dilluns, de novembre 05, 2007

Tros pels delators

A ma mare i a sa germana se’ls van disparar els records, en aquesta anada cap el cementiri el dia de Tots Sants. A mesura que passàvem per un coll de la carretera, per un pla, prop d’alguna masia, brollava una historia del seu passat. Quan érem arran de la vinya de Can Nadal van tirar molt enrere, fins arribar als temps de la guerra civil. Els rojos els van confiscar aquella vinya. La van arrasar i la van convertir en el camp d’aviació. Van enviar al meu avi al front.

Un cop acabada la guerra, va resultar que el meu avi va tornar des del bàndol contrari. No va saber mai que collons va fer a una banda i a l’altra. Com tanta i tanta gent, es va veure arrossegat per una follia de la qual ell no se’n sentia partícip. El van fer presoner uns i altres i quan va tornar tot ell era una infecció. Estava tan desfigurat que no el van reconèixer. Va portar amb ell unes dolències que li farien companyia fins la fi dels seus dies. No el van deixar entrar a casa durant un bon temps, per por del possible contagi.

Un cop acabada la guerra la feina va ser seva per poder recuperar la vinya. I a partir d’haver-ho aconseguit a aquell tros de terra li van caler més de tres anys per poder començar a plantar-hi un cep. Van menester tres anys per descompactar les capes del terreny, per tal que les arrels dels ceps podessin desenvolupar-se fins la fondària correcta. Tres anys i després començar el cicle de la planta, a partir dels corresponents empelts.

Quan parlem de la guerra només apareixen les dretes i les esquerres. Vencedors i vençuts. Molts dels qui van ser en un cantó o a l’altre mai els van demanar si hi combregaven. Fins fa ben poc que no he sentit parlar de la “gran majoria afranquista”, per referir-se a aquells que es miraven la partida des de la barrera. Aquesta gran majoria que va ser arrossegada, menystinguda i silenciada. Aquesta gran majoria que de ben segur no sortirà reivindicada enlloc més que en el llibre de’n Francesc-Marc Àlvaro, “Els assassins de Franco”.

És irritant veure com aquest reduccionisme torna a funcionar avui. Dretes i esquerres. Res més a l’horitzó de l’oficialitat. I una gran majoria silenciada altre cop. A Catalunya hem caigut de quatre grapes, com ja ho va fer Espanya. Anar a cercar els referents polítics nefastos per abandonar la prioritat de la reconstrucció nacional és avui, com ahir, un mal negoci assegurat.

Acaba de sortir el llibre “Delators”. Són històries personals de la repressió franquista a Catalunya, escrit pel periodista Enric Canals. L’autor diu: “el delator ho era, en moltes ocasions, per revenja o per mantenir una posició o relació amb les autoritats franquistes. Per exemple, en el cas de la depuració de funcionaris, molts delataven companys de feina i mitjançant aquesta pràctica ells podien mantenir el seu lloc de treball”.

Quan sento la meva mare i la seva germana rememorant les seves experiències, crec que en realitat no cal anar tant lluny. D’aleshores no hem avançat pas gaire. I res fa pensar que avui els delators se’ls hagi endut la història o el pas del temps. Allí on hi ha bàndols, allí hi haurà tros pels delators.

6 comentaris:

catalunya.ffw ha dit...

Dess.,

Una amiga del maresme m'explicava fa uns anys el Diari de Guerra del seu avi. Un jove catalanista catòlic que, com tants altres, va fer la guerra amb els franquistes.

La història era emotiva, no per original sinó perquè es tractava de l'avi d'aquesta noia i el tenia encara molt present. Allò que la feia especial per a tots és com acabava el diari. L'home va fer tot la guerra amb el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat. Va arribar a Catalunya amb els vencedors, però les últimes línies del Diari deien una cosa així: "Arribo a casa, retrobo el país, m'adono que m'he equivocat".

Encara ara, quan ho escric, un esglai em corre per tota l'esquena.

No hauríem de desfigurar la guerra. Res no va ser senzill ni fàcil als anys trenta.

Fins aviat,
Marc

Dessmond ha dit...

Marc,
Molt cert. No va ser gens sencill trobar-se amb el ciri encés. De fet, els mateixos que el van encendre van pensar que la cosa duraria entre 3 i sis mesos.
Quan esclata una cosa semblant, hi passa de tot. I la veritat no és tan absoluta com ens la volen fer creure. Uns i altres.

Aucanada ha dit...

Dessmond,
el maniqueisme és una de les expressions més significatives de l'actual situació política a nivell català i extrapolable a l'àmbit català. Els bons a un costat i els dolents a l'altra, on sempre són els mateixos qui posen una ratlla que separa els dos grups, acompanyats de la parafernàlia mediàtica per mitificar allò que fa oi (fàstic). Per Mallorca també havia molts pagesos que varen acabar en les files "nacionals" perquè estaven allà, ni per creença ni convenciment, simplement perquè estaven en el lloc no adient/adient. Vull dir amb això que hagués estat millor estar al costat republicà? Home, devora les files anarcos i comunistoides que havia per aquí, no sé que dir-te, em deia un amic del meu padrí que va combatre a sa península sensi ninguna adscripció política en aquell temps, ni ara...

Salvador ha dit...

Al teu escrit ens dones un motiu per triar partit, dreta o esquerra, vermell o blau, o com li vulguis dir. I és que els de la gran majoria que no prenen partit reben les bufetades per partida doble, de part i d'altre, sovint sense saber ni entendre el per què. Això que expliques m'ha recordat molt la història del meu avi, o el meu pare en plena joventut passant-les putes i a punt de morir malalt als 25 anys.

Dessmond ha dit...

Aucanada,
Quan se simplifica tant el panorama, la majoria en queda automàticament exclosa. No crec que el costat republicà portes coses millors que el franquista. No ho crec, veient que a més podien matar-te tranquil·lament per l'esquena. No tothom ha de sentir-se còmode un bàndol o un altre. Ni aleshores ni ara.

Salvador,
El meu escrit justament pretèn denunciar aquest reduccionisme, que va empènyer molta gent. Molta. La gran majoria va triar dreta o esquerra per obligació, més que per convicció. Dreta o esquerra acaben essent el mateix de migrat. I l'últim que pretenc és fer el joc a aquesta mena tan pobre d'entendre la vida. Tan miserable i insuportable en determinades circumstàncies.

Anònim ha dit...

Dess mond,

La millor, i la veritable memòria històrica, és la que es tramet entre generacions familiars directament, sense mitjancers interessats, i que no necessàriament requereix llargues explicacions.

Moltíssima gent s'hi va trobar, perquè estaven on estaven. La generació del biberó, on hi fou, sense voler-ho ni no voler-ho, el meu pare. Uns anys a la desfeta de l'Ebre i finals tristíssims, els camps de concentració, i a tornar a fer la mili per l'Alt Empodrà, per si venen els maquis.

8 anys perduts.Destrossats.Amb experiències que de ben segur no hagues volgut tenir mai. La bestiessa de la guerra. Els pobles que van formar part dels dos bàndols dues o tres vegades. I cada cop, assassinats de persones, de bones persones, sense cap motiu.

Més que l'odi i la incultura. I el fanatisme. I el totalitarisme.

Mai va voler explicar-nos detalls morbosos.Ni una sola vegada.Ni adoctrinaar-nos. Ni fer apologia de res. Se sentia català, treballador, i tolerant. Ens va saber trametre una admiració quasifilial per l'Avi Macià, i unes grans reserves, plenes de silencis,pel President Companys, al marge del seu assassinat final.

Això sí, cada vegada que se sentia per la ràdio o després per la tele l'himne espanyol, o l'efigie del dictador, deia en veu baixa, però el sentiem si estavem molt propers: Visca Catalunya Lliure.

I a treballar. Que calia.

Aquesta records també en venien al cap els propassats dies 1 i 2, davant la seva tomba.

No ens emprenyeu, Saura, ni ningú, amb memorials i amb històries oficials que vulguin substituir els records directes tramesos per totes les generacions.

Els bons, les bones persones, majoritàriament, són els no coneguts, els qui van sofrir, van patir, van morir molts, i molts altres van exiliar-se o van romandre amb unes dificultats extraordinàries i un règim totalitari contrari, sense defallir, amb heroïsme del de debó.

Del que no necessita titulars ni llibres, i que dona exemple, malgrat els delators envejosos que poden totes les pedres que poden al davant.

I, amb el que podien, i amb molt més esforç´i sacrifics que nosaltres, van ser fidels a Catalunya i no van perdre mai l'esperança en un futur millor, per als seus, i per al pais.

Ara, en un moment decebedor, no podem caure en un desànim, que ens faria poc coherents i gens seguidors dels nostres antecesors.

tenim moltes mes possibilitats. Moltes més eines.Molta més riquesa.Molta més llibertat.

Per ells, pels qui varem visitar aquesta passada setmana, no podem ser primfilats i abandonistes.
No cal ser valents, però tampoc covards. I abandonar és covardia.
Indigna dels qui estan als nostres cementiris.

ben cordialment,

Jordi