Itching like grass

L’excitació convergent

Divendres va aparèixer un titular a La Vanguardia, que anunciava aire de revolta dins de Convergència. Tota una pàgina per descriure la magnitud de la tragèdia.

Jo no poso en dubte que al si de Convergència hi hagi més d’un revoltat. Que algú estigui més excitat del compte. Ara, sempre n’hi ha hagut d’aquests. És més, dels que surten retratats n’hi ha qui en el seu dia va aventurar desgràcies irreparables, perquè Convergència s’allunyava de les seves arrels. La forma amb la qual feia la premonició li hagués garantit un gran titular no solament a La Vanguardia. I ves per on, ara piula des del nuclir dur. D’alguna cosa ha de servir tanta excitació.

Notícies d’aquest calibre sempre n’he vist. L'època florida sempre han estat els estius. A El Pais n’han sortit a riuades d’articles de "fons", a dues o tres pàgines quan Convergència era al govern. Tants, que al final vaig deixar de llegir aquest diari. A més de sectari em va semblar terrible la manca d’ètica professional. Recordo, per exemple, els que li van dedicar a en Prenafeta. Durant anys el van perseguir. El País feia l’article i el fiscal Mena obria diligències un cop n’havia acabat la lectura. Quan la cosa va semblar que no prenia, van obtar per posar-hi més benzina i van treure uns articles esbombant les suposades infidelitats del Sr. Prenafeta a la seva dona, amb una fulana que fins i tot li van posar nom. Articles memorables.

Cert que això no s’hi pot comparar. Cert. Però cert és, també, que aleshores CiU governava i per un cantó o altre podia contestar quan apareixia algun escàndol, del tipus que fos. Ara això ja no és així. Si surt un escàndol convergent, te’l menges. Sigui o no cert.

La Vanguardia sempre ha tingut la virtud de saber fer la reverència al poder polític. Al final –inesperat i prematur- de la darrera legislatura, li dedicava unes entrevistes a en Vendrell que eren impensables. Però el curs polític va acabar sobtadament i semblava que CiU podia recuperar la Generalitat. Així és que Déu-n‘hi-do de la canya que van fotre al tripartit. Però, altre cop, la política va ser imprevisible. Què toca fer?. Agafar la feina allí on havia quedat. Rependre el fil que havien deixat amb l’entrevista a en Vendrell, doncs la vida s’havia aturat en aquell punt.

L’escàndol real de Convergència és que després de tants i tants anys no sabessin construir uns mínims de mitjans afins. Qualsevol que es dedica professionalment al tema és el primer que fa i sense gaires manies. Que li diguin, per exemple a n’Aznar. Els sociates la lliçó se la saben des de molt abans.

Ja seria hora, que d’entre tanta excitació cíclica convergent, a més de sentir preocupació pel titular despertés la preocupació pel mitjà sencer.