Itching like grass

Químicament impur

A vegades la política s’ha volgut reduir tant i tant que és oportú fer notar que no som químicament purs. Vull dir els que tenim la única condició de votants. Així és com em sento jo. Impur del tot.

No reaccionem com ho poden fer els elements de la taula periòdica. No som un bocí aïllat i petri, uniforme. Som molt sensibles a l’entorn i no ens movem en condicions ideals. Les de laboratori permeten elaborar lleis que mai fallen. Formulacions i més formulacions que poden ajudar a fer avançar la humanitat. Però sempre cal aplicar un coeficient de correcció, perquè la realitat acaba imposant-se. Sabem que adaptar els experiments de laboratori al context és el més segur per optar a l’èxit.

A vegades penso que els nostres polítics miren la realitat amb uns ulls radicalment extraviats. Estan convençuts que som químicament purs, com ells. Vist el comportament que s’estila, els militants d’una organització estan obligats ha creure’s químicament purs. Allò què es diu, el què es pensa, com es proclama. Sempre és infalible, si la cretinada és de collita pròpia. O cal ser artificiosament crític i destructiu, si el discurs ve de fora.

Jo em declaro químicament impur. Avui voto CiU i demà puc votar ERC. O a qui sigui, mentre m’ofereixi les millors garanties. Pensar així és pecat per a un militant, que ha posat l’ànima -i molts cops les garrofes- al servei d’una causa política. Només sap ullar en clau de puresa interna. El món només se li aguanta al laboratori, portes endins. Per això té aquesta mirada tan perduda quan treu el nas per la finestra. No sap què ha d’interpretar. El que passa fora és una incògnita permanent.

Els que decidim anar votar ens preocupa ben poc la retòrica interna que pateix un lacai de partit. Lacai a estones i bufó en d’altres. A mi m’és ben igual la puresa de la dreta o d’esquerra. Ho considero tan volàtil, com qualsevol altre fantasma. Ho proclamo sense cap trauma i sent molt conscient d’estar fent coses químicament impures.

Diré més: quanta més puresa se’m reclama, més incompetència hi veig. Més deslliurat em sento de no seguir un determinat cant. Més caducat trobo el missatge, més truculent, més ganes tinc de canviar de musiqueta.

Un votant té molta més complexitat que qualsevol element de la taula periòdica. No el pots reduir tan fàcilment a Oxigen o Ferro. A blanc o negre. A dreta o esquerra. No. Fins i tot crea una certa angúnia veure que el vot es pot anar pidolant d’una forma anímicament aïllada, tan mancada de context. On queda aleshores aquesta Catalunya de naturalesa tant i tant rica, però químicament tan impura?.