Itching like grass

Dia d’estrena

El dia que estrenem el TGV, plou. Per moltes bandes. I ha un embús descomunal de trànsit rodat i hi ha, també, més problemes amb els trens de rodalies. Hi ha un interès molt descompensat, a banda i banda, per comprovar si corre o no el TGV de Madrid a Barcelona. Al cantó espanyol, el neguit és zero. Perquè tenen la joguina de fa anys. I a la banda catalana el que hi ha és tota aquella poètica que va impregnar el franquisme durant tan de temps. Servilisme i reverència a l’amo que t’estossina. L’autoritat competent nostra arriba a ser-ne tant de servil, que per més roja que es vulgui tenyir, li aflora aquella ànima que durant tant de temps vivia dins el cos ben blau del franquisme.

Les emissores del règim en van plenes del dia tan gran com és el d’avui. Hi ha tota una cantarella d’excel·lències oficials que abans només les hi veies fer als germans maristes o a monsenyor Escribà. Hi ha tota una claca oficial que no ha sabut donar resposta pròpia d’una situació democràtica. Hi ha la submissió de sempre. Brolla aquella Espanya que només et permet pidolar, amb la connivència dels cacis locals. Hi ha una absència total de l’ànima democràtica, que suposàvem entraria directament d’Europa.

Potser ho ha fet, però només la bossa. El 72% del cost del TGV el finança algun fons europeu. Però tota la caterva política és espanyola i en campanya desvergonyida. Igual que aquella Espanya dels Nodos. Una obra que arriba tard i el sentit de la qual ratlla l’absurd, des del punt de vista català. Tenir el TGV per anar a Madrid és bastant menys interessant que tenir-lo per poder vertebrar un eix mediterrani que connecti amb Europa.

El TGV és una peça més per a consolidar el gran Madrid, símbol de la grandesa d’Espanya. Mentalitat franquista tendra i radiant. Abans i ara. Molt pitjor avui, perquè a més de la democràcia de perfil baix a la qual ens sotmet el sistema espanyol tenim un horitzó a la vista que només ens empeny cap a la misèria material.

Després de tot el tracte rebut, dels anys que fa que aquesta infraestructura hauria de córrer, de veure que el gruix del cost el paga un altre que no es diu Espanya, si existís una autoritat competent a Catalunya, avui no hi hauria d’haver cap somriure oficial ni cap nota d’alegria. Democràticament parlant, no hi ha motiu. I seguim un pendent cap avall, com el que va programar el mateix Franco.

Avui no tenim cap indici de que aquest TGV sigui una eina que ens permeti afrontar els reptes d’un món global, de l’obertura a nous mercats, de poder competir en igualtat de condicions en aquest context mundial tant canviant. El TGV no ensuma res de tot això. Es repeteix el de sempre: tard i malament. I pobre de tu que no facis la reverència, perquè podria ser que passades les eleccions, ni això.

Avui som d’estrena, sí. D’una mena de franquisme posat al dia. Tenyit de demòcrata. Però efectiu com sempre, amb l’objectiu de sempre i amb el servilisme de sempre. Avui estrenem més misèria que cap altra cosa.