Itching like grass

Bondat catalana

Sincerament, no m’explico com s’ha pogut reunir la Comissió Bilateral, que hauria de servir per fer efectiu el traspàs de Rodalies al Govern de la Generalitat. Sobre tot ara que cada moviment es fa amb una clau tan descaradament electoralista.

Contemples les imatges i només hi veus uns nois de províncies, inflats com a paons perquè van a la capital. A veure tota una senyora ministra!. Només llurs mares poden experimentar semblant satisfacció. Que el teu nen arribi a trucar a la porta ministerial i que aquesta se li obri, ha d’omplir a seny tots aquells esforços que abnegadament li va dedicar. Pujar pel camí recte una criatura és una vertadera proesa. Però que la deriva l’hagi dut tan amunt, fa que només l’amor d’una mare pugui contemplar la postal amb una satisfacció radiant.

A banda d’aquests entranyables casos comptats, la resta dels que hem mirat aquesta escenificació, crec que només experimentàvem incredulitat absoluta. Quin indici hi ha al firmament que ens permeti pensar lluny de l’escepticisme?. El govern amic ha demostrat sobradament el que entén per veritable amistat. Remenes i remenes i no hi trobes absolutament res de bondadós.

En ZP, com és tradició en el socialisme espanyol, no compleix ni amb els mínims que per llei li tocaria fer. El talante, el bonrotllisme, la rialla perpètua, que tant els surt de franc, s’ha convertit en el màxim de l’aspiració catalana. Res més que un somriure postís. A res més podem aspirar amb aquesta Espanya atrinxerada, si no canviem el xip.

Portem masses anys de raspall a l’esquena. Els nostres polítics, els que suposem que pensen en clau catalanista, han de fer un salt qualitatiu. I començar a ser bel·ligerants. Com Espanya ho està sent amb nosaltres.

El cas ZP té tots els ingredients d’estafa: et promet uns diners –per variar-, que en el millor dels casos significa enterrar la Generalitat. O les competències s’envaeixen o s’intenta minimitzar l’acció del govern català. I tot plegat és misèria si ho compares amb el que realment hauria d’estar invertint en allò que realment hauria de fer l’estat espanyol a Catalunya. Que per llei li correspon de fer.

Anar a Madrid en aquestes dates, a demanar segons què, només ho fan els vertaders il·lusos. Tanta gomina, tanta clenxa, tanta de ratlla als camals del pantalon, tanta corbateta no causa la més mínima impressió a la senyora ministra. Ella hi va sempre així de guarnida, de tocada i posada. I no li vinguis amb aquestes històries de reietó de la casa. Hòstia, que som en campanya i això només t’ho acceptaria ta mare. Després de fer molta molta molta bondat. Cosa que essent català mai arribaràs a fer-ne prou.