Itching like grass

Feina de formiga

Arriben encara els ecos de la manifestació, en forma de satisfacció. Mires la foto i, coi, fa molta patxoca. La mires i la remires i t’infles com un bolet deshidratat en remull. I no surts de tanta satisfacció. Però un cop endreces la foto i treus el nas per la finestra, hi ha el panorama de sempre. Hi ha potser alguna amenaça més, però la situació dels catalans, la d’aquells que viuen i treballen a Catalunya i, a més, volen ser-ho, comença a entrar en vies de fossilització.

Ja vaig comentar que el més important és l’endemà. El 18-F va ser un precedent que no va dur absolutament enlloc. Si els grans saraus no els gestiona la classe política, tot queda en fum i quatre fotos. Però, recony, és que et mires aquesta classe política i et quedes ben de pedra.

La família socialista, deixa-la córrer soleta. Són a punt de fer-nos creure que Catalunya és un parc temàtic. Els senyors d’Esquerra han d’anar a una distància mínima de dos-cents metres si es manifesten amb els nacionalistes. La federació de CiU necessita un parell –mallorquí- de consells de bricolatge per veure si apuntala o enfonsa el xiringuito. Els guapos d’ICV que només reguen i abonen els seu trosset de terra, que és com un cop de puny, però no els treuràs del seu autisme polític. Els del PP, quasi extraterrestres, a les ordes d’un Darth Vader resident a la galàxia veïna. I la resta, escombraries que no saps ben bé en quin cistell l’has de fotre ja sigui el blau, verd o groc. Però saps que és material de deixalla.

No anar a votar torna a sonar com a solució. O votar en blanc. “Es colmo” de la impotència, vaja. Al final un país comanat per una plataforma només és una foto. Anant molt bé, una holografia amb banda sonora. Però poca cosa més que un souvenir.

Un cop trencat l’eix nacional hem començat una deriva difícil de superar. Hi ha valors substancials de la nostra ànima que han quedat molt tocats. Res comparable amb el caos de renfe o de qualsevol altre infraestructura o apagada de llum o la sequera que encara no hem estrenat.

Les properes eleccions no són cap fita, certament. Jo crec, però, que cal anar a votar. Encara que la feina de debò haurà de venir dels congressos que celebraran determinats partits. Ara és l’hora de ser immensament pesats amb els militants dels partits. Ara és el moment de fer arribar el nostre missatge, abans que quedi diluït en la febre electoral. Aquest missatge ha de ser contundent, amenaçador. Sembla que aquesta gent que viu de la política no entén cap altra mena de llenguatge. Si no comences a pressionar avui i ara, demà pots esdevenir un fòssil. Amb molta sort, seràs exhibit dintre de mil anys com aquella formiga que li va caure una gota d’àmbar. Perquè algú la va trobar.