No som pas iguals
Ma mare va tenir quatre fills. Com no cal descobrir-te, un d’ells cada dia procura escriure una nova entrada per aquí. Els altres tres ni tenen la més remota idea d’aquest blog i passen olímpicament d’internet. Prefereixen navegar per altres bandes.
La dona va dedicar les mateixes forces a educar-me a mi i els meus tres germans. Tots hem rebut alguna bona hòstia, de les que ara ja no s’estilen. I a més dels seus gloriosos canalons, també seguim rebent molt del seu infinit amor. A la meva mare no li diguis que te quatre fotocòpies. Només un tarat podria afirmar coses semblants. Jo mateix podria defensar un llarg argumentari en contra d’aquesta idea. Ni em reconec, ni m’assemblo a cap dels meus germans. Sincerament, no crec que això els hagi d’ofendre. Amb semblant raonament se’m fa encara més difícil creure que tu, respectat lector, i jo som iguals.
Hi ha un corrent obsessiu dedicat a pregonar la falsa igualtat. A no admetre la distinció entre melicotó i préssec. Tots som iguals encara que sigui faltar a la veritat més òbvia. És així que el més ruc torna llumenera. Només per decret, és clar. I és així que acaba quadrant tot, només fent anar aquesta burda llei del mínim esforç.
La ment colrada generalment d’esquerra, en fa gran bandera d’aquest principi. Pateix una certa mena de daltonisme, que li fa confondre la diferència que hi ha respecte del favoritisme o la desigualtat. O de molta demagògia a flor de pell. Aquest principi és un simple foc d’encenalls. Al final la realitat, la que no entén de decrets, acaba esmenant el que sigui.
No admetre el sentit positiu de la diferència ha de ser fruit d’algun trauma o d’alguna atròfia. Tenim una necessitat imperiosa per canviar el sentit del que ara ratlla la estupidesa, tan políticament correcta. No som refotudament iguals i no passa absolutament res. Al contrari. Admetre-ho públicament ens faria molt bé. Allò què domèsticament està més que acceptat, perquè ha de suposar cap escàndol portes enfora?.
Aprofundir en el millor de cadascun de nosaltres fa augmentar el grau de satisfacció individual. La suma de tot això dona un gran resultat col·lectiu.
Quan l’esforç s’esmerça en pro del fals igualitarisme, té la pega que sempre es fa a la baixa. Això és un arma de destrucció massiva. Les aspiracions individuals van tocades de massa anestèsia, d’inexistència de projectes personals, de sovietització encoberta. El producte col·lectiu de tot plegat és l’encefalograma pla. L’enfonsament del Titànic.
El món, segueix el seu ritme de sempre impertorbable. El que compta és marcar la diferència. No cal dir gaire més, doncs. Ni a tu ni a ma mare.
8 comentaris:
És inesgotable la capacitat d'en Dessmond d'argumentar veritats dia a dia. Envejo la capacitat que té de parlar de política sense parlar de polítics.
És el que a mi em retreu la meva dona: 'a tú no t'agrada la política, t'agrada la xafarderia política'. El Dessmond és diferent. Ell ens retrata la societat, ens descriu el país i ens fa veure la idiotesa que ens envolta, la nuesa del Rei.
Contra el Dessmond no hi ha igualitarisme que valgui. Felicitats Dessmond.
joliu,
Ostres, em deixa glaçat aquest comentari teu. Molt agrait, de debó. Ja m'has alegrat el Nadal!.
Per cert, jo trobo que les teves entrades no són res de xafarderia política. Estan molt treballades, plenes de referències i enllaços que reforcen les tesis exposades. I són molt brillants.
Tot això no ho dic per educació. Ni per voler cercar cap discussió amb la teva dona. Ho dic molt sentidament.
Salut.
ui la meva dona,... li passa com als teus germans. No té ni la més remota idea d'aquest bloc!
Dessmond,
brillant reflexió, com sempre.
Jo afegiria, que la diferència està també en el que cadascun entén per progrés. Perquè aquesta pretesa desaparició de les ideologies que pregonen els més fatxes i neocons dels deus de l'univers és falsa. Al segle XXI, i parlant clar, les ideologies s'estan malvenen, en spots publicitaris, començant pel de la CocaCola, on tothom és feliç. Quina mentida més gran!
Ja ens agradaria que les discussions fossin ideològiques i no de perfils personals o de quotes mal enteses. Potser així notaríem la diferència i el rei no podria anar nu, sinó que li caldria un vestit, el que fos, però un vestit.
Salut i melicotons!
Dessmond, company, fotocòpia evidentment que no, i gràcies a déu! però com una mena de bucle si que hi ha a la vida...segurament si tirem més o menys un any endarrere trobaríem referència als canalons de la teva mare!
joliu,
Ben fet. Quan la meva dona va descobrir aquest, se´m va acabar el bròquil.
Trina Milan,
Molt agrait també pel teus amables comentaris. He de dir -i no pas per correspondre educadament- que el teu blog també sempre destil·la molt interés. El teu post d'avui, per exemple, sobre l'educació sobre la diversitat també val molt la pena.
Coincideixo absolutament amb el que dius que seria molt desitjable discutir sobre idees, ideologies. Jo també ho trobo molt a faltar. Sempre ens n'anem per les branques menys trascendents. Tot acaba reduït a una frase o a un pseudospot. Salut!
Clint,
N'he parlat de canalons per aquí. No m'estranyaria que també dels de la meva mare. A mi els canalons em porten de cap. Sóc capaç de donar la volta al món, en més d'un sentit, per una bona safata de canalons. Crec que el darrer post dedicat als canalons fou aquest: http://dessmond.blogspot.com/2007/01/immortalitat-i-canalons-jo-seria-capa.html
Comparteixo la passió pels canalons... per cert! Em manca tastar els de la teva mare... pel com ho dius... ja tinc la salivera en marxa.
I agafant els canalons com a metàfora... hi ha molts cuiners que fan grans canalons, i el millor de tot, és que, malgrat molts son recomanables, no n’hi ha cap d’igual!!! Tots son diferents en el gust! ... i aquesta és la gràcia.
El millor de la vida no son els grisos... si no els colors!!!
I l'última... Sant Esteve ja és molt proper... i ja sento la flaire dels canalons de la meva mare!!!
Espelt,
Ja veig que si el tema dels canalons és ben en marxa, vol dir que el país encara es pot salvar.
El dia que aquest tema passi a ser secundari, podem plegar del tot. Mentre hi hagi canalons per Sant Esteve, el país aguantarà el que sigui. Bon profit!
Publica un comentari a l'entrada