divendres, de desembre 07, 2007

Feina de formiga

Arriben encara els ecos de la manifestació, en forma de satisfacció. Mires la foto i, coi, fa molta patxoca. La mires i la remires i t’infles com un bolet deshidratat en remull. I no surts de tanta satisfacció. Però un cop endreces la foto i treus el nas per la finestra, hi ha el panorama de sempre. Hi ha potser alguna amenaça més, però la situació dels catalans, la d’aquells que viuen i treballen a Catalunya i, a més, volen ser-ho, comença a entrar en vies de fossilització.

Ja vaig comentar que el més important és l’endemà. El 18-F va ser un precedent que no va dur absolutament enlloc. Si els grans saraus no els gestiona la classe política, tot queda en fum i quatre fotos. Però, recony, és que et mires aquesta classe política i et quedes ben de pedra.

La família socialista, deixa-la córrer soleta. Són a punt de fer-nos creure que Catalunya és un parc temàtic. Els senyors d’Esquerra han d’anar a una distància mínima de dos-cents metres si es manifesten amb els nacionalistes. La federació de CiU necessita un parell –mallorquí- de consells de bricolatge per veure si apuntala o enfonsa el xiringuito. Els guapos d’ICV que només reguen i abonen els seu trosset de terra, que és com un cop de puny, però no els treuràs del seu autisme polític. Els del PP, quasi extraterrestres, a les ordes d’un Darth Vader resident a la galàxia veïna. I la resta, escombraries que no saps ben bé en quin cistell l’has de fotre ja sigui el blau, verd o groc. Però saps que és material de deixalla.

No anar a votar torna a sonar com a solució. O votar en blanc. “Es colmo” de la impotència, vaja. Al final un país comanat per una plataforma només és una foto. Anant molt bé, una holografia amb banda sonora. Però poca cosa més que un souvenir.

Un cop trencat l’eix nacional hem començat una deriva difícil de superar. Hi ha valors substancials de la nostra ànima que han quedat molt tocats. Res comparable amb el caos de renfe o de qualsevol altre infraestructura o apagada de llum o la sequera que encara no hem estrenat.

Les properes eleccions no són cap fita, certament. Jo crec, però, que cal anar a votar. Encara que la feina de debò haurà de venir dels congressos que celebraran determinats partits. Ara és l’hora de ser immensament pesats amb els militants dels partits. Ara és el moment de fer arribar el nostre missatge, abans que quedi diluït en la febre electoral. Aquest missatge ha de ser contundent, amenaçador. Sembla que aquesta gent que viu de la política no entén cap altra mena de llenguatge. Si no comences a pressionar avui i ara, demà pots esdevenir un fòssil. Amb molta sort, seràs exhibit dintre de mil anys com aquella formiga que li va caure una gota d’àmbar. Perquè algú la va trobar.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Per si us interessa:

http://www.noticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=234631

Josep (sl) ha dit...

De cara les eleccions generals crec què l'únic vot útil català des de el punt de vista nacional es a CiU i en Duràn. Qualsevol altre vot és alimentar el PSOE, i en el cas dels seus socis catalans, regalen els vots al PSOE. Amb una imatge de radicalitat, mansa i gratuita a la pràctica.
Excepté el vot al PP. Però és premiar la hostilitat envers Catalunya de l'última legislatura.
Hi ha el vot, nul, la abstenció i el vot blanc. Però a efectes pràctics no demostren res i no canvien res.

Josep (sl) ha dit...

Dessmond, t'agradarà saber què estic llegint: Economia Liberal per a no economistes i no liberals. del Xavier Sala i Martín.

Dessmond ha dit...

Anònim,
Gràcies per la informació. De moment és una simple curiositat aquest candidat.

josep (sl),
Jo defenso anar votar i a CiU. Deus ser dels pocs convergents que conec que recomanen el vot a en Duran. Benvigut al club.
Justament ahir tenia aquest llibre i el de converses damunt la taula. Bona coincidència!

Trina Milan ha dit...

Dessmond,

crec que cal anar a votar, com sigui, quasi a qui sigui. El que més mal fa és no anar a votar, perquè si no votem no diem la nostra...aquesta idea de que no votem i tant se'ns en fot no és bona. Mireu els francesos, van entendre el missatge i Sarkozy és a dalt de tot, encumbrat per molts votants socialistes...però tinc els meus dubtes de que això passi aquí; encara ens manca pràctica democràtica, la gent no se la creu la democràcia, que és una de les dèries de gent com en Pujol, que sabien el que era tenir conviccions; o Maraqall que per això li ha anat com li ha anat...
Ah i de lectures...us recomano vivament el darrer premi Llibreter de Mariolina Venezia: Fa mil anys que sóc aquí..veritable literatura en cru..
Salut
Trina

Josep-Empordà ha dit...

M'ha costat molt entendre la estratègia de CiU amb en Duran, certament, però te el seu qué. Com he llegit ara no recordo a on, a qualsevol pais europeu, CiU seria tot l'arc parlamentari i el pscPSOE seria a la presó. Donç aixó, cal evitar que el flanc espanyolista del PP a Catalunya es descontroli, aquest, per ara, es un objectiu força assolit, i vist que el flanc del pscPSOE, Esquerra no el controla, posar fil a la agulla amb sobiranistes de pedra picada a la candidatura. Catalunya, que no es un pais "normalitzat" encara, necessita, mès que partits, tot un moviment amb un sol objectiu, la construcció nacional, i CiU (la casa gran) ha d'esdevenir-hi. Al principi dels anys 80, en Pujol ja quasi ho va assolir, nomès li va fallar en Barrera, que no volgué saber-ne res i es conformá a donar soport extern, cosa de la que ara, de ben segurque s'en ha enpenedit, però els temps canvian i ara cal rependre la feina però amb algunes passes endevant mès.

Disculpeu la intromissió, i Salut!

Dessmond ha dit...

Trina Milan,
Estic totalment d'acord amb tu. Sobre tot per la lectura de país subdesenvolupa't que en fan alguns: la gent no vota perquè ja està prou satisfeta. Això és donar carta blanca al tril·lerisme i posar-te en una situació d'indignitat que al final diran que ens la mereixem.
Gràcies per la recomanació, que segur serà ben interessant. Venint de tu és una bona garantia!.

Josep-Empordà,
Aquest país, mentre no sigui sobirà, el que no pot fer és jugar a ser-ho. Mentre no hi tingui unes institucions amb contigut real i reconegudes al món, ha de tendir a fer pinya. Tot el demés, per més progre que sigui, està pensat per debilitar-lo i enterrar-lo. Espero que això algundia s'arribi a comprendre. El temps no ens juga a favor, per acabar d'adobar-ho.

Josep-Empordà ha dit...

Exactament a aixó em referia Dessmond.