Itching like grass

No vol dir no

Un Alderdi Eguna és un espectacle digne de ser viscut. Com a mínim un cop a la vida. És un espectacle i una lliçó de cultura política. L’Alderdi Eguna és el dia del Partit Nacionalista Basc. Allí s’hi congreguen peneuvistes de per arreu i també hi treuen el nas líders de formacions polítiques d’altres països. L’Alderdi Eguna és una mena d’exercici on es posa de manifest la salut del PNB.

Milers de persones afins al partit pul·lulen per una campa, que queda a vessar en tal dia. És un formigueig constant d’anar i venir de moltíssima gent. El sol, la terra, la gent irradia un devessall d’energia positiva que tomba d’esquena. Quan arriba el moment dels parlaments tot aquell frenesí s’aletarga. Aquella gentada clava la mirada en direcció al faristol de l’orador i el ritme que batega damunt aquella extensió de terreny el marquen els parlaments. Passes d’un bullici improvisat a un retombar amb director d’orquestra.

I mentre l’adrenalina puja, els ànims s’encenen i el cor batega amb una pulsió més sincopada, en alguna altra banda s’esdevé el mateix, però en sentit contrari. La cosa és més enclaustrada, sota el cobert d’un auditori entre fosc i tenebrós, però l’objectiu és desactivar per complert tota aquella energia que s’acumula a Euskadi.

El president del govern espanyol ja ha llençat el seu missatge, amb més dosis del seu "talante": si al lehendakari ja el vaig desactivar un cop, hi puc tornar. En ZP ha advertit deseguida, que amb la mateixa tranquil·litat i serenor que el caracteritza, deixarà en no res les aspiracions del lehendakari o basques.

Jo no vull entrar en una dinàmica estèril. No poso a jutjar el dret que tenen els pobles a decidir el que els sembli decidir. Amb això ja quedem entesos. El que de debò m’interessa saber és com passem de la puta teoria al cas pràctic i que doni fruits en forma d’èxit.

Jo només crec en una mena de fogots, que fins i tot vindrien molt de gust apaivagar a la mateixa campa. Però rodolar com un adolescent en mig de tal sarau em talla absolutament el rotllo. Com m’el talla el sòmines estelat que li cau la bava amb el discurs del lehendakari i que la tarda abans talla, també, sobtadament una conversa amb l’Arzalluz per advertir-li que la gent de Convergència i Unió són una colla de traïdors, de regionalistes i que els hauria d’expulsar d’Euskadi.

No es poden llençar a l’aire determinades calrades. Ni pel 2014, si darrere no ho apuntala l’èxit. A la campa d’Altube, temps enrere, vaig haver-me d’aguantar en català autèntiques barbaritats. Fins el punt de sentir vergonya aliena i veure que tota aquella teoria era per justificar un estat de coses que ens porten Ferraz a la presidència de Catalunya.

Em fan por les paraules del lehendakari. Ho deia en el post anterior. Aquí tenim un cert enamorament estúpid de la política basca, que difícilment és comparable a la nostra. I la majoria dels que pateixen calors sobtades són d’una conseqüència més que discutible. Ferraz ja ha dit que NO. I a Euskadi i a la plaça Sant Jaume, NO significa NO. Fins que no es demostri el contrari.