Itching like grass

Piqué, bolet de granja

Ahir va saber-se la notícia de la dimissió de Piqué, com a president del PP a Catalunya.
L’ex ministre Acebes està fent una visita a terres catalanes per tal de posar-hi –el seu- ordre. El motiu de fons són els mals resultats d’aquesta formació i per redreçar-ho, si cal, munta òrgans de direcció paral·lels a l’oficial.

Normalment no parlo gens del PP a Catalunya. Crec que com a tal no existeix. És un apèndix del que es mou per la Villa y Corte. Criteri propi, ben poc. I ho dic sense ànim de voler molestar ni militants, votants o simpatitzants. El que ha passat amb la creació d’aquesta gestora paral·lela als òrgans de decisió oficials convida a tornar el carnet i referma les meves sospites.

Però és que el mateix Piqué és un bolet. Va aterrar en aquest partit com independent i fou una persona imposada des de Espanya. I aleshores aquest PP regional i el nou líder van començar una reconversió animada cap al catalanisme. Aquest catalanisme de fireta, de pluja encara més fina, de tocar d’oïdes. Tot més mogut per la conveniència que pel convenciment. Tot supeditat a una tàctica de maquillatge que va decidir el PP espanyolíssim.

Piqué és un personatge que va despertar moltes simpaties a les darreres eleccions. El nivell de grisor era tan palpable que molts haguessin optat per votar-lo. Però sobre tot, perquè és una persona excel·lentment preparada i apte. Només va topar amb un obstacle insalvable: la marca. Piqué, home de reconversions personals fulgurants, navega en un vaixell pirata. Per més arguments lúcids, intel·ligents o apropiats que subministri, sovint la seva faç queda tapada per la bandera negra amb la calavera, que voleia en el seu mastil.

Piqué és una mena de xampinyó de granja. No va sorgir espontàniament, sinó que se’l va provocar en un medi molt hostil per a la seva supervivència. Aquesta mena d’experiments no sempre són reeixits. Caldrà veure si encara són a temps de trasplantar aquest fong, o simplement s’obre la porteta del cubell de les escombraries.