Itching like grass

Remodelació del Camp Nou

L’altre dia es va saber que la remodelació del Camp Nou l’emprendrà l’arquitecte Norma Foster. Una decisió com aquesta sempre porta en paral·lel una certa polèmica, en el sentit de pensar que si a Catalunya no hi tenim arquitectes capaços per fer aquesta feina i que acabi en forma d’èxit.

A mi m’és absolutament indiferent la nacionalitat de l’autor. El que de debò em preocupa és l’arquitectura. La quantitat d’arquitectura que pugui contenir el projecte guanyador.

Crec que –i ja ho he dit en alguna altra ocasió- aquest ram pateix una crisi d’identitat seriosa. La frontera entre arquitecte i enginyer cada cop és més difusa. Jo això ho considero greu. És el mateix tipus de gravetat que veig en el cas de la llengua. Perdem pistonada davant dels nassos i la llengua s’aprima de generació en generació.

Que a Catalunya guanyi l’enginyeria en front de l’arquitectura és greu. Molt més greu és que ens caigui una pedra de cent tones al cap, és clar. Perquè la gravetat és evident i la possibilitat de sortir-ne sencer, nul·la. Però que la tendència en el camp de l’arquitectura sigui aquesta, vol dir que nacionalment també ens aprimem.

L’arquitectura és tècnica, sí. Però té una càrrega cultural indiscutida. Fins no fa pas massa. Tenim una arquitectura que ens ha situat en el món, fins no pas massa. Tenim una arquitectura que ens caracteritza, que farceix el patrimoni mundial de la humanitat amb el nostre segell. Quanta més enginyeria tingui l’arquitectura, més que perdrem el component cultural.

Crec que una part del problema és que la gent del gremi no te massa temps per meditar que és de debò l’arquitectura, sobre tot en el moment que s’estudia. El món corre amb molta més velocitat i els canvis en tots els camps es produeixen de tal forma que gairebé no hi ha perspectiva ni temps de digerir-los. Les tècniques constructives canvien, els requeriments arquitectònics canvien, la tecnologia és ja un fet domèstic. Aquesta velocitat del procés fa que un arquitecte amb poca consciència acabi semblant un plagi d’enginyer.

L’altra part del problema el proporciona el client. No oblidem que un arquitecte viu de l’encàrrec. Les grans obres de l’arquitectura les podem gaudir, també, gràcies al client, a qui va fer l’encàrrec. Avui hi ha molta gent amb un gran poder adquisitiu, però amb un cervellet de mosquit. D’això també se’n ressent el país. Salta a la vista.

Que un senyor anomenat Foster faci la remodelació em sembla bé. El que no m’agrada tan és trobar-me que li pesi més la ploma d’enginyer que la d’arquitecte. Són sensibilitats molt diferents, que després posen de manifest el que som col·lectivament. Hi ha racons arquitectònics que han convertit Catalunya en un vulgar parc temàtic.