És pura taxidèrmia
El que deia ahir: res més que taxidèrmia. Ni més independentisme ni cap altra cosa que no sigui una vulgar afaitada.
Van començar a fer filigranes uns senyors filòlegs amb vocació política, per arribar a conclusions lingüístiques d’allò més sonades: no és el mateix independentisme que nacionalisme. Al voltant d’això es van formular teories pròpies d’una partida renyida de dominó. I el salt mortal sense xarxa fou allò de que no cal ser nacionalista per ser independentista.
A aquest delirium tremens, li segueix corresponsablement això de “que no sóc nacionalista, però sóc profundament catalanista”. Eh, que la cosa seria una simple conyeta, també de partida de dominó, si no fos que és el mateix president de la Generalitat qui fa tals afirmacions i en un ple del Parlament. Poca broma, doncs.
Recordo situacions còmiques de l’època esplendorosa de CiU. La federació feia realment de pal de paller, però no solament al nacionalisme. Hi trobaves de tot sota el seu paraigües. Recordo gent pròxima a la coalició que s’afirmava per automàticament poder-se negar. La cosa més esquizofrènica possible, però meravellosament rentable des del punt de vista nacional. CiU sempre s’ha definit com a nacionalista. Així i tot, havia qui afirmava votar la coalició perquè “jo no sóc nacionalista”. Genial. “Ni tan sols sóc catalanista. Jo sóc un autonomista convençut”. Bé, declaracions semblants són d’un ridícul tal que s’inflama ell tot solet. Ara, això sí: a votar nacionalisme.
La situació actual és d’una orientació semblant a la d’aquests flamants autonomistes. La diferència és que ara som nosaltres els que som en fora de joc. Jugant jugant amb les paraules arribem a justificar situacions que nacionalment ratllen l’impossible. Catalunya deu ser l’únic país europeu, per no dir del món, on el president es declara no nacionalista. Acte seguit i per adobar-ho, afirma ser profundament catalanista. I d’aquí hi ha qui espera que faci el salt cap el separatisme. Els independentistes, a més, malden per fer desaparèixer els nacionalistes. Els catalans, ull viu. Deu ser un altre cas únic, si exceptuem el desgavell semblant dels bascos.
La taxidèrmia ha estat un èxit: independentisme, catalanisme, nacionalisme, nació, país, llibertat, etc., etc. són conceptes rebentats. En el seu dedins no hi queda gaire sencer. Se n’ha fet tal abús, amb tal desvergonyia, que ara mateix són orfes de significat fiable.
La taxidèrmia ha estat lingüística, però ha esfondrat els significats de conceptes de referència. La cosa és tan greu que jo diria que, ara mateix, l’únic que se’n salva és “sobiranisme”. A veure quan trigarem a veure’l saltar pels aires. Si hem arribat fins aquí, res indica que no puguem encara fer-ho pitjor.
8 comentaris:
Hola, és el primer cop que visito el teu blog. M'agrada el que he llegit. Encara em falta llegir molt més.
Quanta raó que tens amb això de les paraules. Ens haurem d'afanyar a ser Sobiranistes, abans que se la carreguin també i ja no sapiguem què dir que som. I total per ser sempre el mateix!
Carme
Carme rosanas,
Celebro que la primera impressió d'aquest blog t'hagi fet bon efecte.
f ZOOL Art de preparar els animals morts --pràcticament només els vertebrats-- de manera que presentin al més exactament possible l'aparença dels animals vius.
aixo es el que diu el diccionari de la llengua catalana de taxidermia.
Hola, crec que hem de parlar de democràcia. Un referèndum és democràcia. Contra això no tindran prou arguments. Només la força.
Salut.
ddriver,
Si, el que s'esta fent amb el nacionalisme: matar-lo sense fer soroll i un cop mort se li dona aparença de viu. Perquè ningú ho noti. Vulgarment, és l'ofici de dissecar. Per més que t'hi esforcis, el resultat d'una cosa morta mai arriba a ser el mateix que tenir-la viva.
reflexions en català,
referèndum sobre què?. El primer que hem de fer és posar-nos d'acord en un plantejament comú. Altrament, el resultat del referèndum que sigui, tornarà a ser magre. Recordes l'Estatut?. Misèria i companyia.
Dessmond collons et veig una mica pessimista, aquest no es el missatge no???? Pit i collons i endavant les atxes que diria l'Avi !!!
En Dessmond té raó...intel.lectual, però el nostre pais i nosaltres, col.lectivament, sóm així. I per Euskadi, i per Nafarroa, i per Scotland, i per... passa 3/4 parts dels mateix que ací.
Tenim el problema afegit, potser, de tenir les esquerres més dogmàtiques i menys evolucionades d'Europa, els mèdia més dependents dels poders de les administracions, i, com a postre, els fruïts maleïts del simplisme sectari de SoléTura i companyia quan van voler teoritzar sobre la burgesia, la questió nacional i la questió de classe, de manera maldestra i pobríssima, però que va ser efectiva a les universitats tardo i post-franquis- tes.
Però la gent, globalment, i sense etiquetar-se ni seguir tota aquesta ferralla d'istes..per a diferenciar-se no se sap per què, hi toca i no es enganyada massa temps.
CiU va recollir, i va fer-ho molt bé, sota el seu paraigua, el 70/80% dels votants catalans de l'extinta UCD i això li va permetre un gran salt endevant. I ha estat un vot fidel i com més va més compromés realment amb el pais. Un a un tot esl votants són nacionalistes o xxxxistes? I a qui li importa, això. A mi no, realment.
Si fent una política nacionalista, si declarant-se en les paraules i en els fets com a nacionalistes catalans els líders, la gent els segueix i ho aplaudeix, que més volem?
Jo diria que, amb dirigents competents i capacitats, en els fets polítics, en la gestió política, i en les formes de comunicació, es fan molts més nacionalistes que amb discursos abrandats, sense resultats tangibles després,o totalment contradictoris.
Per això, crec, que aquella teoria de les capelletes antipujolistes i anticonvergents perpètues per despit i enveja de que CDC es desfaria com un souflé, fora del poder, s'han tornat a equivocar al 100%.
La gent recorda que l'administració de la Generalitat, que la política de la Generalitat tenia un tó i uns continguts diferents als dels tripartits, i del jovent, també saben distingir cada vegada més entre un bocamoll populista i demagog o un líder educat, amb contingut i amb il.lusió.
El que passa és que el que va aconseguir en J.Pujol amb diverses majories absolutes esclatants va ser, realment, un miracle.
Amb un 45% de la població provinent de la immigració dels 60/70, amb els dèficits d'infrastructures educatives, sanitàries, de transports, culturals , a molts barris i pobles catalans, semblaria normal que s'haguessin perpetuat els resultats de les primeres eleccions del 77 i del 79.
CDC, ó CiU la quarta, per sota Psc-
-Psoe, Psuc i UCD.
El fet català, de la institució catalana d'autogovern, ja des del 1980, va ser analitzat per la majoria dels votants des d'una perspectiva específica. Amb atenció.
Per molts taxidermistes i filòlegs dolents que s'hi posin, seguirem, seguirà una majoria - i té mèrit això- de gent adulta (mes de 18 anys) donant la majoria política al nacionalisme català democràtic, en les seves diverses formulacions organitatives.
Però si poguessim veure sempre exemples d'obres ben fetes, des del govern, no patiriem tant.
El pais s'en sortirà aviat i bé d'aquesta sotragada moral i de gestió de la gestoria. En això estem, no?
Cordialment,
Jordi
(no sóc anònim, ni alcoh.an.....Es broma)
farlopa,
Pessimisme o realisme. La realitat és molt dura, últimament. I sí, cal posar-hi molt de la nostra part per fer-la reversible.
Jordi,
No em consola gaire, que a fora passi el mateix. Gens.
Penso que si, que la qüestió és veure obres ben fetes. La política és el sistema de referència ciutadana. Allò que fan els polítics és carta de garantía per a la societat. Si un polític fa el bandarra, jo puc fer el bandarra tranquilament. Si un polític abusa del doble sentit, interessadament, jo ja tinc carta blanca per fer-ho. Això portat a l'extrem és un desastre col·lectiu.
Publica un comentari a l'entrada