Mal d'orelles
Quan en Macias afirma què, si CiU resulta ser una força decisiva a Espanya, pot haver conseqüències al govern català, realment què vol dir?.
Primer que és confirma aquella sospita que ja hem tractat en algun altre moment, tota ella tan caïnita. Els convergents que no volen votar CiU si no és amb xarop d’estopa. Els catalans en general estan molt cremats, però la cremor convergent és molt més profunda. Han hagut d’empassar-se l’impensable i més per arribar a la condició de testimonial, en el millor dels casos.
Tothom treu el Sant Cristo gros quan suporta una gran sequera. El PP té els bisbes i en ZP els intel·lectuals. I CiU ha fet el mateix. Esperonar els seus, amb una medicina què ningú sap ben bé a qui acabarà revinclant realment.
El cert és que fa molt mal d’orelles aquest plantejament. A la gent bonifàcia i altruista, que és la que normalment no apareix enlloc. La que no té opció a expressar-se i que anònimament actua de bona fe. I després hi ha tota aquesta caterva d’energúmens, pàtriament tan ofesos. Els fa mal d’orelles simplement perquè toca.
Jo també he de dir que no m’agrada. I punt. Sí, tinc la meva quota de mal d’orelles. Però si us plau, no accepto discursets moralitzants sobre qui sucursalitza Catalunya. Sobre aquesta por tenyida de no sé ben bé quina calamitat. Hi trobo un puntet passat de massa fariseu. O és que avui Catalunya no és una sobirana sucursal?.
Ara el problema calent no és de fer el lletraferit, ni de tocat o posat. L’assumpte que crema és la deserció dels propis. S’amaguen sota les pedres. I sembla que no fou ahir quan Convergència va fer els comptes de la lletera i li van sortir, talment, com a la pròpia lletera. És això el que em fa més mal d’orelles.
6 comentaris:
Estic amb tu Dessmond, jo també em queixo d'aquesta cançó i vaig fer servir la mateixa imatge del conte de la lletera.
joliu
A mí em sembla bé.
Recordem una mica el que han dit.
a)- 7 condicions indispensables prèvies per a poder parlar i potser arribar a un acord, amb el Psoe, si guanya, però sense definir, ni molt menys, el tipus de suport possible a donar, si s'escaigues.
b)- Es evident que es cargola una mica més. Compromís del Psoe i del Psc-Psoe de respectar el principi de deixar intentar governar a la llista amb més escons parlamentaris. Em sembla perfecte.
En ZP va ser el primer que ho va dir en public abans de les eleccions del 2004.
En Felipe G., en la seva dolça derrota,(paraules seves) del 1996, el primer que va fer va ser pressionar/dir a J.Pujol que ell no podia intentar governar. Havia perdut i calia, de totes totes, intentar que la dreta espanyola, guanyadora electoral sense majoria absoluta, governés.
Sembla que això es doctrina del Psoe. I del Psc-Psoe? Doncs no.Han quedat segons dues vegades a Catalunya i han forçat, amb la connivència d'ERC, i amb pacte previ molt anterior, governar o mal governar.
Recordem més: el 2003, a Catalunya, tothom donava per segur que la llista del psc-Psoe (Maragall) guanyaria clarament a la llista de CiU, encapçalada per primera vegada per Artur Mas. I com estaven segurs, que serien els primers, ja havien tancat acord amb ERC.
Ai, aquella nit de la cara de Chacon convertida en Franskestein en 10 minuts, quan s'evaporà la pressumpta majoria que cantaven, cofois, la primera mitja hora a tot arreu.! Va i resulta que l'Artur Mas (i la campanya d'en Madi) guanya!!. Si, guanya, Guanya. Es guanya per escons, sempre, a tot arreu.
I en Pasqual vol plegar i retirar-se aquella nit.Per què? `per que sap que ha perdut, primer, i per que sap que toca intentar fer govern i governar a Artur Mas, segon.
Tercer personatge socialista.
Pero en Puigcercos, criat pels carrers, com en Montilla, que mes que criat hi tirava petardets quean era maoista, es posen d'acord per telefon i, amb l'audàcia dels primaris ignorants, acorden que no passa res. El pla tripartit segueix endevant. Hagin guanyat o perdut. En Pasqual es reanimat i ell mateix es reanima pensant que pasarà a la història molt millor del que pensava.
Tota aquesta disgressió es per recordar que aquest principi de que intenti governar , o governi, evidentment sempre si te suport parlamentari, qui guanya, no es una cosa capriciosa, és una de les regles no escrites de la democràcia parlamentària, que arreu s'han respectat, excepte per part de federacions del Psoe a l'Estat Espanyol (2 vegades a Catalunya, 2 a les Illes i 1 a Galicia).
Posar aquesta condició, a mí, em sembla molt bé. Es furgar entre Psoe i Psc-Psoe, segons com acabins els escons de les eleccions espanyoles, i, SOBRETOT, ES EVITAR QUE L'ABRAÇADA DE L'OS PSOE -ESTABILITAT, OBERTURA,.....CRISI,..-i les possibles ganes de càrrecs d'alguns de la Federació, pugui fer-se realitat.
Sense aquesta condició, res consistent amb el Psoe.
Perfecte. Per a CDC. Per al catalanisme, per al nacionalisme.
I si estan d'acord, ho han d'estar Psoe i la federació del Nordeste. I en Montilla aixo no ho firmarà mai. Segur. Perquè si ho firma ha de plegar tot seguit.
O sia que, crec, és una assegurança més, i important, per a evitar que pugui arribar-se a un acord de legislatura, a un ministre independent pero pro-convergent, i nomes es pugui arribar a acords del dia a dia.
I no ho oblidem. Això de que qui guanya té dret a intentar governar el primer és una veritat democràtica com un temple, tot i que no llicenciat Benach s'ho hagi passat per l'entrecuixa, de manera infame.
A mí em sembla perfecte. Aguditzar les diferències, les contradiccions en l'anomenada familia socialista i en a "familia cosa nostra tripartita".
Tots els qui ja no som joves, i varem viure d'aprop la transició, sabem que algun tic marxista teòric ens va quedar. Pocs, però alguns són aprofitables.
Cordialment,
Andreu
Felicitacions Andreu.
Tinc el problema que em cansa tant escriure obvietats i fer llençols que t'agraeixo que m'ho hagis estalviat. Els teus arguments, son impecables.
Només afegir que el que voldrien els del tripartit, és que CiU, cada vegada que rep una hòstia de part seua, hi poses l'altre galta, que és una manera molt cómoda d'anorrear a l'adversari, i sembla que ja no.
Un altre virtut és que els ha trencat la estratègia de o PP o PSOE i de sobte, ha catalanitzat unes eleccions en la que Catalunya no apareixia per en lloc.
I constatar la debilitat extrema del tripartit malgrat pactes de ferro i tot, i és que cada vegada que CiU aixeca la veu, als del tripartit els hi tremolen les cames. Ho hem pogut veure els ùltims dies.
Salut!.
Cal tirar endavant el partit o el país? Aquesta pregunta se l'haurien de fer totes les direccions dels partits cada matí abans de sortir al carrer.
No acabo de veure-hi que hi ha de gros. A veure, quants escons li quedarien al PSC si fes oposicio al PSOE a Madrid?
Joilu,
Ostres, doncs no he fet servir la imatge amb ganes de plagiar-te. Serà que tenim una forma de veure les coses molt semblants.
Benvolgut Andreu,
Aquesta regla no escrita segur que es respectarà escrupulosament a Espanya. Allí on només hi ha política tercermundista, allí s'hi pot fer el que es vulgui. Mentre les xorissades les fem a casa, podem ser sobiranament xorissos. Però si creuem la línia del nostre estimat territori, aleshores no fem el xorisso: fem sucursalisme.
Quin nivell!.
Josep-empordà,
Realment, aquesta gent tant d'esquerres i tan descreguda, volen que els altres funcionin amb la moral cristiana. És això, que tornis a parar la galta per rebre novament, quan ja t'han atonyinat.
En fi, el problema de debó és reactivar els propis. Però que a més vegin aquesta jugada ja seria part del miracle.
Papitu,
En aquest cas cal despertar de d'aquesta anestessia a l'electorat. Està molt, però que molt dormit. Cal tirar endavant el país. Però sembla impossible.
RA,
Jo crec que li aniria molt millor del que pot semblar. Podria quedar-se si fa no fa.
Publica un comentari a l'entrada