Itching like grass

Si us plau, truca a en Francesc Cabana

Hi ha una teoria què, aviat, ja podrà prendre forma de llei. A l’horitzó d'unes eleccions, sobre tot espanyoles, els catalans hem de pensar en anar amb la pinça al nas. Del tuf que arriben a fer les propostes. Sobretot les que ens vénen en globus –com diria n’Arzalluz-.

A què respon aquest desfici sobtat del PP i PSOE per promocionar el coneixement de la llengua catalana fora dels països on aquesta parla s’ha intentat esquarterar, però els hi és pròpia?. A motius fastigosament electorals. Perquè quan passi aquest bullir de promeses destinat a afaitar vots als ingenus de soca-rel, vindrà l’altra cara de la moneda, la cara genuïna d’uns i altres que postula la fi de l’immersió lingüística a Catalunya. No a Andalusia o Madrid, no. A Catalunya.

El cas de Madrid és calcat a l’andalús. És el mateix tipus d’ham: intentar arreplegar vots perquè la cosa balla d’un o dos diputats. Després de fer l’estrebada anticatalana que funciona tan bé a l’Espanya castelllana, cal dedicar alguna dosi que no mati l’Espanya connectada amb Catalunya. Sigui dins o fora.

El cas de Madrid és el realment greu, el sagnant. No perquè l’andanada surti del PP. No. Això és fruit de la conjuntura. La gravetat del cas el provoca tan el PSOE com el PP de torn. Amb talante, amb tot el bonrotllisme del món. Amb tot el que tu vulguis i més, i tot el contrari.

Què fa avui que a Madrid hi hagi una població catalana que ratlla ja els 300 mil habitants?. Gairebé el mateix que tinguem japonesos a Catalunya. Però que amb una xifra molt menor, fa anys que hi ha una escola japonesa, és clar. La causa la provoca una immigració de perfil alt. Una fuita de gent encorbatada, enclenxinada, molt preparada i competent que no poden exercir aquí. No perquè Catalunya no els ofereixi oportunitats. En absolut. És la política espanyola que juga brut en el terreny econòmic. Això provoca un tipus de deslocalitzacions a casa nostra, que curiosament totes totes totes van a petar al mateix punt geogràfic.

L’any 2002 va aparèixer un dels llibres més escandalosos que va passar sense fer soroll: 25 ANYS DE LLIBERTAT, AUTONOMIA I CENTRALISME. UNA VISIÓ ECONÒMICA 1976-2000, de’n Francesc Cabana. El Grup Hayek va convidar-lo aleshores, per parlar-ne. Recordo dues coses que l’autor va apuntar: La democràcia espanyola, des del punt de vista català, ens dona una imatge preocupant. De passar a tenir pràcticament el cent per cent de les multinacionals espanyoles amb seu social a Catalunya, avui només en queda una. La segona fou que, malgrat totes les coses gruixudes que el llibre relata, ningú mai el va trucar ni tan sols per manifestar una emprenyada o un desacord. Aquest silenci és sospitós de suportar veritats poc agradables. I al 2008 aquesta tendència només ha fet que consolidar-se. La heroïcitat és que seguim comptant amb la mateixa multinacional pelada, però la tendència fa que ni recordem una Catalunya econòmicament capdavantera. Ans el contrari. El nostre lideratge, no solament econòmic, és un conte de fades cada cop més assumit dins i fora del país.

I aleshores és quan gralla l’espanyolisme de torn, oferint la que no serà la darrera galeta folklorista. L’enèsima presa de pèl per poder seguir aixecant la camisa als rucs dels catalans, que cada dia més fan mèrits per acabar en qualsevol zoològic.

Amb 300 mil catalans a Madrid, fa temps que ja hi hauria d’existir la universitat catalana més gran fora de Catalunya. Només algú que et té un menyspreu consolidat, atàvic, pot fer-te una promesa electoral semblant, quan primer t’ha convidat a la indigència. I encara hi ha qui s’ho rumia. Si anar a votar o no. Pensa en els 25 anys propers. Així de simple. O truca a en Francesc Cabana.