dijous, de gener 17, 2008

Ve el Lehendakari Ibarretxe

Avui hi haurà una conferència a l’auditori AXA, a la Diagonal de Barcelona. Hi és convidat el Lehendakari. El títol del seu parlament: “Ahora más que nunca iniciativa política”.
Em sobta que vinguin a parlar-nos d’iniciativa política. A Catalunya. Em sobta molt. Crec que el president basc pot parlar de moltes coses, però em sembla una mica sorprenent que sigui d’això, precisament, i aquí.

Hi ha molta gent que el País Basc els deixa enlluernats. Per bé i per malament. Queden rematadament fascinats per un mirall que pensen hauria de ser el nostre. Catalunya i el País Basc tenen poques coses en comú, més que la desgràcia de compartir el mateix jou. A banda d’això, no hi ha res més.

Tinc molt d’amic exaltat que sempre em posa com exemple a seguir el model basc. La cerca de models em rebenta, vagi per endavant. Jo mateix en sóc un enamorat d’aquella gent i d’aquelles terres. I tant com he anat coneixent-los, tant he anat veient que ens hi assemblem el mateix que un ou a una castanya. La diferència més gran és que ells si que ho tenen clar. Són sabedors de l’abisme, de la impossibilitat de fer cap calc entre ambdues situacions. És per això que es queden tan amples el dia que els necessites per tocar el crostó de la ministra. A nosaltres se’ns queda una cara d’idiotes i ells cobren per no aixecar el ditet. Tot i així, tinc molt d’amic que l’endemà en comptes de sentir-se ruc com una mala cosa em posa com exemple el PNB.

N’Ibarretxe va fer un trist paper amb el difunt Pla que duu el seu nom. Va ser una rifada monumental. Així va ser simplement perquè Espanya pot dispensar aquest tracte. Espanya t’enganya i et roba i esperes que no se’t rifi quan vulgui?. El Lehendakari va parlar de drets, del molt que se’ls mereixen. De la bondat de les seves intencions, d’estendre la ma. De tota la generositat que vulguis i més. Però és tan com fer la carta als Reis d’Orient. Com si Espanya i els seus efectes fossin pura anècdota. Espanya existeix amb rotunditat demolidora. I fer determinats plantejaments, com si no coneguessis l’adversari, crec que és encarar al personal directament cap a l’hort. Amb desigualtat de condicions, la part feble, com ha de plantejar cap repte i pensar, a més, que en sortirà victoriosa?. Aquest és un mal model a seguir.

A Catalunya la gesticulació abrandada i tan gratuïta ha fet forat. Sí, ens mereixem la independència i pagada. I a més hi ha qui defensa que “si ho expliquem ben explicat no ens poden dir que no”. Com va gosar dir el sòmines d’en Saura, referint-se a l’Estatut. Qualsevol iniciativa basada en el simple desafiament és una temeritat, per més bé que facis les redaccionetes i els ho expliquis ben explicat.

Els brindis al sol no els vull ni per un tema tan estúpid com és l’esport i les seleccions. Desafiar Espanya és simplement tan productiu com la crema de retrats. Els discursos i la bondat són categoria zero en política si les coses te les mires des de baix, arran del fossar.

Políticament parlant sóc molt escèptic amb el model basc. Ara més que mai. En el punt tan baix com som, cada cop que des d’Euskadi arriba un cert moviment, una certa iniciativa, Catalunya desapareix literalment de l’escena. Queda entre enlluernada, anorreada o directament fulminada. Tot i així aniré a sentir el president dels bascos. No perquè pensi que descobriré la sopa d’all. Simplement perquè m’estimo el País Basc i la seva gent. Més autènticament que molt d’aquest amics, que parlant de política només fan que semblar carallots.

10 comentaris:

Joan Safont ha dit...

Jo si hagués pogut hi hauria anat. Ja vaig veure Ibarretxe a la Universitat de Barcelona, fa uns quants anys. Ara, diria que amb el temps he passat de la basquitis que tu descrius, a les conclusions que també apuntes. No ens assemblem en res més enllà de ser nacions subjugades per Espanya. L'amor i l'amistat roman intacta, l'emmirallament no.

Carles TV ha dit...

Prous problemes tenim nosaltres a casa nostra. Que s'ho facin i s'ho desfacin ells solets. Tampoc he sentit mai cap espanyol posar en dubte el concert econòmic basc.

Dessmond ha dit...

joan,
La basquitis l'hem passat tots. El que no és acceptable és en la meva generació. Perquè denota un cert infantilisme, una manca de sentit crític poc justificable. L'admiració és immensa, però cal tocar de peus a terra. Pel bé d'uns i altres.

carles tv,
En realitat els bascos no són el problema. Els mateixos bascos ho saben. Jo tampoc he sentit dir res en contra del concert, perquè en realitat la xifra no fa mal al conjunt espanyol. Per això no són cap problema. Ni econòmicament ni terrritorialment ni demogràficament.
Una altra dada que ha de fer caure el mirall: quan ha estat que Espanya s'ha llençat per la via del boicot?. Hi havia més d'un bon motiu abans que en Carod obrís boca. Catalunya i Euskadi són dues coses radicalment diferents. Qui no entengui aquesta mena de coses que es distregui fent ganxet.

Josep (sl) ha dit...

Diguem clarament. La inadversió de l'espanyolisme amb el Catalanisme, és molt més accentuada que en el cas Basc. Perquè saben que tal com esta muntat l'estat Espanyol. Sense els Bascos l'edifici s'aguanta, sense els catalans pagant, No.

indigenes ha dit...

Efectivament, l'episodi de la votació del PNB al Ple de la ministra va ser vergonyós. Dit això, quan penso en les comparacions entre la nostra nació i la d'ells em venen al cap dues coses: La primera és que bascos i navarresos van resoldre el seu finançament especial a l'inici de la transició. Nosaltres encara hi som. La segona: la Constitució contempla la possibilitat que Euskadi i Navarra es federin i facin d'Euskalherria una realitat política. La federació entre la resta de comunitats, pensant expressament en els Països Catalans, es va prohibir de manera explícita. I encara penso un tercer punt: a Ibarretxe li van tombar la reforma de l'estatut basc. Però hi tornarà. Nosaltres ja vam acceptar el nostre estatutet. Per molts anys, em temo. No sé si tenim molt o poc a veure, però jo els tinc una enveja...

Trina Milan ha dit...

Dessmond,
t'haig de felicitar per aquest post. Encara són molts els que s'emmirallen en el País Basc, que a nosaltres, com a catalans, no ens serveix de res. Encara sobre la conferència d'Ibarretxe, crec que no ens fa cap favor a la nostra posició davant de l'estat, no hi són quan els necessitem, i no m'agrada el seu model, no només pel tema del concert o de la federació Euskalherria, sinó per aquest doble joc brut i terrible de la mort utilitzada com a eina política...és per això que després sorgeixen plataformes i foros i tot aquest batibull...com a mínim nosaltres no hem deixat que aquest cancer quallés a Catalunya...
Salut i país

Dessmond ha dit...

josep (sl),
És així. Els catalans ens portem tots els premis de simpatia. I per adobar-ho Espanya no s'agunanta sense nosaltres. Quin destí el nostre!

Indígenes,
No diría que l'Estatutet ens l'haurem de menjar molt de temps. No està escrit enlloc que sigui per a un temps determinat. I si no funciona es torna a canviar.
Ara, el problema no és com els hi va als bascs. Sinó la forma tan impresentable com es va gestionar el tema de l'Estatut. Si nosaltres anem a una, Espanya pot cantar missa!

joliu ha dit...

Jo basquitis encara en tinc. Bastanta. Llegint les memòries de l'Arzalluz feia plorar quan llegies que durant la transició ells tenien un cert complexe d'inferioritat quan veien els com els catalans sabien de lletres i de lleis, es posaven a redactar un estatut i anàven a negociar a Madrid. Explica que se sentien una mica primaris amb les seves negociacions i que es fixaven amb els moviments catalans i la seus coneixements. Tot i així ens van passar la ma per la cara.
Potser no és comparable ni ho ha de ser el procés de recuperació de la sobirania que seguirem ambdós països, però mentre no hi som hem sembla clar que em fa enveja com ells gestionen els seus recursos i la maduresa mental d'una gent entre la que no hi trobes Saures ni Boades que els prenguin el pèl les parauletes dreta i esquerra.
En aquell país, a les conselleries hi posen el que més en sap de cada cosa. No com aquí, que el conseller d'educació.....deixem-ho.

Sí, ho confesso, sento una gran enveja dels bascos. I a sobre porten la E d'Euskadi a la matricula, i tant pantxos.

Esperem que ens expliquis les teves impressions de la conferència.

Dessmond ha dit...

Trina Milan,
Crec que mentre jo escribia la resposta als altres, tu feies el teu comentari.
Celebro que t'hagi agradat el post. I celebro veure que no sóc l'únic pensant així. És un gran consol, de debó. Ara, sincerament no crec que la gent del PNB faci un doble joc utilitzant els morts com a eina política. No sé per quin cas parles, però aquest nacionalisme ho té molt clar amb el tema del terrorisme. Una altra cosa és la imatge que ens arriba d'Euskadi al respecte.
Jo també trobo una gran sort que aquí la qüestió terrorista quedès en pura anècdota. Mai sabrem de quina gran sort parlem.
Salut i país, també!

Joliu,
El tema és llarg i difícil d'escometre per aquesta via. Però no crec que ens passessin la mà per la cara. Aleshores Convergència representava la quarta força. No ens van passar cap ma. Les forces potents catalanes eren espanyolissimes i d'esquerres, cosa ben diferent de l'escenari basc. No fotem. Aleshores la situació era com l'actual. Ja pots ben dir que els bascos ens passen la ma per la cara. Però no té res a veure una situació amb l'altra.
A nosaltres ens fan embeja i ells els fem embeja nosaltres.
Nosaltres duem l'E d'europa a la matrícula, amb el seu color blau i els estels en forma de cercle. Europeístes, com sempre ho hem estat.
Ja he penjat el meu punt de vista. No ha estat cap novetat el parlament del Lehendakari.

Trina Milan ha dit...

Dessmond,

en cap cas he volgut dir amb el meu comentari que les institucions basques en siguin responsables de la violència; només reflexiono sobre el fet indiscutible de que hi ha una part de responsabilitat de tota la societat basca, on hi són tots, que els fa responsables de no haver posat fre a l'activitat violenta. Perquè a més, com molt bé dius, ells són els que la pateixen en primer lloc; per això li dono tant de valor al fet de que en la nostra societat catalana haguem sigut capaços de no deixar que passés...Gràcies per les teves paraules, com ja saps, estem molt i molt d'acord...