Somni veritable de la Independència
A finals d’agost va aparèixer una entrevista a en Pujol, on per enèsim cop manifesta que “En termes personals, he de dir que jo no he advocat per la independència ni ho faig ara, tot i que és possible que avui hi hagi més catalans independentistes que fa uns anys.”
Hi ha hagut una carrua de gent que se li ha tirat al damunt. S’han escandalitzat de que hores d’ara aquest home no enfili per la veta independentista. A mi fa temps que em va deixar d’escandalitzar el tema. Primer m’emprenyava molt que un personatge com ell i un partit com Convergència no és definissin clarament en aquest sentit. Després he de reconèixer que els fets li donen abastament la raó. Sí, els fets.
Pujol no ha volgut ser mai el polític del pim-pam-pum. Arrossega una trajectòria que arrenca molt i molt més enllà que la pura transició, basada en la pràctica, però sobretot en la formació. FOR-MA-CIÓ. Paraula obviada, però imprescindible per entendre segons què.
Quan Pujol gasta un convenciment rotund en declarar-se no separatista, ja la tenim armada. A mi m’agradaria trobar-ne un, en aquesta caca de país, que fos capaç de donar lliçons a algú amb la trajectòria de’n Pujol. Ho dic sentidament, perquè una merla blanca d’aquest calibre la necessitem més que mai precisament ara.
I penso així tenint present que jo em considero separatista. L’únic que em fa dubtar justament és el convenciment pujolístic, tan contrari al tema. No tinc cap mena de recança en confessar que el meu nivell intel·lectual segurament és bastant inferior al de l’ex president de la Generalitat. Això, només això, em fa pensar que potser la vesso. Però sincerament espero que l’errat sigui ell. Que aquest home no és infalible, com jo. Però sobre tot –repeteixo- espero que l’errat sigui ell.
A mi em molesta molt la cridòria. La pompa lingüística. La vehemència, la gesticulació i la manca d’un projecte realista. Tot el que he sentit, però sobre tot, el que he vist en els darrers anys en el camp de l’independentisme m’aboquen a ser el deixeble avançat del pensament pujolià. Tinc la demostració empírica que l’independentisme personifica justament el contrari del que el meu fur intern entén per independentisme. El cabal de les ximpleries ha desbordat el pitjor dels escenaris que podia suposar als partidaris de la independència de Catalunya.
La separació no l’assolirem mai si ens limitem al posat. Radical, però només posat per fer-te la foto. Si no hi ha un projecte bastant més sòlid i coherent, parlem del que vulguis. Però deixem estar Catalunya.
En un país on el to moderat li atribuïm a en Pujol, els independentistes haurien de ser la bomba de neutrons de l’alliberament nacional. Per una simple regla de tres. El resultat, però, ha estat en forma de broma de mal gust. Així és que no li demanis responsabilitats al tebi. Demana-les a qui et va prometre l’or i t’ha engalipat llautó. Emprenya’t en la direcció correcta i deixa que els moderats segueixin sent així de radicals. Aleshores podria ben ser que tornis a veure el somni de la independència com una fita abastable. Digui el que digui el mateix Pujol.
19 comentaris:
Acabo de llegir un comentari, en el mateix sentit, que has fet a Can Joan Arnera abans d'escriure aquest post.
Quanta raó tens!
CdeCarabassa@hotmail.com,
Celebro que coincidim!. Salut!
Doncs jo despres de llegir l´entrevista vaig tenir enyorança d´una actuació d´en Pujol mes en la linia d´en Xabier Arzalluz que quan va deixar la primera linia es va radikalitzar mes que mai en els seus comentaris i tenia tota l´intenció de dir-ho en el meu blog.
Pero despres reflexionan desde la calma no em veig digne de criticar publicament les paraules d´en Pujol i aixo no se pas si es bo o dolent pero es una realitat , 22 anys son molts.
Tenir un gran senyor com en Pujol del costat de la independència ens ajudaria molt, però ell mai s'ha proclamat com a tal com ja dius en el teu text, per tant el camí el construirem sense ell, i lluitarem tant com faci falta per fer el nostre somni realitat, assolir un estat català sobirà i independent.
Les persones, una empresa, un club de futbol o un pais sempre han de tenir objectius, dispondre d'un horitzó que permeti al manco saber cap on apuntar i com destinar els esforços materials, intelectuals i de temps que requereix. És la independència un objectiu raonable? Com a somni o il.lusió, potser sí. Com un fet realitzable, deixa-ho correr. Em sap greu que sigui s'ocellet de sa mala nova, però ser independent/independista i aconseguir al 2014 un referendum que permeti assolir un estat català sobirà i independent és fer volar coloms.
En un dinar on alguns poguerem asistir, el President Pujol ja ho va dir clar i català quan li varen fer l'eterna pregunta sobre la independència de Catalunya: som conscients de qui és Espanya? O sigui, sabem cóm són els poders fàctics (de debò, si us plau) que mouen aquesta molí?
Mikel,
Jo respecto el Sr. Arzalluz, que consti. I m'agrada molt l'home. Ara, no admet comparacions amb en Pujol. De fet no les admet Catalunya amb Euskadi. Algun dia potser en parlaré. Però hi ha cert tipus de barreja que és impossible de lograr. Agafar de referents els bascos, no si us plau.
Crec que a en Pujol no li podrem criticar no haver-se radicalitzat.
Crec que la radicalització de n'Arzalluz va venir per la brunete mediàtica. Havies de ser a Esukadi per entendre aquesta radicalització.
Crec que les radicalitzacions no serveixen absolutament de res. Encara que ens pesi: absolutament de res.
I no la errem: si avui no som independents no és per culpa de Pujol. Serà d'algú altre, però no de'n Pujol.
Pere,
En Pujol el tindràs al costat de Catalunya. Sempre. Però no de forma accessòria ni ornamental, ni per figurar. Costa d'entendre. Potser has d'haver fet una mili semblant.
Quan dius lluitar per Catalunya, que vols dir exactament?. De debó creus que això ho faràs millor que el mateix Pujol?. El dia del sopar m'ho expliques. La independència no es reclama, s'exerceix. Això sembla que ho oblidem tot sovint.
Aucanada,
A mi el que em costa de visualitzar és com arribem a la independència per la via de la reivindicació. Mentre no arriba el somni, que collons fotem?. Cridar?
Si no podem jugar un puto partit de fútbol amb la selecció catalana, perquè no tenim permís, podrem fer el referèndum tot just el 2014? Perquè en tal data podrem fer més verbena?.
Jo també vaig ser en aquests dinar. Em va inspirar el post corresponent. I l'endemà un altre.
A mi també m'agrada somiar, ho comfesso. Ara, tinc clar que després en haver despertat em de tirar per algun cantó.
Dessmond,
he rellegit el post dedicat al dinar del President de fa quasi un any. Només pel simple fet d'escoltar la resposta que li donà a l'escolenet de l'església independentiste, tal com ho assenyales al teu post, era capaç de dinar pa i aigua. I és que les proclames independentistes d'alguns benvinguts, malgrat els càrrecs de visibilitat, carnets-de-tota-la-vida i altres, no podem omplir el buit intelectual i polític del aprenents. Es ben cert, el discurs que ha fet el President sempre ha estat coherent i en línea recta. El que no l'ha entès o no la volgut entendre ha donat joc a aquestes "confusions" sobre qui té més dret que ningú a repartir carnets d'independència. Quanta mediocritat!
Aucanda,
Sembla ser que parlem del mateix dia, doncs.
Insisteixo que a mi m'agrada somiar, molt.
Però no vull despertar-me foten-me de morros en terra.
L'altre dia deies que érem orfes de líders, i que en Pujol potser havia trigat massa a passar el testimoni. Potser també ara hauríem de deixar de donar tanta importància del que diu o deixa de dir en Pujol, sense voler treure importància a les seves paraules ni al seu bagatge, però a vegades sembla que fem més cas del lider jubilat, que dels que intenten ser els líders del moment, tot i que aquests també hauran de cagar-la per poder aprendre.
És una mica, i frivolitzant, el que passa amb el Barça i el Cruyff.
Molt encertat, Dessmond, com sempre. Al Pujol no se li pot retreure que avui siguem una comunitat autònoma. Se li poden criticar moltes coses, però no pas això. Són els que proclamen que la transició s'ha acabat, els que hauran de passar comptes amb la història.
El Joan Oliver a l’‘Avui’ d’avui: “El discurs implícit del pujolisme: ‘Jo en voldria més, però no podem estirar més el braç que la màniga’, ara no té cap mena de sentit. No té sentit perquè els temps han canviat i perquè en Mas no és en Pujol.
salut
Clint,
Jo relativitzo bastant les paraules de'n Pujol. Les hi trec tremendisme, però li reconec el mèrit d'haver liderat el país. I vaig fer notar que ens va passar el mateix en la política que a nivell domèstic. El relleu es va estirar. I no per culpa de'n Pujol o del pare; sino per una certa comoditat, un cert "apalancament".
El post l'he escrit vistes les crítiques que se li feien i per aquesta mena d'actitud que m'ha sorprés de sempre. No solament d'ara.
Finalment, als líders polítics jo no els accepto certa mena d'errors. Qui vulgui liderar, que sigui solvent. Que els solvents liderin. Aquest rotllo de que tothom pot agafar el micro i arengar les masses és simplement suïcida.
Marc,
Gràcies per les teves amables paraules.
Certament, tal com dius. Molt fàcil passar el mort als altres. Massa.
Marc,
L'Engrunes d'avui està molt bé. Gairebé sempre, per no dir sempre. És el que primer em miro d'aquest diari.
Encertadissim post. Ningú pot donar lliçons al Pujol, cada dia ho tinc més clar.
Hi ha una mena de polític que no ens fa cap bé: el de les declaracions, els de l'estirabot... Cal començar a entendre que la independència serà un procés, que serà llarg, que caldrà crear condicions necessàries i caldrà treballar molt. Qui encara creu que sortint al balcó i proclamant-la ja està feta és que simplement no serveix per res a Catalunya.
Dessmond,
Crec que el Pujol no creia en l'independentisme dels catalans. I ell sí que coneixia el país (fins i tot si li parles d'Ars et pot explicar una anècdota).
Per mi, aquest 'no es pot estirar més el braç que la màniga' del Pujol també és una mirada cap endins.
Ara, però, som al segle XXI i l'etapa del Predident s'ha acabat. Les coses canvien, i amb molta rapidesa.
"Feliç llangardaix, beu-te el teu sol. El temps passa massa ràpidament i demà potser plourà!"
Frederic Mistral
M'estim més no jutjar Pujol sinó valorar-ne l'aportació!!!
Els errors són per aprendre'n.
Què no?
Sí!
Dessmond, el meu nivell intel·lectual és pèssim al costat del senyor Pujol i mai podré arribar a fer tant com ha fet aquest senyor per el nostre país, al seu costat sóc insignificant. No obstant això i amb tots els respectes cap a la seva persona, jo sóc jove i tinc un somni, veure la meva terra lliure. Potser és quasi impossible com diu ell degut al poder espanyol, però res es impossible, si tant sols tots els que es senten catalans hi creguéssim... Repeteixo res és impossible. I la independència no es demana no, sinó que el poble es proclama i es constitueix per si mateix com a tal, seria il·lògic que un estat permetes que una part de la seva pàtria es separes, pel fet que ells veuen aquesta part com a seva,i no imaginen una espanya sense ella, per tant l'únic camí és la auto proclamació de la independència, legislar i treballar molt dur. Difícil, pot ser un somni, però si algun dia aconseguim que aquest somni el compartim molts més catalans...
No podem ser tant pessimistes com algú que es troba a la recta final de la seva vida encara que es tracti d'un polític brillant com en Pujol: coses més increïbles i impensables han passat durant les nostres curtes vides...
http://drdemos.blogspot.com
Artur Mas i la credibilitat
Com que és evident que el catalanisme polític està en una crisi profunda, cal estar d’acord amb la proposta d’Artur Mas de refundar-lo. Una altra cosa és com cal fer-ho. La “casa gran” de Mas és un metàfora semblant al “pal de paller” de Pujol, però més fluixa. I, el que és pitjor: la idea que hi ha al rere de la metàfora podia servir als anys 80 o als 90, però no ara.
El “pal de paller” li va funcionar a Jordi Pujol per sumar voluntats a un projecte que es caracteritzava per dues coses. Una, l’ambigüitat. Dues, i molt important, la dissociació entre teoria i pràctica.
El desgast de Pujol no va venir dels anys ni de la seva gestió com a president de la Generalitat, sinó de la percepció, cada cop més acusada, que una cosa era la teoria (les proclames nacionalistes) i una altra ben diferent la pràctica (el peix al cove i el poder a qualsevol preu). Aquesta dissociació va arribar al paroxisme entre el 1999 i el 2003, amb el pacte amb el PP i la gens estètica submissió de Pujol a l’Aznar de les Açores.
ERC ha patit el mateix desgast que Pujol: l’abisme entre la teoria (l’independentisme descarat) i la pràctica (el suport gratuït a Montilla i a Zapatero). La diferència és que Jordi Pujol va trigar 20 anys a caure en el descrèdit, i ERC n’ha tingut prou amb 4 anys. I és que els catalans poden ser una mica babaus i ingenus, però entre poc i massa.
I ara Artur Mas vol tornar a vendre el mateix producte? No és la persona més adient. Què tenen a veure les seves proclames sobiranistes (la teoria) i el pacte amb Zapatero per l’Estatut (la pràctica)?
El catalanisme està desacreditat. I el motiu és molt clar: que els polítics catalanistes (siguin de CiU o ERC) vénen als electors idees meravelloses en les que ells mateixos no creuen. Ara mateix parlen de referèndums el 2014, de sobiranisme, de plantar cara a Madrid per les infraestructures, de vendre car el vot a Zapatero, etcètera. Però la percepció general de la ciutadania és més prosaica. És que, l’any que ve, ERC pactarà de franc amb el PSOE (com sempre) i CiU agafarà el peix al cove (i el ministeri per a Duran). De cara a les eleccions, Mas i Carod marquen paquet, però el ciutadà mitjà ja els coneix: el paquet és farcit de cotó fluix.
Artur Mas vol refundar el catalanisme? Molt bé. Li dono un consell de franc: una refundació convicent no s’ha de basar en proclames ideològiques sobre sobiranisme, nacionalisme, autonomisme o “ismes” similars. Una veritable refundació només és possible amb la pràctica coherent: fixant una línia d’actuació política clara i concreta, i després complint-la al peu de la lletra, amb rigor i fermesa.
El catalanisme refundat necessita tres coses. La primera, credibilitat. La segona, credibilitat. I la tercera, credibilitat. Aquesta és la base: dels “ismes” ja en parlarem més endavant.
Francesc Puigpelat
http://www.e-noticies.com/opinions/artur-mas-i-la-credibilitat-28050.html
Publica un comentari a l'entrada