Itching like grass

Ahir

El dia d’ahir va ser una joia. No recordo en molt de temps haver gaudit tan pletòricament dels elements. La llum, els colors dels paisatge, la temperatura. Feia, a més, molts anys que no celebrava el dia de Tots Sants. Va ser al cementiri de Santa Maria de Bellver, al l’Alt Penedès.

És un lloc d’una bellesa difícil de contagiar només amb paraules. S’hi arriba després de recórrer una infinitat d’extensions de paisatges plens de vinya. Escrupolosament conreats. A mesura que t’hi acostes apareix alguna filera d’oliveres ben ufanes i tant velles com la pudor. Seguidament, a banda i banda, el camí el delimita tot un estol de plataners, amb un fullam que ja torna groc en aquestes dates i s’encén quan s’hi reflexa la llum. Ahir hi havia una atmosfera tan neta que la vista podia travessar quilòmetres sense cap mena de topall. Cada figura, per lluny que fos, tenia la seva silueta perfectament retallada i una coloració fràgil. Us ben asseguro que no deu haver indret millor que aquest per ser mort i enterrat.

El dia de Tots Sants s’hi congrega la gent de tota la barriada. Una barriada constituïda per masos. Res a veure amb el que seria l’estructura d’un nucli urbà. La gent se saluda, es retroben familiars, es fan les ofrenes florals, es netegen les làpides, et recorden la contribució pel manteniment del nínxol. Hi ha un formigueig de persones, sobre tot major, que aporta un escalf harmònic amb aquest bé de dia que fa.

El lloc és de mides reduïdes. M’hi quedaria molta més estona escoltant les converses. Tothom és coneix, se saluda, s’abraça o es petoneja prou efusivament. Els que després volen anar a missa van una mica més escopetejats. És un redol de la Catalunya catalana. Aquí no hi ha cap militància nacional, perquè nacionalment estan més que normalitzats. La gent està naturalment empeltada en aquesta terra, s’hi senten part d’ella per una simple qüestió de supervivència. Viuen de la terra, del fruit d’aquesta terra. De treballar-la, és clar. Em diu en Ton: ja en tinc 91! I cada dia vaig a vigilar l’hort. El conec des que tinc ús de raó. Abans, quan parlava amb ell, havia de guaitar-lo cap amunt. Ara ho faig cap avall.

No sé quina mena de desastre pot arribar a arrasar tot aquest bé de Déu. En el seu dia la fil·loxera, la guerra civil, ho van sacsejar tot. Embats que finalment es van superar amb el remei de sempre. Però Catalunya està canviant tant, és tan evident la seva fragilitat, que puc arribar-me a creure que en aquest punt concret de la nostra geografia sempre hi romandrà algun tipus de bellesa. Passi el que passi. Ho veig tan clar que li dic a la meva mare i a la seva germana que cercarem un lloc aquí, per sempre més. No penso incinerar-me, com fa anys que em suggereixen. Ni a elles tampoc. Ni a la meva dona. És amb ella que anem a demanar informació sobre els nínxols. Ens diuen que tot ja està “agafat”. Que haurien de fer-ne de nous, però això depèn del mossèn. No penso perdre la fe, doncs.