Itching like grass

De pel·lícula

Avui és un dia que comença galdós. A les 8 en punt he de ser a la Zona Franca per tal de deixar-hi el cotxe. No puc estirar més la revisió que fa gairebé 1000 km. que ja s’hauria d’haver fet. L’altre cop em van dir, amb 1300 km. d’excés, que “no pasa nada”. O sia, que ara vaig molt bé. En aquesta línia de fer bé les coses, em llevo a quarts de sis. Ja se sap com està el tràfic a determinades hores. Però mai n’arribes a saber el suficient perquè entro al concessionari a les 9.30h. . Com ja sembla un costum en ells em diuen, altre cop: “no pasa nada”.

El periple m’ha servit per fer dialing, per contemplar caos, per escoltar música, per gaudir de la simfonia de colors que provoquen la incandescència dels fanals i els llums dels frens dels milers d’automòbils atrapats. Si trobes el CD adequat i puges el volum, sembla que estiguis participant en qualsevol pel·lícula de Wim Wenders o de’n Coppola. O ets una mica com aquell personatge de n’Allen, que entra a i surt de la pantalla. Formes part d’un guió raríssim.

Aquesta foscor ja més hivernal que una altra cosa, de bon matí, acaba colant-se dins l’ànima. La decoloració amb la qual ens llevem, ho trastoca tot, fins el punt que arriba a semblar producte de laboratori.

Haver de guaitar hores i hores les cues de cotxes, llumets i les seves intermitències, kilòmetres i kilòmetres de murs de formigó, ponts que travessen per damunt, amb més cotxes i llurs lluminàries, camions, busos, excavadores, gent que camina amb més celeritat que els mateixos automòbils, sembla tot plegat propi d’un exercici filmogràfic. Gent que s’impacienta o es torna idiota, dins el seu cotxe, o simplement embogeix fins el punt de decidir circular per les voreres.

I quant més transcorre el temps en aquestes lúgubres cadències, semblant estat d’ànim es trasllada a les ràdios. El mateix ximple, el mateix boig, el mateix idiota o impacient en comptes de canviar les marxes té el seu micròfon, provist d’un pilot vermell, verd, o groc. A tocar algun equalitzador replet de leds que compulsivament pugen i baixen i que amb tanta harmonia arriba a afectar certs graus de cordura.

Després d’infusionar-ho tot, algun efecte ha de tenir. A més de la bogeria, ximpleria, idiotesa ha de provocar algun altre estímul més que el del concessionari: no passa nada. A mi em sembla que sí. Que n’està passant una i de grossa. De pel·lícula, vaja.