Itching like grass

Sopar amb en Madí

Organitzar un sopar a base de macedònia comporta una bona dosi de risc. I en aquest cas, la macedònia era creuada. Organitzar un sopar tuperware convergent no té cap mena d’interès. Ni per en Madí, ni per a mi mateix. Per això la primera condició és la de fer coincidir més d’una sensibilitat al voltant de la taula. Primera macedònia, doncs.

En segon lloc, desconec la disponibilitat del convidat, que en moments de campanya ha de ser més que reduïda. Aquests sopars porten cua; porten a d’altres ocasions en altres formats. Per exemple, el de’n López Tena ha acabat essent el LT Tour-Canta Guitarra Agarena. Per tant, em vaig veure obligat a complicar la macedònia a base d’incloure assistència no blogaire, provinent de la darrera fornada del Programa Vicens Vives que organitza Esade, sobre lideratge.

El resultat va ser molt bo. Molt. Quan hi ha el punt en que oblides ser l’organitzador de l’acte, vol dir que la cosa funciona simplement molt bé.

En Madí no s'està per collonades ni per certa mena de floritures. No està per fer poesia, com ell mateix diu i repeteix. És molt directe i no acostuma a respondre amb embuts. Això fa anar pujant el to, convida a escorcollar-lo encara més.

Tot i que algú va fer confessions públiques del seu amor cap a Convergència, la cosa no anava d’això. La conversa va discórrer sobre la política, tenint com a referent Catalunya instal·lada en el que ell anomena “dolça decadència”. No va ser en absolut un acte de campanya.

Des de la seva òptica liberal i sobiranista planteja temes sense masses eufemismes: sistema electoral, reconeixement i incentivació del funcionariat, immigració, retribució per exercir la política, el paper dels mitjans, la qualitat democràtica, el paperot de la societat civil. Demana, però, que moltes d’aquestes coses s’han de reivindicar des de fora de la classe política, perquè altrament podria fàcilment confondre’s amb una mena de vulgar corporativisme.

El valor de poder tractar amb un polític com en Madí per a mi rau en el tall generacional que representa. En Madí aporta i defensa idees pròpies d’avui, en sintonia amb aquests temps i està lliure de tot aquest mite que vol simbolitzar la lluita antifranquista. Franco es mort i l’antifranquisme, també. Les coordenades del país s’han capgirat totalment, sobre tot perquè ho ha fet el món. En Madí representa el vigor per afrontar reptes de futur, més que sospirar per les glòries passades. És un camí molt lliure de servituds.

Després de l’exposició feta, basada en el seu llibre “Democràcia a sang freda”, va arribar un torn obert de preguntes. Es va fer curt, però fou intens. Va deixar una gran sensació. Pots combregar o no amb el que diu. Però en tot cas no deixa indiferent. Et desfà aquest nus de l’estomac que provoca aquest panorama presidit per tanta grisor política a casa nostra.

A mi em va semblar que el missatge, a més de contundent, fou positiu. Hi ha motius sòlids d’esperança, malgrat que des d’un punt de vista polític l’escenari sigui tant i tant obert. Sobretot, però, cal ser conscients que la pilota sempre és a la nostra teulada.

Finalment, no em vull estendre massa més. Penso que és molt més interessant el que puguin dir –si ho acaben fent, és clar- els altres blogaires. Ja he dit que la meva visió del sopar és molt bona. En Madí també va sortir encantat de la vetllada, fins el punt de fer suggeriments indiscutiblement temptadors pel futur. Queden sobre la taula, doncs.

Agraeixo al món blogaire que va participar al sopar. Va ser un plaer retrobar amics blogaires i descobrir-ne de nous. Gràcies doncs a:

En Josep Sort, n‘Ester Clos, en Jordi Verdura, en Karbeis, en Mikel, na Trini Milan, n’Elies, en Joliu, en Roi Marphille, en Chamb, el veí de dalt, en Joan Safont i en David Baret.

També vull trametre al meu agraïment a la gent d’Esade, esperant que algun dia decideixin engreixar la catosfera.

Molt agraït a en David Madí, que a més de polític, és un home casat i pare de família.