Itching like grass

Sobre l’abstenció (2)
Els polítics

L’altre cara de la moneda són, sens dubte, els polítics. Ingredient imprescindible per aconseguir una abstenció exemplar.

Catalunya –i també Espanya- porta un recorregut de vint-i-cinc o trenta anys de cursa política democràtica. Entre altres coses això significa que som entre la segona i marxant cap a la tercera fornada de polítics en exercici. Vol dir tenir molt present un factor que per a mi és d’una importància cabdal: de la primera fornada a la segona hi ha un abisme. Res a veure, però, amb el que succeeix amb la segona i la tercera. I sospito que amb les posteriors.

Quan irromp una vocació política en la clandestinitat, sotmesa pel franquisme, vol dir que el procés per arribar a exercir és llarg. A més d’incert, naturalment. Té un alt component de risc i cap altra professió aleshores segurament se li pot comparar. És a dir, que cal gaudir d’una confluència de valors molt ben travats, immutables, capaços de resistir qualsevol envestida. Cal tenir un alt desig de llibertat, cal tenir una vocació autèntica de compromís social, de servei al proïsme, i cal estar molt convençut que la feina, cas de realitzar-se, serà a llarg termini. És a dir, que el polític nascut en la foscor franquista és el més semblant a un corredor de fons. Amb l’afegit d’haver de comptar amb la possibilitat de no arribar a creuar mai la meta. Calia ser d’una fusta especial per embrancar-s’hi. El polític de la transició s’ha criat fent xarxa, tocant societat civil i territori, teixint complicitats molt més enllà de l’estricte àmbit de partit. I el que és més important: s’ha hagut de guanyar les garrofes fora de la política. Coneix el món real.

La segona fornada de polítics ha crescut dins un despatx. Del partit o de l’administració. No coneix cap altre risc, ni l’exterior. Té una experiència professional nul·la o tendent a zero, fora del seu redol. Ha dut una vida plena d’asèpsia. De molta disciplina, però de partit. La seva xarxa de relacions es redueix al seu entorn immediat, altre cop partit o administració. No ha dedicat massa temps a filosofar, ni a gastar gaires estones per a reunir-se amb gent d’àmbits diversos per compartir un projecte comú, de tu a tu. Té una vida relativament curta i poca èpica. És com un pollastre criat a granja. Ha substituït la xarxa, la complicitat de la societat civil pel resultat que torna l’enquesta. El ciutadà és un número. Una porta freda. Ni puta idea de com sacsejar-li la fibra.

El que va començar en forma de mitja conyeta, allò de que contra Franco vivíem millor, ha acabat essent una gran veritat. Franco fou un objectiu molt ben delimitat i l’estratègia a seguir, àmpliament compartida. Sense un Franco a l’horitzó, ha calgut treballar a base de fer un gran esforç d’abstracció. Una realitat que s’ha anat complicant i una experiència vital molt més reduïda, poc permeable, han fet que les expectatives generals hagin caigut en un picat alarmant. El polític avui té autèntics problemes per advertir cap a on van els desitjos col·lectius. Prova d’això és l’oferta que fa a la ciutadania. Cada cop més vague, menys concreta. Més volàtil. Un punyeter perfum. És el reflex d’un certa impotència o incapacitat per proposar remeis contundents, agosarats. Fiables. La política, avui, és un circ format per una carrua de veritables extraterrestres.