Itching like grass

A prova de bombes

Recordo de la meva feliç època d’estudiant que els més tarambanes de la classe sempre orquestraven teories increïbles per arribar a tocar un aprovat sense moure un dit. Una versió extraviada de la llei del mínim esforç. Intentar l'aprovat amb totes les garanties que podia oferir-te una “xuleta”. Feta a corre cuita, és clar. En el darrer moment. I també era clar que de l’únic que servia era per postrar-te en la misèria. Els que tiraven de veta amb aquest recurs mai van fer res d’especialment bo o digne de ser recordat. A l’extrem de tot això hi havia els qui s’ho jugaven tot als quatre gargots mal girbats que s’estampaven al palmell de la mà. Aquests sempre vaig creure que es guanyarien la vida apostant a la ruleta russa. Intentar encabir el temari d’un examen dins la mà és una de les pèrdues de temps més absurdes que conec. Clar que, aleshores, un dia sí i l'altre també, sortia per televisió la persona que t’escrivia els Evangelis segons Sant Joan en una llentilla i allò era tractat amb una admiració desaforada per part del presentador: un Evangelio en una lenteja!. Increible!. Cuente, cuente... i aquella personeta explicava molt ufana la seva proesa. Els dies i les nits que havia invertit, els sacrificis que ell i la dona havien hagut de patir per poder arribar a bon port. La de coses que havien hagut d’empenyorar per poder aconseguir el material per executar-ho. I sí. És realment increïble com se’n pot arribar a ser de poca cosa. Ja ho has explicat, torna-te’n cap a casa. Amb la cara d’idiota de sempre. El més bèstia de tot és que a la setmana següent apareixia el que havia estampat El cantar del Mio Cid en un gra d’arròs. I així anaven fent. Fins que aquesta mena d’exemples, tan publicitats, podien arribar a exercir alguna mena d’influència en els més vulnerables. A veure qui inventava la sapastrada més grossa. I tal com va venir aquesta febrada, va marxar. De cop i volta no se n’ha sentit parlar més d’aquesta mena d’estupidesa, encara que les “xuletes” sempre han gaudit d’una vigència a prova de bombes.

Fins que l’altre dia va irrompre una barreja dels dos fenòmens, altre cop a la televisió: el creuament del ruc de la classe avesat a fer “xueletes” del darrer moment, amb el paranormal que opta per fer redactats en un llegum o en el fons d’un didal. El programa de la Terribas va ser l’escenari on es va oficiar tal descobriment. I a diferència del que era habitual en aquests casos, el sentit d’admiració ni va fer el favor d’aparèixer. La puta de la Terribas, mentre es descollonava, va demanar al convidat que mostrés el palmell de la mà a l’audiència. I aquest va reaccionar igual que si l’haguessin pescat copiant. Curiós. Però ridícul. I la Terribas, plena d’incontinència, amb el seu fart de riure.

A la setmana següent, torne-m’hi. Mateix programa, mateix ridícul. Mateix fart de riure de la presentadora, amb lleus tocs de sorpresa. No pel que podia tenir d’heroïcitat intentar plasmar un programa electoral al palmell de la mà. No. Sorpresa per la ruqueria que pots arribar a exhibir pensant que "La nit al dia" és una mena d’examen i que tu intentis copiar de reüll, davant les càmeres que estan retratant sense embuts la més solemne de les incompetències.

Ruc de mi. Sempre vaig pensar que jugar-s’ho tot a una miserable “xuleta”, feta a corre cuita, al tot o res, era el més semblant a voler viure a base de guanyar apostes fetes a la ruleta russa. I no. També pots optar per fer de conseller o de ministre. Sempre que siguis immune al sentit del ridícul.