Itching like grass

Indicis de mort clínica

Ahir al Parlament s’hi va celebrar una votació de la senyoreta Pepis. Una d’aquelles iniciatives parlamentàries pensades exclusivament en clau mediàtica i de cara la galeria. Una mostra més de la política escombraria a la qual s’hi ha decidit entrar per la porta gran.

La destitució d’una ministra espanyola no és competència nostra. Com no ho seria la de cap altre ministre del món. Potser existeix un cas a part, que caldria consultar a algun jurista solvent. Seria Andorra. Però tot i així tinc els meus seriosos dubtes, perquè s’hauria de fer de tapat, amb el poder del bisbe de La Seu que ratlla un cinquanta per cent escadusser.

Em sap greu la política espectacle, el fum. Per adobar-ho, arribar a la votació d’aquesta sessió ha deixat amb el cul enlaire a les marques blanques del psoe català, erc i icv. S’han hagut de repensar el vot en funció de tercers, com si no tinguessin criteri propi.

El president de la Generalitat absent i l’oposició s’ha afegit a la comèdia ràdio-televisada.

Tot plegat fa encongir el cor. Quan la demagògia agafa valor de pretesa solvència, vol dir que som molt avall. Que els nostres representants arribin a ser tan cràpules, vol dir que sempre podem anar més avall.

El problema de Renfe és un problema d’abast incalculable. Ho saben prou bé els que el viuen directament i els que ens el mirem des de la barrera. Però aquest és UN dels problemes que ens cremen. En endavant s’aniran encenent com una traca de València, perquè davant tals problemes, políticament, s’hi ha respost xiulant. Societat civil i classe política.

Pregaria a qui sigui -llenço el meu lament al ciberespai- que en comptes de prendre’ns per perfectes imbècils, aquest polítics encarin els problemes amb eines reals de solució. Nosaltres sabem que, com a mínim, existeix una clau que en moments semblants als presents ja s’hauria d’haver fet brandar. De conjunt, totes les forces polítiques plegades.

La situació és tan summament greu que una actuació com la d’ahir al Parlament català fa pensar en que som un cos clínicament mort. La porta-en-veu del govern espanyol va reblar el dia: vostès tenen un parlament autònom i nosaltres un de sobirà. Així és que sobiranament farem el que ens surti de sa fufa. (Això darrer és la traducció baleàrica de la seva mirada).

Insiteixo: si a dia d’avui no hi ha més imaginació política que el pur teatre, anem preparant la nostra esquela. El nostre cervell encara batega, però fa més pena que goig. Clínicament, la situació fa pensar que serà un cas irreversible.