Sempre que ha hagut un avenç científic o tecnològic s’ha guanyat terreny en favor de la llibertat. Aquesta és una de les primeres frases que vaig sentir pronunciar en el Grup Hayek. I em va semblar un clamorós tòpic retòpic. Amb el temps, aquesta idea, ha tornat una de les veritats més difícils de contestar.
Un cas paradigmàtic és internet. És sense dubte un avenç tecnològic que capgirarà rotundament el curs de la humanitat. Molt més, encara. L’escala humana de tot s’ha convertit en relativa. La dimensió del món és customitzable. El centre de tot ets tu. O jo. L’aldea global es passeja alegrement per la pantalla de l’ordinador de qualsevol persona. La ubiqüitat és possible. Pots ser Déu i el diable a la vegada. Se sospita que un disc dur té més capacitat que l’Esperit Sant.
Podria dir-se que el pes de tanta tecnologia aporta dosis semblants de llibertat. Incalculable, perquè encara s’han d’explorar aquests viaranys. Però la intuïció diu que hi ha molt camí per recórrer.
Catalunya bull a la xarxa, mentre que en superfície es mostra anestesiada. Apàtica. Catalunya té embranzida, il·lusió. És valenta cibernèticament mentre que en superfície es conforma amb qualsevol cosa i accepta submisament un desastre rere altre. Allí on hi ha llibertat allí hi ha esperança.
És aquest camp de llibertat que dona marge al teòricament feble. És el cas de Reagrupament.cat, que algun dia s’explicarà a les facultats de ciència política. Avui seria un grupuscle benintencionat, però completament marginal. Avui han pogut travar complicitats de punta a punta del país gràcies a la llibertat que proporciona la tecnologia. Han aguantat les envestides que reben en superfície, perquè ostenten una gran fortalesa a la xarxa. I poden crear uns horitzons molt més llunyans que la pura intendència de partit.
La genialitat del Reagrupament.cat consistirà en saber interpretar el missatge que ara corre per la xarxa. Lliure. Aquesta Catalunya pletòrica, viva, radiant, espera que algú la converteixi en el nou paradigma en superfície. Molt cert és que amb en Carretero, el Reagrupament.cat i l’alt voltatge de llibertat, podria emergir aquesta Catalunya transversal, moderna, d’avantguarda. Això és possible i ho saben els seus il·lusos enterradors.
10 comentaris:
La gent del Reagrupament -o almenys els que jo conec, que són tres- no tenen cap queixa de la manera com les seves propostes arriben a la superfície. I tenen raó.
Que un 22% de la militància -amb un 25% de participació- d'un partit de 10.000 militants -és a dir, parlem d'unes sis-centes persones- pugui presentar la seva proposta al Col·legi de periodistes, tingui la cobertura que té a La Vanguardia -o a Avui-, per no parlar de les radios o de l'entrevista de la Nit al dia, no és per estar enfadat.
Vosaltres heu vist mai a TV3 una entrevista a un dels molts militants de CDC que volen trencar amb UDC?
Enfebrat fins a les celles, no sé si delirava però estava pensant un post molt semblant. L'explosió de RCat a la xarxa. Plenament d'acord. Si segueixen fent la feina com fins ara, o millor, escriuran la propera pàgina d'ERC.
Salut!.
L'anonimat d'internet te mots avantatges, però també te inconvenients.
Cal saber triar el grá de la palla, perqué és ple d'intoxicadors,alguns a sou, molt fins i elaborats. Ja començo a sospitar d'un blog que fa uns dies que está inactiu i durant la campanya fou un abanderat del vot en blanc, aparentment molt catalanista, aixó si.
Gran post, Dessmond. Reflexió interessantíssima, molt encertada. Un diagnòstic radical de la realitat, perquè la xarxa també és realitat.
Gràcies als blocs personals d’Internet, per exemple, surt a la llum molt talent, molt coneixement, molta creativitat, etc., que abans estaven amagats.
I llibertat, encara que a algú no el vulguin en una feina perquè té un bloc “massa català”.
A veure com evoluciona tot això.
Coincideixo amb la teva anàlisi sobre Reagrupament.cat. La llàstima és que la direcció d’ERC la voten els militants, hehe.
Ara que hi penso: ¿i la fractura que hi pot haver entre aquesta Catalunya pletòrica, viva, radiant i la Catalunya que ni tan sols llegeix els diaris?
Fractura?, no, la dictadura de la majoria anunciada per Tockeville, perque qui no llegeix els diaris, és la majoria, i dels que el llegeixen, la majoria llegeixen l'Esport o el Mundo Deportivo.
Hi ha partits politics que aixó ho tenen clar. És la clau del seu èxit mentres altres ens creiem tant superiors que ens dediquem a la politica de "saló".
És el que hi ha.
popota, reagrupament, a banda d'altres consideracions, té de líder una persona que ha estat un conseller de la Generalitat bastant destacat. Prescindint d'altres consideracions té més interès periodístic el personatge i el seu grup que uns dissidents a convergència que per ara no han articulat res públicament.
esparver:
Tens tota la raó, però és que precisament és d'això del que parlava. Què significa articular quelcom públicament? Per mí, el que precisament han fet la gent del Reagrupament, que estan a tots els mitjans, cosa que trobo enriquidora tant per la democràcia catalana com per la democràcia interna del seu partit.
Que és un exConseller de la Generalitat? Doncs sí, i el que em temo és que la repercusió mediàtica obtinguda té bastant més a veure amb aquest fet que no pas amb el plantejament ideològic que lidera -i, addicionalment, amb el que és aquesta corrent crítica a internet-. És a dir, no estaríem parlant de cap miracle a estudiar en el futur pels experts de la comunicació política, sinó de quelcom que, tot i ser igualment positiu, no hi té res a veure.
Té també, és clar, la rellevància del fet que milita en un partit amb un funcionament democràtic, fet que li dóna opcions de canviar el rumb d'aquest partit, i que el diferencia de l'exemple que he citat. Però en quant al debat de les idees, tenen tan interès els uns com els altres.
D'altra banda, em sembla molt freudiana la repercusió que ha tingut el reagrupament a la blogosfera convergent. Val a dir que no els estan fent cap favor -passa més o menys igual que amb les desenes d'articles que vem poder llegir a la premsa americana abans de la reelecció de Bush sobre el fet de que la premsa europea (i alguns dels més cretins d'entre els seus governs) apostessin pel candidat demòcrata-, i la gent del partit està posant, en veure tot això, la mateixa cara de poker que posava la militància del PNB quan Josu Jon Imaz i els seus col·laboradors usaven els mitjans de la Brunete mediàtica per fer crítiques al Lehendakari.
Passa't per la meva bitàcora. M'he permès atorgar-te un premi.
Llegint aquesta bit`acora
http://lalibertadylaley.wordpress.com/
haig pensat a tu. No, no tinguis somnis humits, es tracta d'aix`o:
1. La secesión… (15/03/08) Todo movimiento independentista es legítimo siempre y cuando la dominación arbitraria a la que se esté sometido sea cualitativa y cuantitativamente superior al fin pretendido con la secesión. Sólo la libertad individual legitima la secesión política; sólo el intento de independizarse de un Estado totalitario o intervencionista para instaurar un régimen de libertad individual puede ser respaldado por un liberal. Si bien es cierto que nunca el egoísmo de una parte podrá obtener el aplauso cuando conlleve olvidar al resto de habitantes sometidos a dominación. La revolución parcial sólo está justificada cuando medie invasión previa y pueda diferenciarse a unos de otros en la medida que los invasores hagan viable y sostenible la invasión y merma en la libertad individual de los invadidos.
http://lalibertadylaley.wordpress.com/principios-liberales/
A veure si penseu m'es en el m'on real...
Publica un comentari a l'entrada