Itching like grass

Paradís al Fifty Five

Ahir fou la presentació del llibre “Converses amb Xavier Sala i Martín”, a Barcelona. En aquesta mena d’actes no s’hi pot faltar. És una ocasió única per trobar-te gent que fa temps o bé que no hi parles o bé que encara és per descobrir. En Sala i Martín els acaba atraient com les mosques a la mel.

La sala habilitada a l’Hotel Majestic era ben atapeïda. Fins i tot hi vaig veure aquella noia que va irrompre a l’escena pública després de passar pel frenopàtic d’Operación Triunfo, amb el nom “artísitc” de Bet. Impensable trobar un personatge de pelatge semblant en un acte de la Fundació Catalunya Oberta.

A més d’això, l’interès fou alt perquè era la magnífica ocasió per conèixer millor els amics de’n Chamb: n’Adolf i en Victorià. Però hi va haver generosa propina. Vaig poder retrobar na Lídia Pelejà i descobrir un altre blogaire de referència més que obligada: en Ferran Caballero, que també se’l pot pescar a la finestra de’n Salvador Sostres.

D’allí acte vam anar directes al Fifty Five, que va ser una de les millors troballes en fa molt i molt de temps. La colla de’n Chamb fa, també, temps que són al top of the top de la seva selecta clientela. I no és d’estranyar. Comparteixen dèries comunes amb els propietaris, com ara l’òpera o el saber conversar.

Ahir va ser un dia per a recordar. Una descoberta com aquesta no la fas sovint: un menjar que és una delícia absoluta i trenar llargues xerrades que van d’un cantó a un altre, encaixant, encaixant. Hi ha poca gent capaç de fer casar tantes coses a la vegada.

Al final va quedar únicament la nostra taula. Van marxar els clients, van marxar els cambrers. Va marxar fins i tot el mateix Chamb!. I els propietaris van venir a seure amb nosaltres. Allò va ser una nova via de conversa, que simplement em meravellà. Va tornar a passar més temps i s’hi va afegir un amic de la casa, també restaurador, que va entrar en veure llum des del carrer. Vam parlar dels polítics que passen pels respectius establiments. De dretes i d’esquerres. Com ells.

Aquella estona d’ahir va resultar tan gratament sorprenent com el regal que li va fer per l’aniversari dels quaranta en Victorià a n’Aldolf: la Maria de la Mar Bonet, de cos present. Són d’aquelles coses, que per més que passi el temps queden gravades. És ben bé com topar amb un bocí de paradís. No saps ni com és ni on s’amaga. Però quan t’apareix, el reconeixes de seguida.