i de Tarragona, què fan feredat. Per desgràcia sembla que era el que volia la direcció.
He sentir dir que ells anaven a "civilitzar" el PSC, literal, catalanitzar-lo. Que CiU s'havia acabat i que el seu espai l'ocuparà ERC i al poc de veu de Marina Llansana a Riner en l'escola d'estiu de la JNC. En què consistia la pluja fina tot ben explicat però erràtic.
Una cosa més,
Només cal entrar a http://www.jnj.com per veure com s'omplen la boca de responsabilitat corporativa...Si es furga en totes les empreses del grup, pots trobar-ne alguna amb delegació al nostre país: pfizer, per exemple. I no veig català per enlloc!!! Això si és atenció a la diversitat i implicació en el medi.
Com deia la cançó: paraules, paraules, paraules,...
Perdó pel tó, però quan el marquetig esdevé demagògia, m'exalto.
L'anònim dlpo
Ja fa temps que comento a qui vol escoltar-me quan parlo de política (cada cop menys gent) que els partits catalans necessiten canviar el seu funcionament intern i renunciar fermament al monolitisme ideològic i organitzatiu
És evident que en tots els partits hi ha corrents ideològics i sensibilitats diferents, que estan condemnades a entendre's per poder establir una estratègia comuna per competir i guanyar els altres partits. És evident que una mala resolució de l'encaix de les diferents sensibilitats afebleix les possibilitats de treballar i aconseguir l'objectiu final comú. I també és evident, que la manca de transparència tant en l'apartat dels discurs polític de cada sensibilitat i sobre la correlació de forces real entre elles, no facilita ni el debat intern ni la participació de l'entorn (simpatitzants, opinió pública).
Cal que els partits posin en marxa mecanismes de reconeixement de les diferents sensibilitats internes (amb identitat i nom propis. Per exemple, a CiU, podrien ser les següents: democristians, socialdemòcrates, liberals i sobiranistes. A ERC, no m’atreveixo a posar-hi noms...). Calen formes senzilles i directes d'adscriure's i participar (per part de militants, simpatitzats, etc.). Calen canals reglats, estructurats i sincers de debat ideològic i estratègic entre sensibilitats (defugint els personalismes). Cal, un cop establerta la correlació de forces, una negociació i un repartiment de rols dins i fora del partit. I sobretot, un acord infrangible per al respecte de les regles del joc intern.
Obtindríem així, uns partits més oberts (a una societat cada cop més diversa i complexa que demanda una paleta més àmplia d’opcions i oportunitats), un debat polític més ric (basat en idees, arguments i projectes) i sobretot, sobretot, uns líders polítics molt més potents, ja que haurien de ser bons estrategs, bons integradors i bons oradors. I en cas de no poder-los trobar, aquest nou funcionament intern dels partits els obligaria a crear equips dirigents que cobrissin aquestes tres habilitats...
És clar que aquest sistema de funcionament intern dels partits només resoldria una part del problema... Una llei electorals catalana que convertís en circumscripció electoral uninominal per sufragi majoritari les comarques, els districtes de Barcelona i potser les ciutats de més de 100.000 habitants (corregit per un sistema electoral proporcional de llistes amb una circumscripció nacional única)... permetria donar més joc a aquesta simfonia de lideratges partidaris i, en clau partidària i electoral, permetria aprofitar les sensibilitats internes per situar el millor candidat en cada circumscripció i augmentar així les possibilitats de guanyar l’escó en joc.
Com sempre, això és un desig, i només és realitzable si es compatit per tothom i hi ha voluntat de dur-lo a terme. Si això pogués ser, estaríem davant un gran aprofundiment i gran avenç del nostre sistema democràtic i de partits.
Publica un comentari a l'entrada