Quina independència?
Fa temps que hi ha encès el debat sobiranista, independentista, digues-li com coi vulguis. És allò que sembla que ha de resoldre de pet tots els mals que ara ens estenallen. La independència és un tema fins no fa gaire tabú i que ara ha sortit de l’armari amb molta empenta. Potser en excés.
No cal que digui que jo em considero nacionalista. Això simplement vol dir que també en sóc d’independentista. Hi ha qui ha estudiat filologia i encara se li han de dir aquestes coses.
L’independentisme per a mi pateix d’un cert raquitisme, perquè en el fons gasta un grau excessiu de frivolitat. Sobre tot, darrerament. Mentre el nacionalisme, avui, és un pensament revolucionari, l’independentisme ha tornat conservador, recalcitrantment conservador. I la cosa pot arribar a sorneguera quan resulta ser la marca de partits o individus amb el cor suposadament a l’esquerra.
El nacionalisme fa bandera del “reconstruir Catalunya”. Això vol dir tornar a bastir la nació amb tots els ets i uts. Això vol dir haver-te d’arremangar en viaranys ni tant lluïts, ni tan còmodes, ni tan agraïts. Això vol dir treballar per donar la volta a la truita, haver de fer un esforç titànic per capgirar una situació ara clarament adversa. Això és entomar una idea amb un segell totalment revolucionari. Fer la revolució és vèncer el poder establert; voler treure’t la llosa que vol esclafar-te. Individual o col·lectivament.
L’independentisme s’ha embrancat pel camí del mig. Sense encomanar-se ni a Déu ni a sa Mare. Ha decidit tirar pel dret, encara que això signifiqui renunciar a la voluntat de ser. L’independentisme ha esdevingut la casa gran dels independentistes. Sense avisar que això, des d’un punt de vista nacional, pot arribar a no voler dir absolutament res. Quan sento que el cal és “fabricar independentistes sense haver de passar pel nacionalisme”, penso que aquests la feina ja la tenen feta. Només cal que agafin les maletes i se’n vagin a Xile. País independent i sense cap rastre de nacionalisme català. O a Andorra, que fa un dring potser més familiar. Hi ha opcions baratíssimes i immediates per poder assaborir una cosa idèntica a una Catalunya inexistent però ben sobirana.
Em demano quin és el port d’arribada d’aquest independentisme tan manta, tan summament nihilista, tan pur i virginal i amb les mans tan recatadament netes. Vull saber-ho abans no ens tornin a obsequiar amb una estafa encara més cruel i definitiva. I ho vull saber ara, perquè jo, nacionalista com sóc, m’estic prenent molt seriosament el tema de la independència.
22 comentaris:
Dessmond, aquesta és una discussió apassionant.
Jo crec que si volem ser independents, hem de començar a 'vendre'ns' a l'exterior, perquè quan arribi el dia en què Espanya ens digui 'no' a celebrar un referèndum (per al divorci em sembla que haurà de passar més temps), la comunitat internacional ens haurà de donar suport. I no podem anar pel món dient que som nacionalistes. Simplement, perquè aquesta paraula té unes connotacions molt diferents de la que puguis tenir tu. A Frankfurt ho vam poder veure molt clar.
Jo ho deixaria estar. És una paraula que morirà, com 'catalanisme', que ja ho ha fet.
No estic d'acord amb els que diuen que cal “fabricar independentistes sense haver de passar pel nacionalisme”. Tampoc no estic d'acord que tothom hagi de passar pel nacionalisme abans de ser independentista. Això és voler que tos siguem iguals. A Andorra, precisament, hi ha molta gent que primer passa per l'independentisme (o sigui, tenir la nacionalitat andorrana), i després es fa nacionalista.
Salut.
Dessmond,
A mi sempre m'ha inquietat què caram ha de passar l'endemà de la indepèndència perquè tantes i tantes coses s'arreglin de cop. Quan la geneació anteroir a la meva era jove, passava el mateix amb la paraula revolució.
Em sembla molt bé el que dius. Ja saps que jo, vist l'ús que fan de la paraula 'independentisme' els que s'en diuen, prefereixo anomenar-me sobiranista.
El meu jerky preferit em va dir dissabte això de que ell no és nacionalista, només independentista. Calla burro, li vaig dir, si fos així ja tens un estat propi: Espanya. Home, diu, però jo vull el meu estat propi, Espanya no em serveix.
Ho veus? Tots tenim perfectament clar quina és la nostra Nació i només en tenim una.
No es tracta d'empaitar la gent a fer-se definir si és o no és independentista. Es tracta d'enfortir la Nació i plantar-la davant un referèndum d'autodeterminació amb garanties, no només de guanyar-lo, si no de sobreviure l'endemà.
El dia del referèndum el dilema no serà -ets independentista o no?- el dilema serà -quina és la teva nació? vols ser espanyol o català?-
Avui el Sintes parla d'aquesta mania de fer confessar als polítics el seu independentisme.
El dia 20 m'agradaria molt sentir una frase:
En la independència s'hi pensa molt i s'en parla poc
Hi ha una prova del cotó per evidenciar la hipocresia dels jerkys quan volen diferenciar entre nacionalisme i independentisme: només cal preguntar quin territori volen que sigui independent? La Corona d'Aragó, potser? Podriem incloure Andalusia, si volguéssin sumar-se? I Galícia? I Múrcia? I Castella?
Relacionat amb això, i també per evidenciar la improvisació, també caldria preguntar a Carod en quin territoris pensa convocar el referèndum del 2014. A Catalunya? A tots els Paisos Catalans? I com es vehicula, això?
Crec que de tan fer-les servir per dir això i allò altre les paraules han deixa de tenir sentit. En tot cas el mateix sentit per tothom.
GREC
Nacionalisme: Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.
DIEC
Nacionalisme: Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.
La segona l'entenc la primera no.
m´esgarrifa la frase "fabricar independentistes" , malament anem si ara resulta que la solució es fabricar , es pot fabricar un sentiment?
El que s´ha de fer es molta pedagogia i amb numeros i arguments clars aconseguir que els nacioanlistas o independentistas neixin per si sols , dubto que hi hagi un model de fabricació que es pugui estandaritzar.
Reflexions en català (marc),
Tens molta raò, amb això de l'etiqueta. Titllar-te de nacionalista fa més mal que bé. Ho sé i des de fa molt temps. Jo la faig anar sobre tot en el blog, perquè sé que la gent que el llegeix no és gens demangoga. Sap molt bé què vull dir. Ara, coincideixo amb tu que fa mal dins i fora de les nostres fronteres. Limita moltíssim. Ara, canviem-la, però definim-ne una altra amb contingut. Jo no em vull quedar només amb l'etiqueta.
Quan dic que cal passar pel nacionalisme, vull dir que cal assumir certes coses. El nacionalisme és un concepte ampli. Jo vull dir que aquests suposats independentistes que ens han de "salvar" si, per exemple, no ténen ni idea de parlar en català, que és el mínim exigible a qualsevol país del món, per a que coi em serveix la independència. Una Catalunya que sigui com un parc temàtic de guettos no la vull ni regalada. Crec que aquesta Catalunya independent ha de poder estar caracteritzada pels trets culturals, històrics i lingüistics d'aquest país. Altrament, no farem gaire més que una S.L.
Andorra és un cas proper. Però és estat. No ho oblidem. Encara que, com tot el que és català, amb una espardenya i una ma al davant i l'altre al darrera.
Ramon Bassas,
Aquí hi ha un producte que cal definir, perquè en l'imaginari col·lectiu hi pots posar de tot.
Jo no crec que l'endemà els nostres problemes s'hagin esfumat, però en teoria, hauria d'haver coses que ara pel simple fet de ser catalans no ens són possibles. Tenir poder de decisió pròpia en moltes matèries hauria de significar un salt qualitatiu substancial. Però és cert que ara mateix ens movem en un terreny summament capriciós i poc sòlid. Hi ha massa cridòria i poca cosa més. L'excepció és el Cercle d'Estudis Sobiranistes. Res més.
Joliu,
Hi ha molta gent a qui li han fet el "timo de la estampita" amb això de l'independentisme. Hi ha poca reflexió i poca ambició al darrere. Mai han fet l'exercici d'explicar-se quin coi d'independència voldrien o seria desitjable. Perquè segons com t'ho mires, no cal moure un dit si ens hem de quedar exactament com estem ara. Per més que siguis independent.
Miraré l'article que recomanes.
El dia 20... posa algun ciri a Santa Quitèria. La dels impossibles.
Passavolant,
Em repeteixo, però el problema és que s'ha arribat a gastar la paraula. Quan he tingut ocasió de veure l'actitud dels independentistes, que havíen de ser l'expressió màxima del nacionalisme, se m'han caigut a terra. Hi ha molt poca consistència en aquest projecte.
A en Carod no li demano gaire. Va dir el 2014 per pura raó estètica. Perquè és un aniversari. No pequè la cojuntura ens permeti realment fer res. Pura improvisació i frivolitat.
Papitu,
Jo prefereixo la definició de nacionalisme que apareix al diccionari català-valencià-balear: NACIONALISME m.
Devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència; partit o conjunt de persones que senten i defensen aquesta devoció; cast. nacionalismo.
Pots trobar-ho a: http://dcvb.iecat.net/
El independentistes no haurien d'existir, doncs.
Mikel,
Bé, i com a empresari que ets, quan fabriques no t'imposes un segell d'excel·lència, de producte amb valor afegit o de qualitat?.
No crec que s'hagi de fabricar res, sino fer pedagogia. Però això és costós, sobre tot en temps. Cal dedicar molta paciència a capgirar aquesta situació.
Aquest país se'n sortirà si ens creiem els criteris de la excel·lència, aplicats en tots els camps. Vol dir pencar. No simplement fer volar coloms.
Aixo ja m´agrada mes , fer pedagogia es la clau.
D'entrada diré que m'importa més el que hi haurà el dia després de la independència que aquest objectiu per se. Francament, prefereixo saber abans que es posi en marxa cap on va l'autobus, per si he de pujar o baixar; i el que veig a dia d'avui, home, molt engrescador no és, de veritat. Volem un model de societat sovietitzat (expressió feta pel Dessmond) com ara o realment podem aspirar a una societat més liberal en el sentit ample (en termes econòmics, polítics, etc.)? Abans m'agradaria saber-ho, de veres, perquè això pot ser un camí sense retorn.
Ei aucanada! que tinguem actualmente o en una futura independencia un model de societat sovietitzat (expressió feta pel Dessmond)no implica que no el poguem canviar , per aixo serveix al democracia.
O per dir-ho d´un altre manera que no començem el cami cap a l´independencia no vol dir que deixem de ser un model de societat sovietitzat (expressió feta pel Dessmond), per tant no hauria pas de ser aquest el problema ;-)
hola Dessmond. Jo també comento al Singular digital. Alli soc en Josep Nebot. t'agrego al meu blog.
Ara anava aprobocar un àtac de mala baba en la blogosfera penjant la entrevista a en Xavier Sala i Martin.
Mikel,
diguem pesimista o el que vulguis, però després de tants anys amb el que hem recollit per aqui, no tenc moltes esperances amb el que poguem fer a futur. Es el esmenta en Dessmond. Si grates una mica, només que sigui una mica, veuràs que molts d'aquests que s'ompleixen la boca amb la independència, només ho fan i ho diuen com una estació final del trajecte, però en ningun moment s'aturen a pensar en coses més que bàsiques: volem llistes obertes a les eleccions? volem que el President de la Generalitat sigui votat directament pel ciutadà? volem un model d'educació on tingui cabuda la llibertat de centres o s'extengui el xec-escolar? volem una administració pública (local, provincial...) més prima però més eficient? volem reduir les subvencions públiques? volem...? No hi ha ningun partit actualment que ens doni respostes a aquests temes, només amagan sota l'objectiu de l'independentisme les mancances programàtiques i ideològiques. Amen.
Catalunya ha apostat durant gran part del segle XIX i tot el segle XX. a trobar un escaix a Espanya, fes sortir Espanya del subdesemvolupament i buscar què Espanya tingui encaix en una Europa. Hem vist què el primer no s'ha aconseguit i la sensació què tinc és què el nostre camí comú amb Espanya per assolir objectius comuns s'ha acabat.
Crec què el primer pas cap l'independència passa pel nacionalisme. perquè dóna la idea dels fonaments sobre els qual vols bàstir el teu independèntisme: Ja poden ser valors, cultura i pàtria.
No m'agrada què molts dits independèntistes creuen què l'independència servirà per crear un mon perfecte i utòpic: Sense classes, polícia, exèrcit. etc.
Hem de tenir clar què per a atreure gent poc atreta cap a tesís catalanistes. L'hem de convencer i atreure gent cap al sobiranisme amb arguments més enllà de la metafísica. Si no des de el realisme més pur i dur. Quina es la nostra relació amb Espanya, que comporta i quins beneficis n'hi treiem de no formar ne part.
Crec què si fem l'argumentació sols des de el punt de vista del sentiment. Solament ens podem quedar d'estancament com la del País Basc on hi han dos blocs antagònics nacionalistes oposats.
Aucanada tens Raó. El dia de l'independència serà el gran dia. La nit després del referèndum serà la festa o la decepció segons el teu vot. Però a l'endema tots haurem de anar a treballar com un dia laboral qualsevol.
No serà un fi de trajecte si no un transbord.
Josep (sl),
jo, al igual que tu i altra gent, crec que ho tenim molt clar que el dia despres continuarem amb les nostres coses, hipoteques, feines, fills i demés. Ara be, em sembla que més d'un, el dia després del referèndum, baixarà de l'autobus i li entrarà una depressió de cavall al veure que tot segueix igual. De veres, cal ser una mica més pragmàtics al respecte i comparteix la teva visió sobre què aporta Espanya avui en dia a Catalunya i al reves. La mistificació i idealització d'un Catalunya tipus arcadia feliz (a Mallorca n'hi ha molts d'aquests) és voler reviure fets que o bé ja han passat o bé mai han existit!
jo el nacionalisme el veig necessari per arribar a la independència però un cop la tinguem hauria de desaparèixer i passar a ser nacionals. Jo al menys amb un estat em conformo amb el nacionalisme banal.
a veure si m'explico, jo no vull un estat amb un nacionalisme tant passat de rosca com USA o França. On pràcticament la bandera està a tot arreu. Ja que entra altres coses la bandera serveix per amagar problemes.
Bacus.
Els païssos normalitzats tenén clar el seu nacionalisme i el tenen compartit en totes les formacions polítiques, però sols aflora en moments molt determinats.
El nacionalisme no ha de desaparéixer. Si no, què un cop assolida la independència. El nacionalisme serà una cosa sobrentesa. De la què no caldrà fer ni exaltació ni bandera.
Molt ben plantejat, Dessmond, molt ben plantejat...
La independència és, ara per ara, una gran utopia. Podem reflexionar, dialogar, discutir apassionadament i fer apologies, tan racionals com irracionals, sobre la independència, però al cap i a la fi el que tenim davant és Espanya.
Espanya, amb els seus tres segles de centralitat borbònica és l'entrebanc més gran per a la independència. Si en fer un estatut més o menys "constitucional", fou retallat de forma inversemblant, aixecà odis, paranies i enveges, va fer aixecar a la revolta els militars i va incrementar l'audiència de la Cope a la resta d'Espanya i també a Catalunya, és que tenim un greu problema, i "aquest problema és Espanya".
Escòcia esdevindrà lliure, i més que en vindran. Tanmateix, nosaltres seguirem ancorats i encadenats a l'Espanya decimonònica. Ni tan sols el federealime és vist com a solució. Hi ha una primera raó: els diners. La segona raó és més visceral: l'anticatalanisme. Andalusia, aprovi el que aprovi, serà aplaudida. Els catalans, fem el que fem, serem envejats, odiats i volguts com a espanyols. L'error és que ens vulguin com a espanyols i provincians. Si ens estimessin com el que som, com a catalans, potser l'independentisme no tindria tanta tirada. Cada cop que escolteu la COPE o cada cop que llegiu declaracions de Zaplana o Rodríguez Ibarra, un nacionalista esdevé nou independentista.
Endavant amb el teu blog!
L'independentisme de caire pragmàtic no tñe ideari nacional. Ve a ser com emigrar a un país amb més garantia de prosperitat, però sense moure's de lloc. No sé com t'estranyes tant d'això, si la comoditat i la prosperitat és el que més remou la gent.
Publica un comentari a l'entrada