Itching like grass

La mort de’n Saddam

Fa ben poc hem tingut l’ocasió de veure imatges del video on apareix Saddam a punt de ser penjat. Parla amb el seu botxí, sobre si ha de cobrir-se o no el rostre. Finalment només acorden que li posaran un drap al voltant del coll . El botxí li ho aconsella. En Saddam escolta els seus arguments –l’entès és el botxí- i en Saddam accedeix. En Saddam té el posat que de qui fa una conversa més. Segur que en Saddam n’ha tingut de converses de tots colors, de més o menys greus. Però hòstia, aquesta tracta de com han de ser els darrers darrers moments de la seva pròpia vida. Emmanillat i en un escenari que ben podria haver estat un galliner, en comptes d’un recinte per executar ningú. Encara menys per a caps d’estat destronats. És una forma molt miserable d’escenificar tota aquesta comèdia, que havia de ser mundialment exemplar.

No vull entrar en la figura de Saddam. No la conec més que pel que han subministrat els mitjans. O sia: no la conec de res. Ara ja és tard per intentar anar a la font. Potser sí que és un assassí, però és que aquí als assassins se’ls dona màxima cobertura i acta de diputat, si cal. Se’ls riu les gràcies i se’ls fa la reverència. Tant als franquistes com els comunistes.

M’ha semblat admirable l’actitud de’n Saddam. Sí. Quan era engabiat, va plantar cara fins el final. No podia esperar menys d’ell en els seus darrers moments. Aquests han estat d’absoluta serenitat. Ben sabedor que la mort forma part de la vida, no ha fet escarafalls.

De tot el show que ha estat el gran embull de la guerra d’Irak, em quedo amb aquest capítol. Amb una certa admiració. Prescindint absolutament de qui és realment el personatge, perquè ja he dit que el desconec. A més, no em vull embrancar en judicis paral·lels i gratuïts.

En una societat com la nostra, on la mort és un tema tabú, el vídeo d’aquests moments previs a l’execució del dictador iraquià tenen un valor incalculable. Tenen el valor de mostrar una persona amb la integritat necessària per afrontar dignament el pas cap a la mort. Hi ha molts moments en la vida que necessitem aquesta integritat. Però en el darrer instant, també l’hauríem de reivindicar i, vingut el cas, exercir. És la més repel·lent de les covardies la que fa amagar la mort en la nostra societat.

Jo no sóc amant de les sorpreses de cap tipus. Sempre he desitjat saber el dia -i hora, a poder ser- de la meva mort. Podria, així, discriminar en funció d’aquest factor en tots els moments de la vida. Suposo que podria optimitzar el meu temps. Suposo que, amb l’antel·lació deguda, podria fer acopi de la serenitat necessària. La mort és una cosa molt seriosa per a mi, perquè amb la meva mort s’acabarà el món. Sempre m’ha fet respecte no estar a l’alçada, quan m’arribi. Espero tenir un coratge semblant al que ha exhibit en Saddam. Això és l’únic que se del cert d’aquest personatge. Segurament, és l’únic que realment m’interessa.

PS: Podeu veure una gravació més llarga aquí. Potser no és tan afortunada, però em referma el que penso.