Dictadura blanca
Diuen les cròniques que l’alcade de Barcelona, desobeeix el ple. So what?
Fa temps que vaig deixar de mirar els plens per televisió, perquè els trobava mancats de sentit democràtic. El que mai vaig entendre és que un espectacle semblant no provoqués la mínima vergonya als propis protagonistes. Quina mena de personatge has de ser, que a més de prepotent vulguis fer-ne ostentació pública. Us asseguro que una croniqueta o un tall de vídeo de 15 segons en un telenotícies no reflecteix la bondat macarra d’un ple.
L’alcalde fa de jutge i part. Fa i desfà, com un petit dictadoret acomboiat pels seus virreis, que li garanteixen impunitat absoluta. En Tarradellas hauria d’haver parlat de la dictadura blanca a la qual érem sotmesos, però cercant l’exemple correcte. El govern de Catalunya és infinitament més democràtic que el de la ciutat de Barcelona. En el fons i la forma.
D’aquesta escola neix el bo i florit de les maragallades. Acostumat a remenar les cireres com un nen malcriat, arriba el dia que et fan el regal encara més gros: la clau. La clau del país per tu solet. I comença el ball de despropòsits. A l’ajuntament és la cosa més normal, però al Parlament el tema és sensiblement diferent. La majoria de gent que li reia les gràcies, dins el govern, prové de la mateixa cultureta. Feu comptes i veureu quants alcaldes o ex-alcaldes tenia el govern Maragall. Així es pot entendre, per exemple, per què tot i el que va arriba a passar no va haver ni una sola dimissió. Ni una. Només van tocar el dos del govern aquells que havien regalat la clau. Però això és tema d’un altre post.
D’aquest mateix fil en prové l’actual. Un president que els caps de setmana no accepta preguntes. I que en viatge oficial tira de Low Cost.
A tota aquesta “cultura” municipal cal afegir-li el factor temps. Si la fórmula de governar, de gestionar, és un cosa enquistada de fa no se quan de temps, el que seria excepcional és trobar un estil impecable. Fa una certa gràcia sentir reivindicar el canvi, per higiene política. Sempre que afecti als altres, caldria afegir.
Si tenim present, a més, la peculiar forma de preparar els alcaldes a l’ajuntament de Barcelona, aleshores desobeir el ple s’entén com a segell de la casa. Primer jo, segon jo i després també jo.
6 comentaris:
Dessmond,
En el nostre sistema polític, l'Alcalde i el Ple són dos òrgans de govern diferents, que tenen competències diferents (per cert, cap d'ells sobre el traçat de l'AVE, cosa que faria l'acord nul de ple dret). Com que e Ple pot triar l'Alcalde i canviar-lo, és just e l que han de fer si creuen que no ho fa bé i, sobretot, si tenen alternativa. Però el Ple no pot obligar l'Alcalde a desenvolupar un acord del que ni n'és competent. També així se salvaguarda la democràcia i les seve sinstitucions.
Ramon B.,
Sens dubte tens bastant més coneixement del tema que jo.
Deixant de banda el grau de comèdia que porti l'assumpte, si el Ple insta l'alcade a fer el que sigui, l'alcalde no està obligat a fer-ho?. Encara que sigui comèdia, vull dir. L'alcalde no està obligat a presentar propostes alternatives a la instància que sigui, malgrat que la competència sigui del Ministeri de Foment?. És això el que ha aprovat el Ple.
D'altra banda, tot i que existeixin els mecanismes, crec que fer saltar un alcalde ha de tenir un motiu més ferm que això del TGV. Justament perquè és pura filfa.
L'alcalde fa i desfà com més li convé. Aquesta és la imatge que destil·la, com a mínim a Barcelona. Per aixó vaig deixar de seguir els Plens.
Jo no sé com una ciutat com Barcelona pot tenir a un desgraciat com a alcalde. Suposo que deu ser que no hi ha cap alternativa, cosa que també és molt trist.
no vulguis saber com son els plens de poblacions petites com per exemple...Sant Vicenç dels Horts.
Un dos tres , repita otra vez . Sant Vicenç dels Horts.
Dessmond, el primer traçat de foment era el bo. Per l'Eixample i tots hi van estar d'acord.
Aquell traçat tenia un petit detall: en passar prop de la Sagrada Familia abandonava Mallorca i passava per València. Una illa després tornava a Mallorca.
Des d'un principi van tenir clar que no es podia passar prop de la Sagrada Familia. Però no us equivoqueu, no per que faci patir l'estabilitat de la SF, si no per protegir el túnel de les futures deformacions en el terreny que provocarà la continuació de la SFamília.
Després va caure el Carmel i el Clos va prometre que mai més tornaré a passa gana,... ai no, que mai més un tunel passarà a BCN per sota d'habitatges. Aleshores es va haver d'eliminar el zig zag i es va tirar recte per Mallorca.
Tècnicament és molt més complicat passar al costat de la massa imponent de la SFamilia que no pas a 40m per sota uns edificis plurifamiliars.... però va ser paraula de Clos. Ara ja a l'Adif n'estan fins als collons de les nostres batalletes.
La gran víctima de tot plegat serà la Sagrada Família, per que em jugo tres ous a que per protegir el túnel acabaran negant el permís per aixecar la torrre central.... i aquesta és la por que tenen els del Temple,... caure no caurà.
Publica un comentari a l'entrada