dimarts, de gener 16, 2007

Revolució dels nous rics?

Després de setze anys, torna el sandinisme i en Daniel Ortega a Nicaragua. Tornen a presidir el país, vull dir. De fet en aquests anys, el sandinisme ha tingut una bona quota de protagonisme en la vida política del país, tot i ocupar la “bancada” de l’oposició.

Els nicaragüencs n’estaven fins el monyo del sandinisme. Havien dut el país a un atzucac. Quan la gent passa gana no hi ha ideologia que ho suporti. El mateix que els va dur el triomf, els va dur al carrer: la gana i la misèria.

Els sandinistes van guanyar el poder a cop de pistola i el van deixar democràticament. Van perdre contra la UNO, una coalició on l’aglutinant era l’antisandinisme. El formaven catorze o quinze partits que anaven des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. És a dir: tothom qui no fos sandinista. Posar d’acord tanta gent ideològicament tan diversa només vol dir que el país està molt cremat. O desesperat. Després van venir altres experiments, fins el darrer, el Partido Liberal Constitucionalista que ben mereixeria un post a banda. Tragicomèdia pura.

En aquests setze anys Nicaragua ha canviat i per bé. Ha canviat, també, el mateix sandinisme. El mateix Ortega.

El primer cop que vaig ser-hi, el país estava literalment arrasat. Encara hi havia guerra al Nord. Hi podies trobar molta gent militaritzada. Tothom que no era militar estava més penjat que un fuet. Com passa arreu, els militars són una casta a banda. Allí gaudien d’uns economats –supermercats- exclusius, on hi trobaves de tot, però la població civil no hi podia accedir. Aleshores encara hi havia en Daniel Ortega presidint el país.

Fa poc hi vaig tornar. El país no el reconeixia. El sandinisme més actiu era –em van dir- el liberal. Sandinisme liberal!. El sector negocis, vaja. El màxim exponent n’era l’alcalde de Managua. Tot i això, vaig anar a una gran superfície comercial, molt gran, al bell mig de la capital. Un pròsper negoci d’en Danielito. Ja voldria un Pryca d’aquests prop de casa!.

La reconversió sandinista al capitalisme ha estat meteòrica. Per dalt i per baix. De fet la incipient burgesia nicaragüenca s’assenta sobre bases sandinistes. Aquests van ser els que van subsistir amb el “Triunfo de la Revolución” i en començar a funcionar dins les coordenades més o menys capitalistes van poder estabilitzar l’estatus. Aquest nou sistema els va donar molt de joc a favor.

Tinc ganes de veure com es digerirà tot plegat. Aquell sandinisme que va triomfar a les trinxeres, que es vantava d’haver “armado al pueblo”, que ha fet molts calers quan ha hagut d’exercir per compte propi sense l’aixopluc de l’estat tronera i que ara, en guanyar democràticament, resta enlluernat per un carcamal de mida extra plus com és un Hugo Chavez qualsevol. Això em fa dubtar entre si ha vençut realment la revolució o el mal gust dels nous rics.

6 comentaris:

Marc Arza ha dit...

Felicitats per la intercessió entre la Mireia i el Tremosa. L'entrevista que li ha fet és fresca i intel.ligent.

Fins aviat,
Marc

Dessmond ha dit...

Bé, havia de ser curiós per força!. Valia la pena intentar que aquest parell es trobessin!

Anònim ha dit...

No se pas que ha vist voste en el seu recent viatge a Nicaragua, pero, segons les dades oficials, no sembla que el pais vagi gaire be. Els ingressos per capita han passat de 3,065 USD l'any 1980 a 2,232 l'any 1,990 i 1,767 l'any 2000 ja despres de prou anys de ordre liberal, . (tot en USD del 1996, font http://www.sais-jhu.edu/programs/whs/whs_bologna_center/history6.pdf).

A la Wikipedia es descriu Nicaragua com "one of the Western Hemisphere's poorest countries, with low per capita income, flagging socio-economic indicators, and huge external debt".

La primera causa del desastre economic del sandinisme va ser la guerra de la Contra, promocionada sota ma (no gaire sota ma) pels USA, no pas la incapacitat innata que es suposa als liders comunistitzants, que en aquest cas no va tenir ni ocasio de ser posada a proba.

Que a la capital hi ha un hiper molt vistos? Toma! i a Chisinau (Moldova), un altre pais de dos duros, també. A totes les capitals hi ha gairebe de tot, pero si t'hi apartes un sol kilometre de la capital d'un pais d'aquests es quan veus la realitat: sovint un salt de cent anys vers el passat mes negre. Panama es un altre cas de capital sobresaturada de serveis i una resta del pais inexistent a efectes oficials, abandonat. Deu ser una norma de la zona.

No soc ecoprogre ni admirador del Che Guevara, pero no puc deixar de veure que molt malament deu anar el liberalisme de fets positius, quan es veu obligat a utilitzar les mitges veritats, i quan cal les clares mentides.

Dessmond ha dit...

Anonymous,

El debat seria llarg. El meu consell és que vagi a veure-ho en comptes de tocar d'oida.
Jo he estat abans i ara. I dic que el país ha millorat. Clarament, a més. El desastre que havia abans és difícil de descriure. No vull entrar en qui és el desastre de tot plegat. Ara, el terratremol i la guerra són determinants per aquell país.

Per exemple, el canvis sobtats de valor que podia tenir la moneda significava la ruina per a moltes persones. És clar, les més desfavorides. Això després del sandinisme va quedar més estable. No s'ha tornat a donar.

Nicaragua està molt lluny de ser un lloc de referència en positiu. En el post no he volgut cantar cap meravella del liberalisme. Al contrari, la interpretació liberal que hi ha allí és de conya marinera, sobre tot pels qui cantaven les bondats del comunisme.

Si que dic, que quan la gent ha tingut una mica de marge ha progressat. No ho ha pogut fer tothom, però la gent ha progressat clarament. Passa que la referència de la qual es partia era abominable.

A la capital afortunadament n'hi ha un fotimer de hipers. I de tota mena de comerços. Hi ha hospitals, centres veterinaris, revelatge de fotografia, telefonia mòbil. Hi ha hotels i hi ha l'ambient de país "normal". Abans la capital, com la resta del país, estava literalment arrasada.

Tot i el govern del Partido Liberal, la economia ha estat sumament intervinguda. De liberalisme -el que entenc jo i suposo que vostè-, ben poc. Només ha hagut llibertat per fer i han fet els que ho han pogut. No tothom.

Crec que no ha entés el sentit del meu post. Suposo que una part és per culpa meva, l'altre el mitjà i després, també, per la urticària que sol provocar la paraula liberal, surti on surti.

Finalment, perquè li pot semblar encara més increïble: vaig anar a Nicaragua perquè m'interessava el sandinisme. I he tornat perquè els meus bons amics que tinc allí tots en són. I faig aquest post pensant en ells. Perquè m'els estimo de debó. Conec una faceta del sandinisme que admiro i que defenso. El meu post ara no anava d'això ni en contra seva, però. Ho sento.

Anònim ha dit...

El que queda clar es que amb invents d'altres epoques tipus Cuba o Veneçuela no s'arriba enlloc.
El liberalisme (el de debo, no el que fan alguns i el que critiquen uns altres) es la solucio.

Sir William Temple

Dessmond ha dit...

Sir William,
Estic totalment d'acord. Més, impossible.