No hi ha més

Aquest diumenge vaig tenir una llarga i distesa conversa de dinar. No seré gaire original si descobreixo que el tema central de la conversa fou, irremeiablement, el país. El Barça pot classificar-se hores d’ara de tragèdia nacional. Afortunadament. Fa llufa quan menys t’ho esperes. Ara, afortunadament parlem del Barça.

Altra cosa és quan enfiles la conversa presidida per la política catalana. La taula era formada per gent altament preocupada en la deriva que ha entrat Catalunya. Per exemple, hi havia un expert en “medi ambient i energia”. Va apuntar que anem cap a una situació de “ruptura”. I us podeu imaginar la cara que va posar quan li vaig demanar opinió sobre les “captacions temporals en situació d’emergència”?.

Vam xerrar de l’ensenyament i de com l’àmbit acadèmic, sobre tot l’universitari, és veu contínuament interferit pels aparells dels partits. Del mal que s’està gestant a base d’entendre com a normal el model educatiu sotmés a la politiqueria.

Va haver una crítica unànime a la grisor regnant. Al sistema viciat en el qual hem entrat, per tenir un model democràtic rotundament desfasat. Pensat per premiar els partits, les seves patums, i que ignora, per exemple, les llistes obertes. Això ens acaba abocant al simplisme més absolut, del qual en són un magnífic exponent les darreres eleccions. I la distància entre elector i escollit sembla esdevenir abismalment irreversible.

Hi ha un rún-rún latent en la nostra societat que cada cop és més extens. Hi ha un neguit que, a poc que furguis, sorgeix com un guèiser des del més sentit de l’ànima. Tot i la crítica que va brollar constantment durant l’àpat, s’ha de dir que aquest col·lectiu vol promocionar una iniciativa en favor de dignificar la política. Espero que ben aviat en sortirà algun full de ruta. De moment, vaig dir-los el que jo honradament pensava d’en Carretero. No s’ho van haver de meditar gaire per sol·licitar un lloc pel sopar del dia 9.

Tornant cap a casa vaig pensar que, mentre l’aparell erky s’escarrassa en redactar manifestos que només són capaços de signar els militants amb vinculació salarial, els que fan del partit un modus vivendi, en Carretero certament representa una parcel·la oxigenada lluny d’aquesta politiqueria de saló. En aquests moments, a Esquerra, l’única veu que pot liderar una visió d’acord amb el clam que hi ha fora les parets del partit són en Carretero i els seus.

Quan parlem d’ERC es fa necessari saber quin horitzó de país vol representar. Quan veig amb quina alegria es proclama la independència pel 2014, que el debat de l’autodeterminació sorgeix entre calçot i calçot i com es banalitza el sentiment independentista, em quedo garrativat de capa a peus.

Tornant cap a casa vaig pensar: a banda d’en Carretero, a qui més gosaries recomanar a la gent que sí que l’importa el debat polític, el país, pensar en clau de futur?. I no hi ha més, vist el que corre. No hi ha més!.