Itching like grass

Presses

Em sap greu no poder fer una entrada a diari. No sé perquè. Però coi, és així. Em refot molt. Si no ho he fet darrerament ha estat per qüestions de feina. Començo a destil·lar senilitat, perquè ja porto un dies repetint-ho. Però és que no tinc altra raó.

Amb el Nadal arriba altres varietats de demència. Venen les presses. Ben bé no sé a que treu cap. El cas és que tothom ve amb unes presses, com si s’hagués d’acabar el món. En aquestes dates, el més difícil per a mi, és fer-li entendre a un client la diferència entre la pressa i l’autentica pressa. Per norma general es tendeix a confondre el fer les coses ràpid amb la feina ben feta. Molta gent no sap que l’interessa més tenir la feina ben feta, en comptes de ràpid. De xurros, tots en som capaços de produir. El que marca la diferència és un resultat impecable. Generalment, això només s’obté amb un temps necessari d’execució.

Quan acceptes determinats encàrrecs, tenint present que manca temps per tots cantons, penses innocentment que parles de fer els mínims i que aquest client també és conscient de la situació. Però no. Un cop li has acceptat un quasi impossible, el client respira alleugerit. Aleshores passes de fer un favor, cobrant –només faltaria!-, a convertir-te en una mena d’esclau –que cobra. Toca renunciar a hores de dia, de nit, al temps dedicat a escriure pel blog i a haver de menjar davant l’ordinador. I no hi ha cap oenagé que t’aixoplugui. Ni els de Capullos Sin Fronteres en volen saber res de tu.

A mi el paisatge nadalenc em rebenta majúsculament. Quan finalment puc voltar una mica i veig aquest estol de Pares Nöels que s’emparren per les balconades, penso: aquí o aquí hi viu el subnormal aquest de les presses que ara tinc per client. No falla. Amb aquest recurs deplorable s’ha ventilat en un plis-plas la “decoració” de casa seva. Més de pressa, impossible. Vigila, nano. Si aquest no és client teu, encara, sigues prou cabal el dia que se’t planti davant. Sobretot no oblidis dir-li clarament no, no, no i no. Aquest és dels que et pot deixar una setmana sencera sense poder fer una entrada al blog. I això si que no m’ho perdonaria.