dimarts, de setembre 25, 2007

Remodelació del Camp Nou

L’altre dia es va saber que la remodelació del Camp Nou l’emprendrà l’arquitecte Norma Foster. Una decisió com aquesta sempre porta en paral·lel una certa polèmica, en el sentit de pensar que si a Catalunya no hi tenim arquitectes capaços per fer aquesta feina i que acabi en forma d’èxit.

A mi m’és absolutament indiferent la nacionalitat de l’autor. El que de debò em preocupa és l’arquitectura. La quantitat d’arquitectura que pugui contenir el projecte guanyador.

Crec que –i ja ho he dit en alguna altra ocasió- aquest ram pateix una crisi d’identitat seriosa. La frontera entre arquitecte i enginyer cada cop és més difusa. Jo això ho considero greu. És el mateix tipus de gravetat que veig en el cas de la llengua. Perdem pistonada davant dels nassos i la llengua s’aprima de generació en generació.

Que a Catalunya guanyi l’enginyeria en front de l’arquitectura és greu. Molt més greu és que ens caigui una pedra de cent tones al cap, és clar. Perquè la gravetat és evident i la possibilitat de sortir-ne sencer, nul·la. Però que la tendència en el camp de l’arquitectura sigui aquesta, vol dir que nacionalment també ens aprimem.

L’arquitectura és tècnica, sí. Però té una càrrega cultural indiscutida. Fins no fa pas massa. Tenim una arquitectura que ens ha situat en el món, fins no pas massa. Tenim una arquitectura que ens caracteritza, que farceix el patrimoni mundial de la humanitat amb el nostre segell. Quanta més enginyeria tingui l’arquitectura, més que perdrem el component cultural.

Crec que una part del problema és que la gent del gremi no te massa temps per meditar que és de debò l’arquitectura, sobre tot en el moment que s’estudia. El món corre amb molta més velocitat i els canvis en tots els camps es produeixen de tal forma que gairebé no hi ha perspectiva ni temps de digerir-los. Les tècniques constructives canvien, els requeriments arquitectònics canvien, la tecnologia és ja un fet domèstic. Aquesta velocitat del procés fa que un arquitecte amb poca consciència acabi semblant un plagi d’enginyer.

L’altra part del problema el proporciona el client. No oblidem que un arquitecte viu de l’encàrrec. Les grans obres de l’arquitectura les podem gaudir, també, gràcies al client, a qui va fer l’encàrrec. Avui hi ha molta gent amb un gran poder adquisitiu, però amb un cervellet de mosquit. D’això també se’n ressent el país. Salta a la vista.

Que un senyor anomenat Foster faci la remodelació em sembla bé. El que no m’agrada tan és trobar-me que li pesi més la ploma d’enginyer que la d’arquitecte. Són sensibilitats molt diferents, que després posen de manifest el que som col·lectivament. Hi ha racons arquitectònics que han convertit Catalunya en un vulgar parc temàtic.

9 comentaris:

esparver ha dit...

El pessebrisme és un art autòcton, segurament un punt hortera, però, sincerament, penso que el mal no és el pessebre si no els nourics.

Dessmond ha dit...

Els nous rics i la incultura, diria jo.

JRoca_Font ha dit...

Jo tinc la sensació que han escollit en Foster pel prestigi i no pel projecte, és només una sensació, no hi entenc però amb aquests dirigents tan de cara a la galeria no m'estranyaria gens.
Salut

Anònim ha dit...

No será un exemple més (i jan van..) del Barcelona posa't guapa? Pura façana i darrera res de res? No ho sé, en jroca té raó a l'hora de dubtar què vol aquesta junta. D'entrada, no estic en contra de que un senyor com el Foster sigui nominat, de la mateixa manera que no cal posar-nos la boina i només triar arquitectes de la seva. Cal triar el millor. Ara be, pur efectisme visual? Una peça més d'aquest lego/parc temàtic en que s'ha convertit Barcelona? Megalomania d'uns dirigents?

Dessmond ha dit...

Jroca,
A mi també em sembla que hi ha bastant d'això. De fet, les propostes presentades que es poden contemplar al Col·legi d'Arquitectes, semblen la mateixa mona de Pasqüa. Potser la de'n Foster és la més verbenera.

Aucanada,
Ja saps que jo penso que el millor que ens podria passar és que el Barça vagi a segona. Pel bé del país, estrictament. Ha estat la victòria d'un producte de màrketing, com en el seu dia va ser tenir com espònsor l'Unicef o abans fitxar Ronaldinho. El Barça és més façana que una altra cosa, amb uns drets d'imatge que cal anar revaloritzant com sigui. L'objectiu ha estat una operació per matenir la cotització a l'alça. Rere aquesta façana no cal cercar-hi gaire arquitectura. És el de menys.

Joan Arnera ha dit...

Un post molt estimulant, Dessmond. Jo he de dir que el camp del Foster així d'entrada no el trobo especialment lleig... però de l'arquitectura contemporània (o sigui, neo-post-contemporània, de fet) en podíem parlar molt.
De fet jo diria que la diferència no es troba entre arquitectura i enginyeria, com tu dius. El problema, per entendre'ns (la qüestió) no és tant que l'arquitectura es basi en supòsits d'enginyeria (que de fet, només els utilitza) sinó quin és el plantejament estètic, urbanística, paisatgístic i fins i tot (si em permets) quin és el plantejament moral de l'arquitectura d'avui. Començanant pel Gehry o el Nouvel...
Em sembla que hi dedicaré un post, demà... però ja t'avanço que, segons el meu punt de vista (humil, però consti que conec el gremi) com et deia la disjuntiva no és entre arquitectura o enginyeria sinó entre arquitecura... i escultura!
En parlem

Dessmond ha dit...

Joan Arnera,
Espero llegir el teu post, doncs. A veure quin serà el teu punt de vista.

Xavi Menós ha dit...

mmmmmmmmm

no estic gens d-acord que definieixis a Foster d-enginyer.... la polemica entre enginyers/arquitectes crec que l-hauriem de superar...

... i sino que li preguntin al senyor Arup :)

Dessmond ha dit...

xavi menós,
No la puc superar. Parlem de sensibilitats molt diferents, de confondre un ou amb una castanya.
L'Arup podria ser un altre mal exemple. De quin projecte parles exactament?. Arup és el mateix que Foster. Més del mateix. De fet en Foster ha fet coses per Arup.