Tabú i coratge
S’ha fet efectiva la dimissió de’n Fernando Puras, com a cap de llista dels socialistes navarresos. La raó de fons ha estat el conflicte d’interessos entre el PSOE i la seva federació de Navarra. És la pura metàfora d’aquesta Espanya eterna.
Aquest Regne d’Espanya és el regne dels eufemismes. O allí on s’han especialitzat en el buidatge dels mots. Autonomia, federalisme, autogovern, nació, nacionalitat, “aprobaré ...” . I ara, a més, la paraula també és tabú.
A Navarra els que prometien el canvi van fer possible la continuïtat. Per pura coherència, el líder de comarques dimiteix. Ho fa de forma pública i en roda de premsa. Cap sorpresa perquè era prou cantat.
En aquest acte davant els mitjans hi ha una cosa que em crida l’atenció. Diria fins i tot que em molesta. És el fet de reduir-lo a la lectura d’un comunicat i on no es poden formular preguntes. Hòstia, i perquè coi no s’et pot fer cap pregunta?. Per no haver-te de trobar en una situació compromesa?. Em pregunto astorat: quina mena de casta política és aquesta?.
Un polític es deu al seu partit, sí. I també a la seva gent. En aquest cas tan extrem, el polític ja ha fet la reverència al partit. De forma pública s’oblida de la gent. D’aquells que en campanya dones el copet a l’esquena per si els pots fer saltar el vot cap a la teva cistella. Després d’haver fet just el contrari del que pregonaves, el mínim que pots fer és donar l’oportunitat de ser escorcollat. És lògic que qui t’ha votat no desitja quedar-se amb més cara de tonto.
Malament, malament. En uns moments on la teva credibilitat personal i política està sota mínims, aquesta és una bona oportunitat per demostrar coratge, d’assolir una sortida més digna, de fer respectar la teva talla humana.
Quan t’amagues rere el tabú, quan et recrees en l’eufemisme, quan no ets capaç de suportar el valor de les teves paraules, noi acull-te a la jubilació avançada. Diuen que una retirada a temps és una victòria. Sí, pel teus votants. Hauries de saber gastar el mateix respecte pel partit que per la teva gent. Un partit no és absolutament res sense la gent. Com tu.
2 comentaris:
Aquesta obediència cega als partits que difumina les persones sota símbols i sigles és un greu problema. Els aparells dels partits busquen perpetuar-se al preu que sigui i passant per sobre de qui calgui. Fins i tot dels votants, si aquests no surten en les seves equacions cap al poder. Trist, molt trist.
Papitu,
Si, exactament. Justament avui, per arrodonir-ho, les juventuts han hagut de fer la roda de premsa per explicar la seva dimissió al carrer. Com si fossin uns apestats o uns delinqüents.
Que patètic aquest estil macarra de fer política. Què patètic.
Publica un comentari a l'entrada