Itching like grass

El meme de les 5 coses

Dimarts dia 9, sobre les 10.38 en Clint em passa de l’encàrrec de fer un meme. Va de cinc coses que mai hagi dit encara en el blog. L’encàrrec el fa extensiu també a n’0riol i en Mikel.

La primera cosa que he de descobrir és que tinc el costum de tractar de vostè als meus pares. És un costum que no conec en ningú de la meva generació. És més, quan algú ho sap, queda sorprès. No recordo com va quedar instaurat aquest costum a la família. Va sorgir i després, fins i tot els meus germans se’n van desdir. Jo no he volgut canviar. Em sembla bé aquest tracte, encara que sobti. Algun amic, com ara en Josep no s’ho va creure fins que ho va veure. Mai va gosar criticar-me, però amb la cara pagava.

La segona confessió és que una de les persones que més m’he alegrat de conèixer és en Raimon Galí. Per casualitats de la vida va resultar que venia molt sovint a visitar una amiga seva que era, a més, veïna meva. Ell era també amic del meu pare. Recordo que aprofitant l’avinentesa s’havia quedat a sopar a casa. Era un home que tenia conversa per hores, les que fes falta. Les seves preocupacions màximes rodaven al voltant de l’ésser humà i Catalunya.

Recordo especialment dues coses que va dir “sembla que el gènere humà perd estofa”. “No l’entenc, senyor Galí”. Ara, l’hagués entès perfectament. Que l’ésser humà perd estofa està claríssim. L’altre, referida a la guerra civil espanyola: “els que vam ser a les trinxeres republicanes havíem d’estar pendents tant de les bales que ens venien de cara com les que venien de l’esquena”. Poca gent més he sentit parlar d’aquesta versió de la guerra. Ell i en Solé Sabaté. Tots dos condemnats al silenci.

Tercera primícia mundial: un dia qualsevol, amb cinc amics vam quedar a la terrassa d’un bar que hi havia a la plaça Molina. Allí vam decidir començar a plantejar el que després va acabar sent els Freedom for Catalonia. D’allí va sortir la gran xiulada al rei a l’Estadi Olímpic de Montjuïc el dia de la inauguració. He de dir que el mateix monarca i el temps van contribuir decisivament a l’èxit de l’acció. Jo vaig embarcar molts amics a participar-hi. Gent que acostumava “a passar de la política”. No la oblidaran i per bé l’experiència. Jo tampoc. És una forma de refermar les amistats.

La quarta i cinquena fa referència a coses que em preocupen. Una és el pas del temps, que és inexorable. Em preocupa veure l’ús que en fem. El basem, sobretot, a prioritzar el sentit de l’oci i deixem de cultivar altres aspectes perquè determinades necessitats han quedat superades. M’escandalitza veure com malbaratem el temps. Tant o més que malbaratar l’aigua o qualsevol dels recursos naturals. El temps llençat per la borda és irrecuperable. És un bé escàs, més del que sembla.

Una d’aquestes “necessitats superades” és el menjar. Em refereixo, com a mínim al nostre entorn. El poc valor que donem al menjar m’escandalitza majúsculament. El poc respecte amb el qual un bistec pot anar a les escombraries o un plat de musclos. Sento admiració per aquelles cultures que preparen poc a poc, amb el temps necessari, un àpat. És un homenatge que fan als aliments, a les besties que es sacrifiquen per poder garantir la supervivència. Conec poca gent que beneeixi la taula, que doni gràcies pels aliments que poden menjar. No parlo de religió. Parlo de respecte als esser vius, que molts cops sacrifiquem innecessariament per caprici, per insensibilitat injustificada. La rebotiga d’un restaurant, per exemple, acostuma a ser vergonyant. La de besties que s’han sacrificat per no res. Aquesta insensibilitat la trobo abominable. Matar besties per no res hauria de ser tipificat com a crim contra la humanitat.

Deixo aquí el meme. Tindré el detall de no endossar-li a ningú més que no el vulgui fer de motu propi. Això és com una mena de febre. Jo no vull traspassar el virus. Tot i així si que vull mostrar el meu agraïment a en Clint, per haver-se recordat de mi. Però jo ho deixo aquí.