Itching like grass

Plataformes i corrents

Ara mateix hi ha un ambient molt enrarit en la societat catalana. Crec que sobre tot és degut a una manca de lideratge. No és cert que els líders siguin prescindibles. No és cert que les fórmules assembleàries puguin substituir els líders. No és cert que sense un líder una altre món és possible. I aquestes afirmacions no admeten comparacions odioses. Hitler fou un líder, com Stalin. No. Si l’únic deduïble és això, no cal que seguim.

En Pujol ha estat un líder. Potser el darrer. Va representar políticament el que a l’ensems succeïa en el microcosmos familiar: l’emancipació era una cosa que es va començar a postergar escandalosament. Podies arribar a la quarantena i estar tranquil·lament depenent de ton pare. En Pujol segurament va exercir massa temps el paper de pare. Quan finalment arriba el cas d’accedir a la independència personal, la temptació primera és la de creure’t que ton pare, que te l’estimes un timbal, és una mena de capoll que no sap fer la “o” amb un canut.

I quan et trobes sol, amb el timó de la teva pròpia vida a les mans t’agafa una sensació de caguera imparable. Amb quaranta anys hauries d’haver més que conjugat la teoria amb la pràctica. Amb quaranta anys, quant surts de la closca, el tros de capoll ets tu.

Per més que ho vestim -o despullem-, Catalunya ha viscut massa temps sota la tutela d’en Pujol. En bona mesura perquè era collonudament còmode. El catalanet mig és tot un bandarra acomodat. I no ho assumeix. Al contrari. Ha cregut, després de 23 anys de veure que les garrofes queien inexorablement, que seguirien caient com si res. Per art de màgia. No hi ha hagut raonament més cretí que defensar: “ara toca el canvi”. I prou.

A més de facturar ton pare, has d’haver assolit la capacitat. Certament tocava. Però el canvi ha de venir acompanyat de competència. Tants anys repantingat al sofà de casa han passat factura. No saps fer una puta “o” amb un canut. Però has d’aguantar el tipus. Ets un adult amb les capacitats justetes; les pròpies d’un púber. Al partit ja t’han vist el llautó. I comencen a brollar els corrents.

Al carrer diuen que ets un capoll. De cap a peus. No hi ha tant de dogma, ni de servitud, ni cretinisme sectari. I brollen les plataformes, que admeten militants, ideòlegs, votants de procedència diversa. Tothom s’aplega sense masses manies al voltant d’una plataforma. L’adhesió a la plataforma creix, perquè difícilment serà satel·litzada, com pot esdevenir-li a un corrent de partit.

Però quan el corrents i les plataformes brollen com ho fan avui, vol dir que el teu paper de Pujol ha fracassat estrepitosament. No passa res. Ves-te’n a prendre pel sac. Molts podem arribar a ser comprensius amb el fet que la quarantena t’hagi agafat amb els pixats al ventre. Ves-te’n a prendre vent i admet que hi ha qui no suporta ser un dat pel sac com tu. O deixa que els corrents i les plataformes t’esclafin per imbècil immadur. Per incapaç de liderar res.