Itching like grass

Arriba el Nadal

Ja s’ha fet l’encesa de llums a molts dels nostres carrers. És com una mena de tret de sortida dels despropòsits. Quan arriba el senyal lumínic sota la crosta del Nadal, malament. Ni fa Nadal, ni corren els bons propòsits i de fe, ben poca.

Ja m’hi he referit en una altra ocasió i segurament m’hi tornaré a referir a aquesta cosa mancada d’ànima en que s’ha convertit la celebració del Nadal. No ho havia fet en els termes d’ara. Però és com una extensió del gran buit que genera un esperit nadalenc tan extraviat.

Quan s’engega tota aquesta parafernàlia, de forma més o menys sincronitzada, s’encenen altre tipus de llumetes. Ho puc dir per experiència pròpia i per històries semblants que m’arriben puntualment cada any en aquestes dates.

És l’hora de tancar pressupostos, de fer balanços, de preveure definitivament que pot costar l’any que encara s’ha d’estrenar. I entre tota aquesta dansa de l’euro, apareixen els serrells. Allò que havies dit que et poliries i que per alguna raó encara no ho has fet.

Aquest despropòsit acostuma a ser freqüent en l’àmbit de l’administració pública. Aquesta reacció de fumar-te a corre-cuita les partides pressupostàries, en la gestió privada de les coses, és impensable. El que aquí tranquil·lament es pot vendre com una bondat en pro de l’estalvi, a l’administració pública esdevé una taca a l’expedient. Si no et fumes el que havies promès fumar-te significa que l’any vinent podria passar que rebis menys quartos. No per bon gestor, sinó per incompetent.

Hem convertit el Nadal en un joc pervers de l’ostentació. A les llars s’acostuma a fer el mec, comprant i comprant, com molt raonablement no es faria en cap altra època de l’any. A l’administració pública cal cremar tot el que vas dir que cremaries, per després poder-ho explicar a tort i a dret.

La diferència entre la gestió privada i la pública és que parles de despesa en termes d’inversió o parles d’estalvi. En la gestió pública parles de despesa, d’increment sostingut de la despesa, com a gran valor i procures amagar-ne el resultat efectiu. És el que més s’acosta a l’esperit nadalenc actual. Per això em repugna sentir com s’enarbora la bandera de la despesa, sense massa fonament. I m’escandalitza més quan això es fa amb els diners públics.

Amb els teus diner fes-ne el que vulguis, però amb els de tothom caldria vetllar-los amb molta més cautela. Sobre tot per si mai arriba el moment en que els administrats, del cabreig que traginen, comencen el desembre manifestant-se per mor de tanta incompetència. Hauries de saber què respondre, en comptes de quedar-te amb el posat d’imbècil nadalenc i poca cosa més.