En Josep Benet, A.C.S.
La mort de’n Josep Benet representa una d’aquelles tragèdies incommensurables. Ben a poc a poc en aquest país s’estan apagant els millors raigs de llum. No solament tota una forma d’entendre el país s’està extingint, sinó una forma de vida.
En Josep Benet representa la plenitud de la persona. No hi ha lloc per a les mitges tintes. Un mateix referent, un abnegat sentit de país, un compromís inesgotable, un pencaire infinit. Ja una altra forma d’entendre la vida.
En Benet tenia un sentit de la transcendència que avui és infreqüent. Tota aquesta gent que va haver de suportar el pes del franquisme, la sol·litud de la travessia i poder lliurar el testimoni amb una absoluta dignitat a les següents generacions, són un tresor que avui molts ja ni en sospitem el seu valor. Només aquest –avui ja infreqüent- sentit de la transcendència permet resistir situacions semblants.
En Pujol diu que en Benet “marxa amb la motxilla ben plena”. No se m’hagués acudit una imatge semblant. Però certament, com a fenomen humà, el seu cas és d’una gran densitat. Pocs són els ulls que sabran realment el que ahir va perdre Catalunya. Així, de cop.
Més sobre en Benet:
Joan Safont
Chamb, el broker
13 comentaris:
he vist la foto del funeral i m ha molestat molt veure montilla , benach i hereu a primera fila mentre Jordi Pujol era a la segona.
quants libres de Benet hauràn llegit entre tots els de la primera?
ja us ho dic, cap.
No el coneixia d'aprop aquest home; però si la seva obra literària i històrica i vaig seguir la seva feina política en tots els sentits. Segurament ja desbarrava una mica aquests darrers anys, però és cert que ha estat injustament arraconat per l'aparell polític del país. Al menys, també tinc el petit orgull que vaig ser un dels molts milers de ciutadans que el van votar com a senador i , com a candidat dels PSUC al Parlament. El seu llibre sobre el procés a Companys és un model de rigor històric i senzillesa literària. Un pencaire com n'hi ha pocs.
Bona nit, benvolgut Dessmond,
Ens ha deixat un dels pocs homenots patriòtics decisius per al desvetllament, recuperació i reconstrucció nacional de Catalunya front el franquisme genocida espanyol que encara ens queden vius.
I com tots els grans patriotes fou senzill, molt treballador, incansable, modest i honest, lleial, pluralista, amant de la veritat, de l'autenticitat i...molt preparat intel.lectualment.
Tinc diverses imatges seves a la memòria. Una, trobant-lo molts dies a l'hora del dinar, en un bar-restaurant cassolà, modest,ben a prop del Col.legi d'Arquitectes. El senador més votat, l'arquitecte de l'Assemblea, dinava gairebé sempre sol, com els menestrals o treballadors de coll blanc o blau que hi anavem de tant en quant. Vaja, com els fanfa's d'ara, morts de gana que van cada dia a dilapidar recursos publics amb les Visa's departamentals.
Una altra, l'impacte, colpidor, que em va fer poder comprar i llegir el seu "Catalunya sota el règim franquista"- Volum I - Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del General Franco", d'Edicions Catalanes de Paris (Jordi Pujol i Josep Benet, i suport econòmic de patriotes catalans residents a Amèrica), editat el maig del 1973, a Paris, i acabat de redactar el 26 de gener del 1972, XXXII aniversari de l'ocupació de Barcelona per les tropes del General Franco.
455 pàgines impressionants. Recopilació de les mesures preses per a impedir i prohibir l'ús de l'idioma català a Catalunya.
Un dels llibres que s'haurien d'aprendre tots els Ciudadanos, les Rosas Diaz, els del Psoe, els del PP, els del Psc-Psoe, i tots els quintacolumnistes que ens acompanyen, dissortadament. I, sobretot, que s'hauria de fer arribar a totes les biblioteques i escoles publiques i concertades del pais, juntament amb els posteriors informes/llibres d'en Ferrer i Gironès, per a consulta i aprenentatge e les noves generacions catalanes.
Benet, sota l'eufemisme d'un clandestí ( inexistent en aquella època) Institut Català d'Estudis Polítics i Socials, en fou l'autor 100%.
I la tercera, i darrera imatge, que em vé a la memòria és, recentment, ja greument malalt, la seva carta a Duran i Lleida donant-li suport per a les eleccions del 9-M, atesa la seva gran preocupació davant la situació política a Catalunya i a Espanya. Quin testimoniatge de responsabilitat patriòtica.
I , per acabar, el detall que explica la Pilar Rahola avui. Quan ella, molt jove, pluriactiva, aconsegueix entrevistar-se amb en Benet i posar-se a la seva disposició , en demanar-li consell i opinió sobre el que podia fer per col.laborar al redreçament nacional, en Benet li diu: primer, hauras de seguir estudiant, després seguir estudiant, i sempre seguir estudiant per a poder afrontar les situacions amb preparació. Sempre hauràs de seguir estudiant.
Vaja, com ara.
El seu mestratge ha estat reconegut, només, pels patriotes pluralistes i no ressentitss ni revanxistes. Veure al Parlament les sessions d'investidura -agòniques- de Jordi Pujol el 1980, amb 43 diputats, i els discursos d'en Benet, cap de la 3a.llista amb més diputats i d'en Pujol, mestre i deixeble, com sempre se n'ha reconegut en Pujol d'en Benet, o els dies de la moció de censura presentada, i "veure", tot i la trascendència dels moments, el respecte mutu, les consideracions personals, entre ambdòs, sense que deixessin de dir-se crítiques i repliques politiques dures, molt dures, reconfortava. Teniem un pais amb uns lideratges polítics impressionants, formats, rigorosos, capaços, generosos, i que havien treballat plegats durant molts anys en situacions dramàtiques, clandestines fins i tot, en plena dictadura, i on la solidaritat patriòtica, i la confiança personal mutua, foren bàsics per a la consolidació de la Generalitat democràtica restaurada i passada per les urnes.
Tingué molta fé, molta, ell i la seva esposa, en el poble català, en la possibilitat de reconstrucció nacional catalana, si es posaven a treballar, com a superhomenots, durant anys i anys, sense esperar res a canvi, més que complir amb la seva autoobligació imposada de servei a Catalunya, a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva economia, als seus treballadors, i a tota la ciutadania, per a superar la dictadura genocida que ens va voler aniquilar definitivament.
Fe en els homes i en les dones de Catalunya, però treballant cada dia 15 o 16 hores, caps de setmana inclosos, estius i hiverns. Això si que ens ha faltat i falta a les nostres generacions, molt més acomodades i molt menys sacrificades.
El trobarem a faltar, però el seu record, i el guiatge de les seves innumerables obres, accions, actuacions, treballs, etc., ens donarà més força per a continuar, amb totes les nostres limitacions, la seva inmensa obra patriòtica.
Estic segur que ja haurà organitzat, al cel, un equip de treball i suport a la causa catalana. I ho notarem, de ben segur.
Cordialment,
Andreu
Una gran pèrdua! Aquest matí he vist per televisió el President Pujol, amic i deixeble seu, però en alguns moments adversari polític, com deia això de la motxilla i s'ennuegava. Lamentablement, ens van marxant els bons i, més lamentable encara, no hi ha deixebles.
Teníem un país que era una ficció grotesca, tot ell producte d'una derrota descomunal.
Per sort, la pèrdua de persones com Benet o Raventós no es produeix sense relleu, per més que a tota la generació de la transició, que ha actuat com un autèntic tap generacional tots aquests anys, tinguin atacs de banyes al respecte.
D'altra banda, això de les generacions acomodades deu ser una broma. Jo em treballo les meves 10 hores cada dia, més dos de desplaçament i una de dinar, i la resta resta del dia la dedico a buscar-me la vida. I com jo, el 75% dels meus amics.
Sense relleu, Popota, sense relleu malgrat el que tu diguis.... Malhauradament. Treballar, tots treballem, la pregunta és: amb quin objectiu?
Llegeixo amb atenció els comentaris. Celebro coincidir en el respecte que mereix el personatge.
Només vull dir que no entenc l'acotació d'en Popota i les generacions acomodades.
Jo estic molt lluny de la generació d'en Benet. El que dic és que fou un pencaire amb un alt sentit de la trascendència. Personal i col·lectiu. Evidentment no vull encetar cap discussió al respecte, perquè aquest post és un minúscul homenatge a un patriota. Res més. Ara,jo veig bastantes diferències entre aquelles generacions i les actuals. Lamento, sobre tot, aquesta pèrdua del sentit de la trascendència. És molt simptomàtic. Segurament té a veure amb una vida acomodada que té poca relació amb l'horari feiner. Però això ja són figues d'un altre paner.
És fàcil Dessmond, es una constant dels desconcertats d'ERC que voldrien creure la veracitat de la retòrica i les proclames que els han anat venent fins ara i que s'han cregut, i com que els nùmeros no quadran, s'esforcen per portar l'aigua al seu molí, a veure si cucceeix el miracle.
El seu llibre 'L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya' em va marcar molt.
fa cinc anus va dir: "La política catalana es troba en un estat de superficialitat immensa que demana a crits una reflexió profunda. Ens hem de preguntar, per exemple, què vam fer malament durant la transició o què hem de fer amb la nostra política a Madrid per començar una nova etapa i no caure en els mateixos paranys."
Totalment vigent.
El meu comentari amb enfocament generacional es referia al que esmentava l'Andreu sobre generacions de gent poc sacrificada i molt acomodada.
Almenys, quan ha arribat l'hora de votar la reiteració de l'estafa del 78, hem augmentat el nombre de nos. La generació dels xecs en blanc va desapareixent del catalanisme.
D'altra banda, aprofito per dir que en cap cas sóc un republicà desconcertat. Si de cas, seré un maragallià desconcertat. I bastant.
Salut,
p.s: Dessmond si tens una estona el poble reclama un post sobre el "sentit de la trascendència"
Ah margalliá!...
Del pobre senyor Benet ara en sentirem a parlar durant uns quants dies molt més que durant els darrers vint anys, aquesta és la realitat. Hi ha joves que ni tan sols saben qui era, pel que he comprovat amb motiu de la seva mort. Ha estat poc entès, penso, tant quan va anar de cap de llista (independent, ep) amb el psuc com quan en les darreres eleccions, ja malalt, va recomanar votar ciu, cosa que molts van interpretar com una mostra de senilitat i no com una idea molt meditada i coherent amb la seva trajectòria. Ha estat també mal llegit, em sembla.
Hauria estat un gran president de recanvi però no va poder ser.
Sobre les generacions, la comodtiat i tot això, cal dir que tot és relatiu. Benet i d'altres de l'època no eren precisament uns pobrets de classe baixa, la veritat, sinó ue la majoria pertanyien a extraccions burgeses, l'accès a la cultura -i a la política- era molt minoritari. Avui tot s'ha massificat, afortunadament si es mira des d'aspectes diversos, i la qualitat individual potser no és tan alta però les possibilitats resten més obertes a tothom, com passa a l'ensenyament.
Pot no agradar gens l'actual president, però que el sistema hagi permès que arribés a president és un orgull per al sistema, al menys això em sembla a mi. De vegades, moltes, tenim poca autoestima.
Moltes gràcies Dessmond, estic molt content de que m'hagis recomanat. Per poc que poguem hem de recordar persones com en Benet, els blocaires hem de fer aquest esforç.
Ara, això no deixa, que hauriem de fer exàmen de consciència i pensar, perquè no hem recordat prou en Benet, o a la persona que recordem quan mor, quan tocava. Perquè sinó podem arribar a pensar que els catalans som uns grans organitzadors de funerals i homenatges. Aquest és una reflexió que he anat fent aquests dies, potser no era el lloc. No ho sé.
Josep Benet descanseu en pau.
Publica un comentari a l'entrada